Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Kurmanbek Bakiyev va prendre possessió de la presidència del Kirguizistan després de la fugida del país d'Askar Akàiev

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alexander Lukashenko (12)
Ali Akhmedov (1)
Àskar Akàiev (2)
Emomali Rajmonov (2)
Ilkham Alíev (4)
Islam Karímov (4)
Jamarjan Tuyakbai (1)
Josif Stalin (3)
Kurmanbek Bakíev (4)
Nursultan Nazarbàiev (4)
Panakh Gusséinov (1)
Entitats Entitats
Gazprom (3)
Partit Comunista del Kazakhstan (2)
33 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
Mosaic de disputes
Àsia Central
Al 2005, gairebé quinze anys després de la desaparició de la Unió Soviètica, les repúbliques de l’Àsia central, ruta privilegiada de les relacions entre la Xina i Occident des dels temps de la Ruta de la Seda, estaven dintre del gran joc que lliuraven Rússia i els Estats Units pel control dels nous gasoductes i oleoductes que havien de creuar del Caspi i el mar Negre a l’Índic, i del Pròxim Orient cap a l’Extrem Orient.

A la regió, que havia adquirit una gran importància estratègica mundial en produir-se l’ocupació aliada de l’Afganistan a l’octubre de 2001, convivien pobles de tradició persa, com els tadjiks, amb turcmans, com els uzbeks, els kazakhs o els kirguisos, tot aplegat amb un quinze per cent de població russa que havia arribat a la zona en temps de Josef Stalin. A les tensions demogràfiques provocades per aquesta gran varietat de població, s’hi afegien múltiples disputes frontereres i, fins i tot, religioses, totes contemplades amb especial atenció per la principal potència regional, la Xina, molt interessada en defensar en benefici propi els nous fluxos petroliers previstos.

Als últims anys, agreujat per la manca d’estabilització política a l’Afganistan i coincidint amb una revifada de l’islamisme a tota la regió, els règims governants de la regió havien experimentat fortes convulsions, que al 2005 van confluir, particularment, al Kirguizistan. El 24 de març, una revolució popular al Kirguizistan, va provocar la marxa del país de qui n´havia estat president, Askar Akàiev, que va ser substituït per Kurmanbek Bakiyev. Aquesta, va ser la tercera marxa que havia tingut lloc als dominis de l’antiga Unió Soviètica en només divuit mesos, després de Geòrgia i Ucraïna. Hi havia l´amenaça de desintegrar l’antiga Comunitat d’Estats Independents (CEI), que agrupava 11 dels 15 estats que havien conformat l’URSS: Armènia, Azerbaidjan, Bielorússia, Georgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Moldàvia, Tadjikistan, Turkmenistan, Ucraïna i Uzbekistan, més la Federació Russa, formada per 21 estats, 10 regions autònomes, sis enclavaments fronterers i dues ciutats federades: Moscou i Sant Petesburg.

Després del Kirguizistan, la inestabilitat apuntava també a la veïna Tadjikistan, tot i el record de la guerra civil del 1992 al 1997, que havia deixat més de 100.000 morts al país, i l´arribada al poder del president Emomali Rakhmonov, que el 2005 havia anunciat la intenció de governar fins al 2020. Uzbekistan, el país més poblat de la zona amb 26 milions d’habitants, va patir una revolta contra el president, Islam Karímov, al maig. Karímov va aconseguir reprimir-la apel·lant a una amenaça islamista latent, i va manifestar la seva voluntat de governar fins al 2012, comptant amb el suport dels Estats Units. El mateix havia passat al Turkmenistan, si bé el seu suport estava de la banda russa, molt interessada en garantir l’estabilitat necessària per facilitar la instal·lació al país del gegant rus del gas, Gazprom.

La propera Armènia va viure el 2005 una greu crisi econòmica que va incrementar el malestar social contra el president Robert Koxarian. Quant a Azerbadjan, el partit Nou Azerbaidjan del president Ilsham Alíev es va declarar guanyador de les eleccions al Parlament del 6 de novembre, les terceres que celebrava aquesta República exsoviètica laica de majoria musulmana des de1991. Ali Ahmedov, portaveu dels oficialistes, va aconseguir que el partit mantingués els 75 diputats amb què comptava fins llavors a la cambra de 125 escons. Per la seva banda, Panakh Gusséinov, portaveu del principal grup opositor Azedlig, va denunciar 6.000 irregularitats comeses durant la jornada, tot qüestionant-ne els resultats. A Bielorrúsia, els Estats Units també donaven suport al règim d’Alexander Lukaixenko, que havia reformat la Constitució per presentar-se l’any vinent a la reelecció.

Per últim, el 4 de desembre de 2005, el màxim mandatari del Kazakhstan, Nursultan Nazarbàiev, va aconseguir un triomf aclaparador a les eleccions presidencials celebrades aquell dia, amb el 91,1% dels vots, mentre que el seu principal opositor, el líder del front opositor Per un Kazakhstan Lliure, Jamarjan Tuyakbai, només va aconseguir-ne un 6,64%. Nazarbàiev, de 65 anys, que havia arribat al poder el 1989 com a primer secretari del Partit Comunista de Kazakhstan, va ser escollit president l’any següent, i el 1991 reelegit com a primer president del Kazakhstan independent després de la dissolució de la Unió Soviètica. El seu partit, Otan, també havia obtingut una àmplia majoria en les eleccions parlamentàries del 2004.