Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
Classificacions Atlanta'96

La cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics d'Atlanta es va inspirar en la realitzada a Barcelona'92

La selecció d'hoquei herba va aconseguir la plata olímpica amb un equip ple de terrassencs

Medalles d'Atlanta 1996

Miguel índurain i Abraham Olano, or i plata en la modalitat de contrarellotge individual

Articles dependents
Michael Johnson
Carl Lewis
Marie-José Pérec
Manuel Estiarte
Theresa Zabell
Michelle Smith
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Dopatge (49)
Jocs Olímpics, Olimpiades (187)
Personatges Personatges
Abebe Bikila (1)
Abraham Olano (19)
Adolf Hitler (10)
Adolfo Alperi (1)
Al Green (1)
Alexander Popov (4)
Alicia Kinoshita (1)
Almudena Cid (1)
Ana Fidelia Quirot (5)
Andre Agassi (26)
Andrea Collinelli (1)
Andrei Kornéiev (1)
Ángel Andreo (1)
Antoni Forrellat (1)
Antonio González (1)
Arantxa Sánchez Vicario (43)
Bart Jan Brentjens (1)
Begonya Via-Dufresne (2)
Ben Johnson (2)
Bjarne Riis (7)
Brian Walton (1)
Brooke Benet (1)
Carl Lewis (11)
Carles Sanz (1)
Cassius Clay (2)
Chris Boardman (7)
Clara Hughes (1)
Claudia Poll (1)
Conchita Martínez (21)
Cristina de Borbó i Grècia (45)
Dan O´Brien (1)
Daniel Plaza (3)
Daniel Ballart (1)
Demetrio Lozano (1)
Dennis Pankratov (1)
Donovan Bailey (3)
Ekaterina Serebriànskaia (1)
Elena Vitritxenko (1)
Erv Hunt (1)
Estela Giménez (2)
Estíbaliz Martínez (2)
Fermín Cacho (7)
Fernanda Ribeiro (1)
Fernando León (2)
Francisco Lázaro (1)
Franziska van Almsick (2)
Fred Deburghgraeve (1)
Frederik Hviid (3)
Gail Devers (2)
Gary Hall (1)
Gloria Stefan (2)
Haile Gebreselassie (6)
Hicham el-Guerrouj (12)
Iana Batírtxina (1)
Imelda Chiappa (1)
Iñaki Urdangarin (35)
Isabel Fernández (5)
Iván de la Peña (18)
Jackie Joyner-Kersee (1)
James Conolly (1)
Jan Dinares (1)
Janet Evans (1)
Jaume Fort (1)
Javier Clemente (24)
Jeannie Longo (3)
Jeff Rouse (1)
Jeremy Linn (1)
Jesse Owens (2)
Jesús Rollán (3)
Jesús Olalla (1)
Joan Llaneras (16)
Joan Escaire (1)
Joan Jané (2)
Joaquim Malgosa (1)
Jokin Mujika (1)
Jordi Lardín (1)
Jordi Arnau (1)
Jordi Arrese (10)
Jordi Payà (1)
José Manuel Moreno (1)
Josep Antoni Escuredo (4)
Josep Lluís Ballester (3)
Juan Martínez Oliver (1)
Juan de Dios Román (2)
Juan Antonio Samaranch (54)
Juantxo García Maurino (1)
Karoly Guttler (1)
Karry Strug (1)
Knud Jense (1)
Kristin Otto (3)
Lilia Podkopaieva (1)
Lindsay Davenport (13)
Lorena Gurundez (2)
Lourdes Becerra (1)
Ludmila Engquist (1)
Manuel Estiarte (11)
Marc Capdevila (1)
Maria Mutola (3)
Marie-José Pérec (3)
Mark Henderson (1)
Marlene Ottey (6)
Marta Boldó (2)
Martín Fiz (15)
Martín López Zubero (2)
Mary Joe Fernandez (1)
Maximilian Sciandri (1)
Melcior Mauri (14)
Michael Johnson (12)
Michelle Smith (3)
Miguel Martínez (1)
Miguel Indurain (41)
Miquel Oca (1)
Nacho Cobos (1)
Nourredine Morcelli (4)
Núria Cabanillas (2)
Óscar Barrena (1)
Oscar Schmidt Becerra (1)
Pablo Usoz (1)
Paola Pezzo (2)
Pascal Richard (2)
Pedro García (9)
Pedro Antonio Martín Marín (1)
Penny Heyns (1)
Pierre de Coubertin (2)
Pietro Mennea (3)
Pol Amat (4)
Ramon Jufresa (1)
Ramon Sala (1)
Raúl González Blanco (12)
Roberto Lezaun (1)
Rolf Sorensen (1)
Ronaldo Luiz Nazário de Lima (40)
Santi Amat (1)
Santiago Fernández (1)
Santos González (1)
Sergi Pedrerol (1)
Sergi Bruguera (24)
Silvio Martinello (1)
Spiridon Louis (1)
Stuart O´Grady (2)
Svetlana Masterkova (2)
Tània Lamarea (2)
Teresa Zabell (5)
Thomas Frischknecht (1)
Tito Puente (2)
Tom Dolan (1)
Trisha Yearwood (1)
Valentí Massana (8)
Vebjoern Rodal (1)
Víctor Pujol (1)
Wang Junxia (1)
William Hart Hubbard (1)
Wynton Marsalis (1)
Xavier Arnau (1)
Yumiko Shige (1)
Zajar Guliev (1)
Entitats Entitats
Club Natació Manresa (4)
Comitè Olímpic Internacional (70)
Jocs Olímpics Atlanta (43)
Jocs Olímpics Barcelona (42)
Tribunal d´Arbitratge Esportiu de Lausana (10)
TVE (95)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Atlanta (EUA) (22)
416 lectures d'aquest article
109 impressions d'aquest article
Els Jocs Olímpics del Centenari
Atlanta 96
El 20 de juliol de 1996 es van inaugurar a Atlanta, a l'Estat nord-americà de Geòrgia, els XXVI Jocs Olímpics de l'era moderna, els Jocs on es commemorava el primer centenari del moviment olímpic. Segons va dir en la cerimònia de clausura el president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, els Jocs d'Atlanta van ser uns Jocs "excepcionals". Tothom va recordar que, quan es van clausurar els Jocs anteriors, el mateix Samaranch havia qualificat Barcelona'92 com "els millors de la història". La diferència era evident.

L'únic aspecte en què Atlanta va ser clarament superior a tots els Jocs anteriors van ser les xifres de participants. 197 països, 10.629 esportistes, 26 esports, 271 modalitats i 8.610.984 entrades venudes, mentre que a Barcelona havien estat 169 països, 9.368 esportistes, 25 esports, 257 modalitats i 3.021.740 entrades venudes. Malgrat l'afluència de públic a totes les competicions i el notable increment dels ingressos per drets televisius, Atlanta va generar unes pèrdues de gairebé 2.000 milions de pessetes.

Les cerimònies d'obertura i clausura d'Atlanta es van inspirar obertament en les de Barcelona, però sense aconseguir uns resultats tan espectaculars. La protagonista de la cerimònia d'obertura va ser la cantant Glòria Estefan, que va compondre i cantar la cançó dels Jocs: Reach. La cerimònia va ser un homenatge a la Grècia antiga i a la història del sud dels Estats Units. Un dels actes més emotius va ser el moment en què Muhammad Ali, Cassius Clay, greument malalt de Parkinson, va encendre la flama olímpica. L'exboxejador va veure, a més, com Samaranch li restituïa oficialment la medalla que havia guanyat el 1960 a Roma i que havia extraviat.

El millor de la festa de clausura van ser les actuacions musicals del grup Boyz II Men, la cubana Glòria Estefan un altre cop, Little Richard, B.B. King, Wynton Marsalis, Al Green, Trisha Yearwood i Tito Puente. La gran oblidada dels Jocs va ser precisament la seva mascota, primer coneguda com a Whatizit, fent referència a la seva impossible catalogació com a objecte, i després rebatejada com a Izzy i definida com l'"ésser blau que habita dins la flama olímpica". Izzy no va aparèixer en cap cerimònia.

EIS ESPORTS A ATLANTA

Però, com en tots els Jocs, l'autèntic espectacle va ser als estadis. Els Estats Units es van imposar en el medaller general, molt per sobre de Rússia i d'Alemanya. Les seves grans estrelles van ser Michael Johnson, que va aconseguir l'or en 200 i 400 m llisos, i Carl Lewis, que va guanyar un nou or olímpic en salt de llargada. Però els Estats Units es van trobar amb sonors fracassos en proves importants. Els cubans els van derrotar en beisbol i boxa; els canadencs els van prendre l'or en els 100 metres llisos i en el relleu de 4x100 llisos. Nedadors de molt diversa procedència, encapçalats per la irlandesa Michelle Smith (tres ors i un bronze), van qüestionar el domini nord-americà a la piscina.

La Xina va mantenir el quart lloc que havia aconseguit a Barcelona, malgrat el baix rendiment de la seva natació femenina. I França es va instal·lar en l'elit mundial amb un cinquè lloc que millorava el novè del 1992. La rèplica femenina de Johnson, la francesa Marie-José Pérec, va donar l'or en 200 i en els 400 metres al seu país.

La selecció nord-americana de bàsquet va ser de nou la guanyadora sense rivals, tot i que va haver de lluitar durament a la final contra Iugoslàvia. La decepció del torneig va ser Croàcia, que va quedar al setè lloc. El bàsquet olímpic va acomiadar el brasiler Oscar Schmidt que participava en els seus cinquens Jocs. El tennis no havia tingut un guanyador de la categoria del nord-americà Andre Agassi des del 1988. I en gimnàstica artística femenina, l'equip nord-americà es va proclamar campió olímpic per primer cop en la història, però la final individual va ser per a la ucraïnesa Lilia Podkopaieva. El torneig de futbol va comportar importants sorpreses: l'equip del Brasil va caure en semifinals davant Nigèria, que es va desfer d'Argentina a la final. Els Estats Units, un país sense tradició futbolística, van guanyar l'or femení.

Trenta esportistes catalans van fer podi contribuint a la consecució de les disset medalles que va sumar Espanya. Aquests catalans competien en hoquei herba masculí, atletisme, vela, gimnàstica rítmica, tennis, judo, handbol i waterpolo. A la competició de vela Josep Lluís Ballester es va endur l'or de la classe Tornado al costat de Fernando León. A la categoria femenina la catalana Begonya Via-Dufresne i Theresa Zabellvan aconseguir l'or a la classe 470. En tennis els catalans amb medalla van ser Arantxa Sànchez Vicario i Sergi Bruguera. En els 50 km de marxa atlètica, Valentí Massana. Núria Cabanillas va formar part de l'equip de gimnàstica rítmica que va guanyar l'or i Isabel Fernández , d'Alacant va aconseguir un bronze en judo.

ATLETISME

L'Estadi Olímpic d'Atlanta, que es va omplir durant els nou dies de competicions d'atletisme, va ser l'escenari dels èxits de Michael Johnson, que amb les seves victòries als 200 i 400 metres va demostrar que els 400 ja havien esdevingut definitivament una prova de velocitat i que ell corria com ningú no ho havia fet mai a la part corba de la pista. Això li va permetre rebaixar en 34 centèsimes, fins a 19.32, el mític rècord de Pietro Mennea en els 200 metres. Només li va fer una mica d'ombra l'atleta més comercial dels Jocs. En llargada, Carl Lewis, de 35 anys, va volar fins als 8,50 metres, i es va emportar el seu novè or olímpic.

Els Estats Units va patir dues derrotes importants. Una a causa de la carrera, amb rècord mundial inclòs, que va fer el canadenc Donovan Bailey als 100 metres (deixant la marca en 9.84) i l'altra en la final dels relleus 4x100, en què el quartet del Canadà va arrasar, amb un temps de 37.69, 36 centèsimes per sota del temps dels nord-americans. De la carrera de relleus en va destacar l'absència de Carl Lewis, que no havia estat convocat per l'entrenador Erv Hunt.

L'hegemonia africana en els 800 metres la va trencar el noruec Vebjoern Rodal. En la distància superior, Fermín Cacho va defensar el seu títol olímpic dels 1.500 metres i va recollir una medalla de plata. L'atleta sorià hauria guanyat l'or si no hagués perdut dècimes de segon esquivant el marroquí El Guerruj, que va caure a terra. Va guanyar l'algerià Nourredine Morcelli.

Haile Gebreselassie no va poder doblar en 5.000 i 10.000 metres, i només va fer l'or a la segonan prova. Dan O´Brien es va ser l'atleta més complet del món vencent al decatló.

El barceloní Valentí Massana va tenir una decepció als 20 km marxa, on també Daniel Plaza va tenir una actuació poc rellevant, però Massana va guanyar el bronze als 50 km marxa. A la marató, l'alabès Martín Fiz, campió mundial i màxim favorit, va quedar fora del podi per una errada de càlcul que el va fer arribar en quart lloc.

La reina de l'atletisme femení va ser la francesa Marie-José Pérec, que, com Johnson, va guanyar en els 200 i 400 metres. La victòria als 400 va ser còmoda, però en 200 la jamaicana Merlene Ottey va sortir més ràpida que la francesa i va obligar Marie-José Pérec a fer un impressionant canvi de ritme en els 30 metres finals.

Gail Devers, la nord-americana que havia d'haver estat una de les estrelles d'Atlanta, va caure als 100 metres tanques, on la victòria va ser per a la sueca d'origen rus Ludmila Engquist Tampoc va tenir sort una de les atletes més apreciades, Jackie Joyner-Kersee, que es va haver de retirar de l'heptatló perquè es va lesionar. Després es va presentar a la prova de llargada sense èxit.

Als 800 va vèncer la russa Svetlana Masterkova, mentre que la cubana Ana Fidelia Quirot va ser segona i la moçambiquesa Maria Lurdes Mutola, que era la gran favorita, es va haver de conformar amb el tercer lloc. La russa també va guanyar els 1.500 metres amb un temps de 4.00.83. Portugal va rebre un or de la mà de Fernanda Ribeiro en 10.000 metres (31.05.63). Entre les actuacions de les xineses va destacar la de Wang Junxia que es va classificar en segon lloc als 10.000 i va ser primera en els 5.000, amb 14.59.88. El dòping va ser també present a la competició. Cinc atletes van ser desqualificats per dòping. El Bromatan, una droga fins llavors desconeguda, s'havia revelat com la substància de moda en el mercat il·legal. El Tribunal d'Arbitratge Esportiu, després de dues setmanes de deliberacions, va haver de rehabilitar dos dels dopats, els russos Andrei Kornéiev i Zajar Guliev, davant la falta de dades sobre l'efecte del producte. Entre els sancionats hi havia quatre russos i una lituana.

" CICLISME

A Atlanta, el ciclisme olímpic s'obria per primer cop als corredors professionals. El primer professional que es va convertir en campió olímpic va ser el suís Pascal Richard, que va aconseguir l'or en la prova de fons de carretera, mentre el danès Rolf Sorensen i el britànic Maximilian Sciandri, aconseguien la plata i el bronze. Melcior Mauri va acabar sisè i va obtenir diploma olímpic.

Dos euskalduns, Miguel índurain i Abraham Olano, es van endur l'or i la plata de la contrarellotge individual. Sortien com a seriosos candidats al triomf i no van defraudar. Tot i que el de Buckhead era un circuit més difícil que el dels Mundials de Colòmbia del 1995, van repetir la gesta. Als Jocs, el navarrès es va endur l'or, fent callar aquells que el volien enterrar. Darrere d'ells va entrar el britànic Chris Boardman que va posar les coses molt difícils als espanyols. En canvi, el recent guanyador del Tour, Bjarne Riis, va fracassar en els Jocs Olímpics.

De l'equip espanyol femení en ruta no se n'esperava res i tampoc no es va aconseguir res. La gran guanyadora va ser la francesa Jeannie Longo, or en la prova en línia i plata contra el crono. Amb 37 anys va guanyar la prova en ciclisme en ruta (104 km) sota la pluja d'Atlanta. La medalla de plata va ser per a la italiana Imelda Chiappa, mentre que el bronze se'l va endur la canadenca Clara Hughes.

En pista va fallar el ciclista català Josep Antoni Escuredo, que va quedar tretzè a la prova del quilòmetre contra rellotge. José Manuel Moreno tampoc va aconseguir medalla, i va quedar eliminat de la prova de velocitat de ciclisme en pista. Juan Martínez Oliver va ser eliminat a quarts, i Joan Llaneras va ser sisè en la carrera de puntuació. L'equip que formaven aquests dos últims junt amb Santos Gonzàlez i Adolfo Alperi va caure en quarts de persecució davant Itàlia.

L'italià Andrea Collinelli va batre dues vegades el rècord del món de persecució. El seu compatriota Silvo Martinello es va proclamar amb facilitat campió olímpic en la cursa de puntuació de ciclisme en pista, al davant del canadenc Brian Walton, que va quedar segon, i de l'australià Stuart O'Grady, medalla de bronze. Llaneras va ocupar la sisena plaça, a vuit punts del guanyador. En la categoria femenina, l'equip francès es va endur quatre dels vuit títols de pista.

En bicicleta de muntanya, Jokin Mujika va arribar al lloc 22 i Roberto Lezaun ni tan sols va acabar. El ciclista holandès Bart Jan Brentjens es va adjudicar l'or, la plata va ser per al suís Thomas Frischknecht, i el bronze, per al francès Miguel Martínez. En dones, la guanyadora d'aquesta especialitat va ser la italiana Paola Pezzo.

WATERPOLO

La medalla d'or que va aconseguir la selecció espanyola de waterpolo a Atlanta va tenir un valor molt especial. Era la primera de la història i era l'acompliment del somni que se'ls havia escapat a Barcelona'92 (on l'or olímpic va ser per a Itàlia) i de tantes i tantes finals perdudes en Campionats d'Europa i del Món.

En tot el torneig de waterpolo dels Jocs Olímpics d'Atlanta, l'equip només va perdre un partit a la primera fase (el que el va enfrontar a Hongria), i després va rematar la seva bona actuació amb un triomf final davant Croàcia. Els jugadors de waterpolo, quasi tots catalans i liderats per Manuel Estiarte (el capità, que jugava els seus cinquens Jocs), eren gairebé els mateixos que havien jugat els Jocs Olímpics de Barcelona.

Manuel Estiarte, Pedro García, Miquel Oca, Dani Ballart, Jordi Payà, Carles Sanz, Sergi Pedrerol, Àngel Andreo i el porter de l'equip, el madrileny Jesús Rollán, van aconseguir el primer títol olímpic sota la direcció tècnica del també català Joan Jané i del segon entrenador, Santiago Fernández.

En aquesta gesta històrica per al waterpolo espanyol hi van tenir un paper molt destacat els manresans Manuel Estiarte, Jordi Payà i Carles Sanz. Tots tres formaven part d'un grup d'estrelles que s'havia format al Club Natació Manresa.

El seleccionador, Joan Jané, tenia raons per estar orgullós d'haver guiat l'equip a l'èxit i veia com un honor que s'hagués confiat en ell. Durant tres anys havia plorat i patit amb els jugadors d'una selecció que havia estat "criticada i menyspreada", segons les paraules de Jané.

En cinc anys la selecció havia jugat cinc finals: dues d'olímpiques, dues de mundials i una d'europea. Per arribar-hi havien hagut de guanyar molts partits, però només a Atlanta van acabar amb el títol de segons i es proclamaven els millors del waterpolo d'elit.

La final de waterpolo va ser un dels esdeveniments esportius del Jocs d'Atlanta més seguits pels catalans, i mentre els comentaris de Televisió Espanyola atribuïen el triomf a la presència de la infanta Cristina de Borbó, el so ambient permetia sentir els jugadors i l'entrenador de la selecció espanyola donant-se instruccions i ànims en català. Al final del partit, els jugadors van fer onejar una senyera, però al podi s'hi va hissar la bandera espanyola.

' HANDBOL

La selecció espanyola d'handbol va aconseguir per primer cop un podi olímpic a Atlanta, amb la tercera posició. L'or va ser per a Croàcia, que va derrotar Suècia a la final, per 27-26, i es va poder treure l'espina de la derrota davant França a la final del Mundial. Precisament la selecció francesa va ser la que va perdre davant Espanya la medalla de bronze per 27-25 al Georgià Dome. El bronze de la selecció espanyola d'handbol va significar la consolidació d'un equip que havia entrat en l'elit des de l'anterior Europeu, i el premi per a homes com el seleccionador. Juan de Dios Román, i com els jugadors Jesús Olalla, Inaki Urdangarin, Demetrio Lozano i el porter Jaume Fort.

En dones, es va demostrar que aquest esport d'equip encara continuava sent europeu: Dinamarca va guanyar la final femenina davant Corea del Sud.

HOQUEI HERBA

Els equips més destacats de l'hoquei van ser els d'Holanda i Austràlia: el primer amb un or en homes i un bronze en dones, i el segon a l'inrevés. Però l'hoquei espanyol masculí va aconseguir l'èxit més gran de la seva història amb la medalla de plata olímpica, tot i que les esperances estaven posades en l'hoquei sobre lierba femení. Les dones no van poder ni tan sols jugar la segona ronda, i es va notar la renovació quasi total d'un equip que havia aconseguit l'or a Barcelona'92.

El tècnic de l'equip espanyol masculí, Antoni Forrellat, va començar el campionat amb l'esperança d'arribar a semifinals, però per fer-ho calia guanyar els dos favorits del grup a la fase prèvia: Alemanya, campió olímpic, i el Pakistan, campió mundial. Els bons resultats van animar l'equip, que va arribar a eliminar Austràlia a les semifinals i va estar per davant de la selecció finalment campiona, la d'Holanda, fins que els penals còrner van enviar Espanya a la plata (amb el resultat de 3-1 a la final).

La selecció espanyola va estar formada en bona part per jugadors terrassencs. De Terrassa era l'entrenador, i els jugadors Ramon Jufresa, Ramon Sala, Joaquim Malgosa, Jordi Arnau, Víctor Pujol, Jan Dinares, Xavi Arnau, Pol Amat i Santi Amat. La resta de components de l'equip van ser Óscar Barrena, Juantxo García Maurino, Nacho Cobos, Pablo Usoz, Antonio González i l'alacantí Joan Escaire.

VELA

Espanya va ser la gran campiona de vela darrere el Brasil, tot i que no es va endur tantes medalles com a Barcelona'92, on havia obtingut quatre ors i una plata. Van ser només dues medalles, però totes dues d'or i totes dues de confirmació de dues parelles que ja havien guanyat molts títols.

En la classe Tornado, Josep Lluís Ballester i Fernando León a les aigües de Savannah van guanyar còmodament l'or quan encara faltava una regata per disputar. La victòria de Theresa Zabell i la catalana Begonya Via-Dufresne en la classe 470 va ser molt més difícil i no es va aconseguir fins a l'última regata, on Zabell i Vïa-Dufresne en tenien prou aconseguint que les japoneses Yumiko Shige i Alicia Kinoshita no les superessin en cinc posicions. Finalment, les espanyoles van anar al davant des del primer moment i es van adjudicar l'última regata i la maedalla d'or amb autoritat.

TENNIS

Els Estats Units van arrasar en aquest esport enduent-se totes les medalles d'or excepte la de dobles d'homes. Espanya tenia posades les seves esperances en el tennis femení, però ningú no comptava amb Sergi Bruguera, que, després d'un any sense èxits va aconseguir arribar a la final, on va perdre davant el nord-americà Agassi per 6-2, 6-3 i 6-1. El català no va tenir cap opció de triomf, però va aconseguir una plata inesperada que igualava l'aconseguida a Barcelona'92 per Jordi Arrese.

Arantxa Sànchez Vicario es va endur la plata en individuals femenins després de perdre la final amb la jove nord-americana de vint anys Lindsay Davenport per 7-6 i 6-2. La catalana va resistir el primer set, però en el segon va quedar fora del partit.

Conchita Martínez va ser vençuda per Mary Joe Fernandez a quarts de final per 3-6, 6-2 i 6-3. En dobles, l'aragonesa i la catalana van obtenir el bronze en guanyar Manon Bollegraf i Brenda Schultz McCarthy (Països Baixos) per un contundent 6-1 i 6-3.

GIMNÀSTICA

Les joves integrants del conjunt espanyol de gimnàstica artística van superar les seves rivals més poderoses, les búlgares, i van aconseguir un or sorprenent en una modalitat que s'estrenava als Jocs. També van superar les russes, que van quedar en tercera posició. Almudena Cid, en la competició individual de gimnàstica rítmica, va aconseguir un novè lloc que la situava entre les millors del món.

El primer or olímpic de gimnàstica rítmica per equips va ser per a les espanyoles Marta Boldó, Nuria Cabanillas, Estela Giménez, Lorena Gurundez, Tania Lamarca i Estíbaliz Martínez després d'una excel·lent segona rotació de l'exercici de tres pilotes i dues cintes, que va ser puntuat amb un 10 de composició i un 9.450 d'execució. En total, un 38.933 que les va coronar reines de la nova modalitat.

Un 38.515 va ser la puntuació que li va valer el novè lloc a Almudena Cid, l'única gimnasta espanyola que s'havia classificat per a la final individual de gimnàstica rítmica. L'or va ser per a la ucraïnesa Ekaterina Serebriànskaia; la plata, per a la russa lanina Batírtxina, i el bronze, per a la també ucraïnesa Elena Vïtritxenko.

Un dels moments més emocionants dels Jocs Olímpics de 1996 va ser l'actuació de la nord-americana Kerri Strug, lesionada, que va fer guanyar la medalla d'or de gimnàstica artística femenina per equips al seu país per primer cop en la història.

FUTBOL

La victòria de Nigèria en el futbol masculí, la primera d'un equip africà de futbol, va ser una de les grans sorpreses dels Jocs. La selecció espanyola dirigida per Xabier Clemente, va fracassar a quarts de final davant Argentina, equip que va arribar a la final, on va perdre contra Nigèria per 3-2. El Brasil, el gran favorit, va tenir el blau-grana Ronaldo Luis Nazàrio da Lima com a jugador més destacat, però només va poder aconseguir el bronze. Ronaldo va ser un dels pichichis, amb quatre gols, i va marcar un gol sensacional a Ghana, que va ser considerat el millor gol d'Atlanta'96. Però va acabar lesionat en el partit Brasil-Nigèria, on el seu equip va perdre (3-4).

S'esperava molt més del conjunt espanyol, que comptava amb joves figures, com ara Raúl González, Iván de la Peña i Jordi Lardín. Però Clemente no va usar la possibilitat d'incorporar tres jugadors de més de 23 anys a l'equip. El secretari d'Estat per a l'Esport, Pedró Antonio Martín Marín va valorar el paper d'Espanya com a "dolent", i va advertir que s'hauria de "reflexionar davant Sydney".

NATACIÓ

Els nedadors nord-americans van obtenir 13 de les 32 medalles en joc, però l'estrella de la piscina olímpica va ser la nedadora irlandesa Michelle Smith, que, amb les seves quatre medalles, or en 200, 400 estils i 400 lliure i bronze en 200 papallona, va quedar a una victòria d'igualar el rècord d'ors en uns mateixos Jocs de l'alemanya Kristin Otto.

Les altres estrelles de la natació que van fer ombra als nord-americans van ser el belga Fred Deburghgraeve, que va establir un nou rècord mundial de 100 braça, que tenia Karoly Guttler, deixant-lo en 1:00.60. I el rus Dennis Pankratov, que va batre el de 100 papallona amb una marca de 52.27. Claudia Poll, de Costa Rica, va desplaçar al segon lloc dels 200 lliure Franziska Van Almsick, la nedadora alemanya que tants èxits havia aconseguit els anys anteriors i que a Atlanta va haver de conformar-se amb aquesta única medalla de plata.

El rus Aleksander Popov va derrotar el nord-americà Gary Hall en els 100 metres lliure, i dos dies després en els 50 metres. La nedadora més popular del país amfitrió, Janet Evans, va fracassar en 800 lliure i va donar el relleu a Brooke Benet.

El nord-americà Tom Dolan, plus-marquista dels 400 estils, es va imposar en aquesta especialitat. En els 4x100 estils, els nord-americans Jeff Rouse, Jeremy Linn, Mark Henderson i Gary Hall van rebaixar el rècord del món en més de dos segons (3:34.84). Les nedadores nord-americanes també van imposar-se en 4x200 lliure.

Els alemanys no van dominar com ho havien fet en els Jocs anteriors, però van aconseguir un bon grapat de medalles. Sud-àfrica va tenir la nedadora Penny Heyns, que va batre el rècord de 100 braça i el va deixar en 1:07.02, com a màxima representant.

Els espanyols es van haver de conformar amb el quart lloc en 100 esquena i el sisè en 200 metres de Martín López Zubero. Marc Capdevila i Frederik Hviid van guanyar finals B, i la catalana Lourdes Becerra va fer història en classificar-se per a la final de 400 estils, on va acabar setena.

CENT ANYS D OLIMPISME

El 6 d'abril de 1996 va fer cent anys de la celebració dels Jocs d'Atenes, que van suposar la restauració dels que s'havien celebrat a Grècia entre el 776 aC i el 394 dC. L'emperador romà Teodosi va ser qui va acabar amb la tradició, i el baró Pierre de Coubertin qui la va restaurar, creant el 1894 el primer Comitè Olímpic Internacional (COI) a Paris.

A Atenes 1896 només s'hi van reunir 280 esportistes blancs representant tretze països. Els primers esportistes d'altres races van arribar el 1904. El 1908 dos zulus van ser admesos a la marató, i el primer campió de raça negra va ser William Hart Hubbard el 1924. Abebe Bikila, el 1960, va ser el primer campió olímpic africà.

El 1896, als Jocs d'Atenes, el primer campió olímpic va ser James Conolly, en triple salt, però van destacar més alguns atletes grecs, com el maratonià Spiridon Louis. Els Jocs del 1900 van ser a Paris i els del 1904 a Saint Louis (Chicago). El 1908 a Anglaterra van ser els primers Jocs de la història en què van participar-hi dones.

Els Jocs d'Estocolm 1912, van viure la primera mort d'un atleta, el portuguès Francisco Lázaro a la marató. El 1916 els Jocs convocats a Berlín no es van celebrar a causa de la Primera Guerra Mundial. A Anvers 1920 va aparèixer la bandera olímpica per primer cop. París va acollir els del 1924, i a Amsterdam 1928, Espanya i el Japó van aconseguir el seu primer or.

A Los Angeles, el 1932, va néixer la Vila Olímpica, i el 1936 van ser organitzats per Berlín. Adolf Hitler va haver de presenciar les tres marques mundials de velocitat i una de llargada de l'atleta afroamericà Jesse Owens. La Segona Guerra va forçar la suspensió dels Jocs del 1940 i el 1944, i Londres va acollir uns Jocs austers el 1948.

Gairebé 5.000 esportistes van ser a Hèlsinki'52, on van participar per primer cop la Unió Soviètica i Israel. Els problemes polítics es van fer sentir a Melbourne, el 1956, on l'URSS va dominar i va superar els Estats Units. A Roma, el 1960, la mort del ciclista danès Knud Jense va advertir dels problemes del dòping. A Tòquio, el 1964 va aparèixer de ple la tecnologia. A Mèxic'68, deu dies abans que comencessin els Jocs, el 2 d'octubre, la policia va matar uns estudiants que es manifestaven a la plaça de Las Tres Culturas de Mèxic DF. A Munic'72, l'assalt d'un escamot palestí del grup Setembre Negre, el 5 de setembre, quan faltaven cinc dies per tancar els Jocs, va provocar disset morts. Onze eren de la delegació israeliana. Les diferències entre blocs van originar diversos boicots que van marcar els Jocs de Mont-real'76, Moscou'80 i Los Angeles'84.

A Seül 1988, per primer cop el guanyador de l'or més preuat, el dels 100 m llisos, va ser desqualificat per dòping. Era Ben Johnson. A Barcelona es van trencar totes les marques de participants (9.368 atletes de 196 països) i es va entrar de ple en una nova era: la dels Jocs com a gran espectacle de la televisió mundial.