Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Al Museu Nacional D´Art de Catalunya (MNAC) va destacar l´exposició dedicada a Caravaggio i el primer realisme europeu

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Arts plàstiques: pintura, escultura, dibuix, fotografia (250)
Museus, biblioteques, fires culturals, exposicions (334)
Personatges Personatges
Antoni Clavé (4)
Catherine Perrot (1)
Francesc Gimeno (1)
Isidore Ducasse (1)
Joan Miró (35)
Joan Perucho (9)
Joan Hernández Pijoan (4)
John Peter Moore (4)
Josep Lluís Sert (3)
Josep Maria March i Jové (1)
Martí March Reñé (1)
Michelangelo Amerighi (2)
Ramón Gaya (3)
Salvador Dalí (26)
Entitats Entitats
Associació Catalana de Crítics d'Art (2)
Caixaforum (8)
Casa Milà (12)
Edicions Catalanes (2)
Fundació Gala-Salvador Dalí (12)
Fundació La Caixa (25)
Museu d`Art Contemporani de Barcelona (33)
Museu Nacional d`Art de Catalunya (51)
Museu Picasso de Barcelona (18)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
73 lectures d'aquest article
30 impressions d'aquest article
Poca oferta autòctona
Arts Plàstiques
En termes generals, dins l’àmbit de les Arts Plàstiques no va ser cap bona notícia durant l’any el tancament de sales d’art contemporani. Va haver-hi, per exemple, la clausura programada de forma definitiva de la Sala Montcada de la Fundació La Caixa que havia estat exemple de recerca i d’innovació durant més de vint anys. La Fundació, però, va prometre reciclar la programació dins del CaixaFòrum, però no va poder evitar intuir el que, en mitjans especialitzats, es considerava un canvi substancial. Senzillament, perquè es passava d’una oferta expositiva adreçada a un públic mitjanament entès a engruixir una oferta genèrica per a un públic massiu.

El fet podria haver passat desapercebut durant l’any si no hagués estat perquè paral·lelament es produïa un tancament progressiu dels espais expositius que afectava la presència dels artistes catalans, ja que, paulatinament, Barcelona centrava cada cop més la seva oferta en exposicions d’artistes o temes de fora. Potser a causa d´un intent de les autoritats de procurar una oferta més de tipus turístic, potser per altres raons desconegudes. En tot cas, si continués la tònica, es podria començar pels grans museus i la tendència podria acabar a les galeries, deixant l’art i els artistes catalans a espais mitjans o residuals, que es veurien obligats a buscar nous escenaris d’exposició, potser a comarques. Al 2005, la tendència descrita va afectar particularment sales com la Virreina o el Palau Moja.

De forma especialitzada, només cal verificar el nombre d’exposicions candidates als premis de l’Associació Catalana de Crítics d’Art de 2005 per poder deduir-ne la poca presència pública catalana. De 118 exposicions triades, els grans museus públics només havien ofert tres mostres d’artistes catalans contemporanis, entre ells dos de clàssics com són Joan Miró i Josep Maria Sert, cinc de caràcter històric, set a espais de fundacions privades i 10 a galeries. La resta d’activitats del país havien estat a comarques. Va destacar-ne programacions com ara la del Museu de l’Empordà, l’Espai Zero1 d’Olot, La Panera a Lleida, les Sales Municipals i la Fundació Espais de Girona, la Fundació Vila Casas, Caixa de Girona, Espai Guinovart d’Agramunt, Caixa de Terrassa, Museu Abelló de Mollet, Museu d’Art de Sabadell, Museu d’Història de Girona, per citar els més constants. Potser aquesta manca d’atenció dels estaments públics a l’art català havia estat la causa dels intents fets durant l’any de ressuscitar la Biennal de Girona de cara a l’any vinent, o bé la Biennal Leandre Cristòfol a Lleida.

Un altra mancança important a assenyalar durant l’any va ser que l’enorme volum de publicacions institucionals d’art no van trobar el seu reflex privat, especialment en el sector editorial, en què la literatura artística va patir una marginació endèmica, tant pel que fa a l’assaig teòric, pràcticament inexistent en català, com pel que fa a les anàlisis de trajectòria dels artistes. En tot cas, en aquesta buidor va ser molt ben acollida l’aparició de la firma March Editor, Josep. M. March i Jové, una editorial jove que havia obert una nova col·lecció de llibres d’art, Art Land, al costat d’altres línies de caràcter literari i d’assaig, entre els quals destacaven el recull d’articles de Joan Perucho o Els Cants de Maldoror, cartes i poesies d’Isidore Ducasse, Comte de Lautréamont. Ja l’oncle de Josep Maria March, Martí March Reñé, havia edificat anteriorment Edicions Catalanes, tot adquirint els drets del Diccionari Ràfols d’artistes de Catalunya, Balears i València, una eina imprescindible en la consulta del què o el qui del món de l’art a Catalunya del darrer segle.

Al 2005 va destacar molt l’exposició de l’obra de Michelangelo Amerighi, Caravaggio, i el primer realisme europeu que va acollir el Museu Nacional d’Art de Catalunya, per cobrir el que es va evidenciar com una gran demanda de mostres de clàssics de la pintura o de l’escultura. Donat l’èxit, la crítica especialitzada va iniciar una reflexió presidida pel contrast entre la bona acollida de públic d’aquesta mostra i la falta regular de visitants d’altres equipaments de la ciutat considerats d’avantguarda, com ara el Macba, el museu Picasso, el CaixaForum i el de la Fundació Caixa Catalunya a la Pedrera. De fet, per a molts d’ells, es tractava d’una de les poques ocasions als darrers anys en què Barcelona comptava amb una exposició internacional de primer ordre, que potser seria equivalent a la que es preparava monogràficament sobre el pintor Francesc Gimeno per a l’any següent.

A la fi, fora de Barcelona, però, la Fundació Gala-Salvador Dalí va aprovar amb bona nota l’exercici 2005, tot i que el llistó estava molt alt després que el 2004 es batessin tots els rècords a causa de la celebració del centenari del naixement del pintor empordanès. La fundació va tancar l’any amb uns beneficis de 2.978 milions d’euros. El total d’ingressos va pujar a 10,9 milions, la majoria dels quals va venir de la venda d’entrades, mentre que les despeses, bàsicament en activitats museístiques i de restauració, van pujar a 7,9 milions d’euros. Quant al nombre de visitants, en total, van recórrer les sales dels museus Dalí de Figueres, Púbol i Portlligat 1.208.726 persones, un nombre inferior a l’any del centenari, però en canvi un 4,77% superior al 2003. En relació a Dalí, a més, el 2005 es va produir el 27 de desembre a Cadaqués la mort als 86 anys de John Peter Moore, més conegut com el capità Moore, qui havia estat secretari del pintor Salvador Dalí entre 1960 i 1975, i que el 1999 va ser detingut amb la seva dona, Catherine Perrot, acusats d’haver-ne falsificat més de 10.000 litografies.

El 2005, també es va produir la pèrdua, el 31 d’agost, del pintor Antoni Clavé i Sanmartí, mort als 92 anys a la casa de Saint Tropez, a la Provença. Tres dies abans d’acabar l’any va morir al seu domicili de Barcelona, a conseqüència d’un càncer de pulmó, als 74 anys, un altre pintor, Joan Hernàndez Pijoan. Uns mesos abans, el 15 d’octubre va morir així mateix a València el pintor i escriptor Ramón Gaya als 95 anys.