Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
El 7 d'agost Jonathan Edwards es va convertir en el primer home que superava els 18 metres en la prova del triple salt, durant els Campionats del Món

Articles dependents
Jonathan Edwards
Ana Fidelia Quirot
Martín Fiz
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atletisme (118)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Alina Astafei (1)
Ana Fidelia Quirot (5)
Anacleto Jiménez (1)
Antonio Peñalver (1)
Brian Wellman (1)
Daniela Bartova (1)
Fermín Cacho (7)
Gwen Torrence (1)
Haile Gebreselassie (6)
Hassiba Boulmerka (1)
Heike Henkel (1)
Inessa Kravets (1)
Irina Privalova (1)
Isaac Viciosa (3)
Iván Pedroso (4)
Javier Sotomayor (5)
Javier García Chico (1)
Jesús Àngel García Bragado (6)
Jonathan Edwards (5)
Kim Batten (1)
Lindford Christie (3)
Liubov Kremilova (1)
Maite Zúñiga (1)
Marlene Ottey (6)
Martín Fiz (15)
Michael Johnson (12)
Moses Kiptanui (2)
Nico Motchebon (1)
Nourredine Morcelli (4)
Oleg Tverdokhleb (1)
Olga Kuzenkova (1)
Sandra Myers (1)
Sebastian Coe (3)
Serguei Bubka (6)
Sun Calyun (1)
Valentí Massana (8)
Violeta Beclea (1)
Yolanda Chen (1)
Entitats Entitats
Campionat del Món d´Atletisme (35)
Federació Internacional d'Atletisme (10)
Mundial d´Atletisme en pista coberta (6)
Palau Sant Jordi de Barcelona (48)
Premi Príncep d`Astúries (99)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
Durham (Regne Unit) (2)
Göteborg (Suècia) (8)
Stuttgart (Alemanya) (6)
65 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
El salt de l'any 2000
Atletisme
La temporada 1995 d'atletisme va estar marcada per la disputa de la prova més important després dels Jocs Olímpics: el Mundial, que es va inaugurar el 4 d'agost a la ciutat sueca de Göteborg. A més, es va celebrar també el Mundial indoor, que es va disputar a Barcelona a partir del 10 de març. La celebració d'aquestes dues competicions va fer que els atletes es preparessin a fons des de principis de temporada, i es van batre una gran quantitat de rècords. La primera gran notícia de l'any va ser la superació de la mítica plusmarca europea de l'atleta britànic Sebastian Coe en els 800 m en pista coberta. El responsable va ser un alemany, Nico Motchebon, que va fer un sensacional registre d'1:44.88 minuts a Stuttgart.

Els següents a superar les plusmarques mundials en pista coberta van ser la xinesa Sun Calyun en perxa (4,12 metres), el nord-americà Michael Johnson en els 400 metres (marcant un registre de 44.63 segons), el britànic Linford Christie en els 200 metres (20.25 segons), la russa Irina Privalova superant el rècord dels 50 metres llisos (5.96) i igualant el seu en els 60 metres (6.92) en el Memorial Cagigal de Madrid, i finalment l'atleta kenyà Moses Kiptanui, que amb un registre de 7:35.15 minuts establia una nova plusmarca en els 3.000 metres.

El divendres dia 10 de març va arrencar el Mundial de pista coberta a Barcelona. Era, teòricament, l'esdeveniment atlètic més important que es disputava a la ciutat des dels Jocs Olímpics del 1992, encara que no tenia la transcendència del Mundial que se celebra a l'aire lliure. Però el campionat no va ser cap gran èxit: una bona part dels velocistes més importants no hi van participar, i el recinte, el Palau Sant Jordi, no era el més adequat per disputar la prova. Això va fer que la ciutat de Barcelona no s'aboqués a Montjuïc per veure les poques estrelles que s'hi van reunir durant els tres dies que va durar la competició. El Palau Sant Jordi no es va omplir en cap de les tres jornades, i tan sols l'últim dia va registrar una entrada important, amb un total de 10.500 espectadors.

Pel que fa al nivell de participació, en la categoria masculina destacava la presència de dos saltadors que ho havien estat tot en la seva especialitat, el cubà Javier Sotomayor en alçada i l'ucraïnès Serguei Bubka en perxa. La gran esperança de l'atletisme espanyol en aquest Mundial era Fermin Cacho, un dels grans triomfadors dels Jocs Olímpics de Barcelona, on es va endur la medalla d'or en la prova reina de l'atletisme: els 1.500 metres. Altres atletes espanyols amb possibilitats eren Isaac Viciosa també en 1.500 m, Javier García Chico en perxa, Antonio Penalver en heptatló, Maite Zúñiga en 1.500 m i Sandra Myers en 400 m.

En dones destacava la presència de la veterana velocista Merlene Ottey (Jamaica); la de la gran triomfadora de la temporada en pista coberta, la russa Irina Privalova, autèntica reina de les distàncies curtes, i la de la millor saltadora dels últims temps, l'alemanya Heike Henkel.

El Mundial va tenir dos grans guanyadors. En la categoria masculina, l'honor va correspondre al cubà Javier Sotomayor, que va arrasar els seus rivals en la prova d'alçada i es va quedar a les portes d'una nova plusmarca mundial amb un salt de 2,44 m. En la categoria femenina, l'autèntica reina va ser la russa Privalova, que va obtenir el títol en els 400 metres i es va convertir en la primera dona que guanyava tres títols en distàncies diferents. També s'ha de destacar l'únic rècord mundial que es va batre, l'establert per Yolanda Chen en el triple salt amb un registre de 15,03 m, i també les actuacions del cubà Ivan Pedroso en salt de llargada (8,51 m) i de l'atleta de Bermudas Brian Wellman en el triple salt (17,72 m).

L'altra cara de la moneda va ser l'ucraïnès Serguei Bubka, que va tenir una actuació lamentable tal com ja havia passat en els Jocs Olímpics. I qui tampoc va respondre a les expectatives va ser l'alemanya Henkel, rècord d'alçada, que tan sols va acabar tercera en la prova, que precisament es va adjudicar la seva compatriota Alina Astafei.

Pel que fa a l'actuació espanyola, va ser més que discreta. Només dues medalles de plata en les pistes i deu finalistes. Els encarregats de salvar els mobles de la delegació espanyola van ser Anacleto Jiménez en els 3.000 m i Mateu Canellas en els 1.500 m, que, a priori, no figuraven entre els principals favorits per ocupar una de les tres places del podi. Curiosament, els dos migfondistes s'entrenaven junts i tenien el mateix entrenador, Julio Bravo.

Finalment, Espanya va guanyar una tercera medalla als despatxos. Aquest cop de bronze. Va ser per a Maite Zúñiga, cinquena en la prova de 1.500 m, que es va veure afavorida per la desqualificació per dòping de la russa Liubov Kremilova i la romanesa Violeta Beclea, que s'havien classificat davant d'ella.

Pocs dies després, l'atletisme espanyol va netejar parcialment la seva imatge en el Mundial de cros, disputat el dia 25 a Durham. Es va obtenir la medalla de bronze, per darrere de kenyans i marroquins, en la prova per equips, on va destacar l'actuació de Martín Fiz, que més endavant seria un dels grans protagonistes del Mundial a l'aire lliure.

El 9 d'abril, Espanya va guanyar la medalla de bronze en homes a la Copa del Món de marató. L'actuació més destacada la va tenir Juan Torres, que va quedar en quarta posició. El posterior Campionat del Món de marxa disputat a Pequín va tornar a suposar una nova decepció per a l'atletisme espanyol. Tan sols Jesús Ángel García Bragado va estar a l'altura de les circumstàncies, obtenint la medalla de plata en els 50 km.

El bagatge dels espanyols era molt pobre de cara a la disputa del Mundial de Göteborg al mes d'agost. A més, una altra actuació nefasta va propiciar la pèrdua de categoria de l'atletisme masculí. Una nova decisió en els despatxos va tornar a salvar l'atletisme espanyol. Espanya va ser readmesa a causa de la modificació d'equips en la Superlliga Europea, que es posava en pràctica a partir de l'any 96.

Mentrestant, s'havien anat superant diverses plusmarques mundials en les proves a l'aire lliure. Primer va ser, el dia 5 de juny, la russa Olga Kuzenkova en el llançament de martell, amb una distància de 68,14 m. Tres dies més tard, Moses Kiptanui batia el rècord dels 5.000 m amb un temps de 12:55.30. Posteriorment, l'algerià Nourredine Morcelli va batre el rècord dels 1.500 m a Niça, amb un registre de 3:27.37; el britànic Jonathan Edwards, el rècord de triple amb un salt de 17,98 m; l'atleta portuguesa Fernanda Ribeiro, el de 5.000 m (14:36.45), i la txeca Daniela Bartova, el de perxa (4,17 m).

Però si una plusmarca mundial, que al final no va ser tal, va aixecar polèmica va ser l'aconseguida per l'atleta cubà Iván Pedroso en el salt de longitud. El cubà va fer un esplèndid salt de 8,96 m, el 29 de juny, durant la reunió de Sestrieres (Itàlia). Dies després, el rècord va ser posat en quarantena, ja que en el moment d'efectuar el salt un membre de l'equip cubà es trobava davant de l'anemòmetre. L'aparell, doncs, no va poder mesurar la velocitat del vent correctament. La Federació Italiana va decidir no homologar el rècord de Pedroso i va cedir la responsabilitat a la Federació Internacional d'Atletisme (IAAF), que finalment tampoc no el va homologar.

EL MUNDIAL DE GÖTEBORG
En un ambient marcat per aquesta polèmica, el 4 d'agost es va celebrar la cerimònia inaugural del Mundial, que es considerava la confrontació de dues generacions. Carl Lewis, Serguei Bubka, Linford Christie i Merlene Ottey veien com es posava en perill la seva hegemonia en l'atletisme per la irrupció de joves estrelles com Michael Johnson, Jonathan Edwards i Iván Pedroso.

Precisament va ser un dels abanderats d'aquesta nova generació qui es va convertir en l'autèntica figura del Mundial. El britànic Jonathan Edwards va fer un sensacional rècord en la prova de triple salt, superant per dos cops la mítica barrera dels 18 m. Primer, amb un salt de 18,16 m es va assegurar la medalla d'or. Després, un nou rècord: 18,29 m.

Altres protagonistes d'aquest Mundial van ser: el nord-americà Michael Johnson, que es va convertir en el primer atleta que aconseguia en un mateix campionat les medalles d'or de 200 m (43.39) i 400 m (17.79). Serguei Bubka, que va aconseguir per cinquena vegada la medalla d'or en uns Campionats del Món en el salt de perxa. L'etíop Haile Gebreselassie, guanyador de la prova
dels 10.000 m. I el kenyà Moses Kiptanui, que es va endur el títol dels 3.000 m obstacles amb un nou rècord mundial (7:59.18) i va fer el mateix en els 5.000 m amb un registre de (12:55.30), encara que posteriorment la marca va ser superada.

Pel que fa al capítol femení, les grans triomfadores van ser l'algeriana Hassiba de Boulmerka i la cubana Ana Fidelia Quirot. Boulmerka es va endur la medalla d'or en els 1.500 m. La victòria va estar basada en la voluntat i el valor de l'atleta, que va patir al llarg de la seva carrera el fanatisme dels integristes, amb amenaces de mort incloses. Els seus mèrits van ser reconeguts fora de les pistes. Boulmerka va rebre el premi Príncep d'Astúries com a millor esportista de l'any. D'altra banda, la cubana Ana Fidelia Quirot, després d'haver-se fet greus cremades en un incendi a casa seva i de perdre la filla que esperava, es va sobreposar amb una força de voluntat i fe immenses, culminades amb el títol de 800 m obtingut en aquest Mundial.

També va destacar l'actuació de Gwen Torrence, que va obtenir la medalla d'or en els 100 m i en els 4 per 100. Una polèmica desqualificació en els 200 m, on també va arribar primera, li van impedir fer el ple. El títol del doble hectòmetre va passar a mans de Merlene Ottey. Cal destacar també el paper d'Inessa Kravets i Kitn Batten, que van batre les plusmarques mundials de triple salt (15,50) i de 400 m tanques (52:6l). Els atletes espanyols van aconseguir dues úniques medalles del Mundial. Primer, el 6 d'agost, el barceloní Valentí Massana va obtenir la plata en els 20 km marxa. Dies després, un alabès de 31 anys, 1,69 metres d'alçada i 55 kilos, Martín Fiz, va aconseguir la medalla d'or en la marató. L'alabès, curiosament, tenia el mateix preparador que el seu gran amic Miguel Indurain. En el seu palmarès destacava també el triomf en la marató dels Campionats d'Europa d'Hèlsinki, disputats l'any 1994. L'altra cara de la moneda va ser un altre cop Fermin Cacho, que va acabar en vuitena posició en els 1.500 m, prova que es va adjudicar l'algerià Nourredine Morcelli. Decebedor va ser també el paper del qui aleshores era el vigent campió mundial dels 50 km marxa: el madrileny Jesús Àngel García Bragado, cinquè en la seva prova.

El final de la temporada atlètica va venir marcat pel fatal accident sofert per l'atleta ucraïnès Oleg Tverdokhleb, campió europeu dels 400 m tanques, que va perdre la vida fulminat per un llamp.