Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Niurka Montalvo, primera medalla d'or d'una atleta espanyola

Una falsa Giraldilla es va infiltrar als actes inaugurals per demanar l'acostament dels presos bascos

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Atletisme (118)
Conflicte basc (540)
Dopatge (49)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Abel Antón (10)
Bernard Karmasai (1)
C.J. Hunter (2)
Carl Lewis (11)
Donovan Bailey (3)
Fiona May (3)
Gabriela Szabo (1)
Haile Gebreselassie (6)
Harry Reynolds (3)
Hicham el-Guerrouj (12)
Iván Pedroso (4)
Javier Sotomayor (5)
Kostas Gatsioudis (1)
Lamine Diack (2)
Lindford Christie (3)
Maria Mutola (3)
Marion Jones (11)
Marlene Ottey (6)
Maurice Greene (12)
Michael Johnson (12)
Niurka Montalvo (8)
Primo Nebiolo (2)
Reyes Estévez (16)
Song Ok Jong (1)
Svetlana Masterkova (2)
Wilson Kipketer Kosgei (3)
Yago Lamela (8)
Entitats Entitats
Associació de Federacions Internacionals d'Esport Olímpic d'Estiu (2)
Campionat del Món d´Atletisme (35)
Estadi Olímpic de la Cartuja (3)
Federació Internacional d'Atletisme (10)
Jocs Olímpics Barcelona (42)
Jocs Olímpics d`Atenes (27)
Junta d`Andalusia (25)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Sevilla (Andalusia) (37)
56 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Espanya acull els seus primers campionats del món
Atletisme
Del 21 al 29 d'agost de 1999 es van celebrar a Sevilla els Campionats del Món a l'aire lliure d'atletisme. La capital andalusa s'havia bolcat en l'esdeveniment que volia ser l'aparador per a una futura candidatura als Jocs Olímpics. La cerimònia inaugural, amb una audiència televisiva potencial de més de 3.000 milions de persones, va quedar marcada per una increïble fallada de seguretat que va permetre que dues persones vestides de "giraldilla", la mascota del campionat, i lluint cartells on es demanava la “repatriació dels presos bascos”, compartissin el protagonisme de la cerimònia des de dalt de l’escenari.

Pel que fa l’afluència de públic, en els primers dies va haver-hi una certa fredor però poc a poc es va anar escalfant amb els èxits dels esportistes espanyols i finalment el campionat es va cloure amb excel·lents xifres d'assistència, amb una mitjana diària d'uns 40.000 espectadors. Un dels moments amb més caliu popular va ser la prova de la marató, amb un gran seguiment a tot el llarg del recorregut de la cursa. Prop de 20.000 milions de pessetes s'havien invertit en la construcció de l'estadi Olímpic a l’Illa de la Cartuja, però finalment el resultat econòmic també va ser positiu segons les estimacions de la Junta d'Andalusia, que xifrava en més d'11.000 milions de pessetes el benefici directe aconseguit per la ciutat, i els seus hotels que van tenir un índex d'ocupació durant l'esdeveniment de prop del 98 per cent.

En el terreny estrictament esportiu el més destacat dels Campionats de Sevilla va ser la cursa dels 400 m llisos on el nord-americà Michael Johnson va establir un nou récord del món (43,38 segons), superant en 11 centèsimes la marca que tenia des de 1988 el seu compatriota Harry "Butch" Reynolds. Johnson va tornar a pujar al més alt del podi als relleus 4x400, aconseguint així la seva novena medalla d'or en uns mundials i superant les vuit aconseguides per Carl Lewis, récord absolut fins aquell moment.

En els 100 metres llisos, el nord-americà de 24 anys Maurice Greene va guanyar amb un temps extraordinari (9,80) a només una centèsima del rècord del món que ell mateix havia establert el 16 de juny anterior a Atenes, quan havia fet un temps de 9,79 segons que superava en cinc centèsimes l'anterior millor marca mundial del canadenc Donovan Bailey. A Sevilla, Greene va aconseguir també la victòria en els 200 metres llisos i va completar la seva brillant actuació amb l'or en els relleus 4x100.

D'entre els atletes espanyols va destacar l'actuació del sorià Abel Antón que, com ja havia fet dos anys abans a Atenes, va guanyar la marató. Antón es convertia així, als 37 anys, en el primer atleta capaç de guanyar aquesta cursa, considerada la més dura i la més igualada de l'atletisme, en dos campionats del món consecutius. A més del veterà Antón, van destacar dos joves valors de l’atletisme masculí espanyol: Yago Lamela i Reyes Estévez.

Yago Lamela, un saltador asturià de 22 anys, va ser la gran revelació de l'any no només per la importància de les seves marques sinó també per l'especialitat en la què participava, el salt de llargada, una prova que semblava exclusiva per atletes negres americans. Lamela havia començat l'any amb una millor marca de 8,13 metres. El 7 de març va saltar 8,56 metres al mundial de pista coberta, disputat a la ciutat japonesa de Maebashi, i es va fer amb la medalla de plata. Només el va poder guanyar el cubà Iván Pedroso, considerat el millor especialista de la prova, que va superar en aquell campionat la seva millor marca. El 24 de juny, en un concurs a Torí, Lamela va repetir els 8,56 a l’aire lliure, aconseguint la millor marca de l'any. Una marca que Pedroso va igualar a Sevilla, mentre el jove asturià s’havia de conformar amb un salt de 8,40 que li donava la medalla de plata.

Reyes Estévez, de 23 anys i nascut a Cornellà, va aconseguir la medalla de bronze als 1.500 metres després de disputar-li la victòria al recordman de la distància, el marroquí Hixam el-Guerruj que es va fer amb l’or. Malgrat la seva joventut Estévez ja era ben conegut en les pistes: ja havia aconseguit la medalla de bronze a Atenes'97, i també havia guanyat el campionat d'Europa de l'any 1998.

Finalment, l'atletisme espanyol va aconseguir una altre medalla d'or en el salt de llargada femení. La protagonista va ser Niurka Montalvo, d'origen cubà, que va superar en el seu últim intent a totes les seves rivals amb un salt de 7,06 metres. Montalvo, nascuda a L’Havana 31 anys abans, s'havia casat el gener de 1998 amb un espanyol i havia accedit a la nacionalitat espanyola el 6 de maig de 1999. Com a cubana ja havia estat subcampiona mundial el 1995 en salt de llargada i quarta en triple salt al mundial de 1993.

Altres fet significatius del campionat del món van ser el triomf en la marató femenina de Song Ok Jong un atleta nord-coreana que era la primera d’aquest país que aconseguia un títol en una gran competició internacional, Jocs Olímpics o Campionats del Món. Un altre de les sorpreses va ser la victòria de Bahames en el relleu 4x100 femení, seguides de França i de Jamaica. Les favorites per la medalla d'or, les atletes dels Estats Units, es van haver de conformar amb la quarta plaça. El mal paper de les nord-americanes s’explica en bona part per la lesió que va patir la seva millor especialista en la distància, Marion Jones, que havia arribat als campionats amb l'objectiu d'aconseguir quatre medalles d'or. Va aconseguir la primera, en els 100 m llisos. En el salt de llargada es va veure superada per l'hispano-cubana Niurka Montalvo i per l'italiana Fiona May i va haver de conformar-se amb la medalla de bronze. Finalment es va lesionar en la final de 200 m llisos i no va poder participar en els relleus. Com a consol va poder veure com el seu marit, C.J. Hunter, va guanyar l'or en el llançament de pes.

En general, però, les principals proves dels campionats van servir per confirmar el domini dels atletes ja coneguts. L'etíop Haile Gebrselassie va aconseguir l'or als 10.000 per quarta vegada consecutiva. La russa Svetlana Masterkova, doble campiona olímpica a Atlanta en 1.500 i 800 m, va guanyar els 1.500 i va quedar tercera en els 800. El danès d'origen kenyà, Wilson Kipketer, va tornar a guanyar la cursa de 800 m després de que l'any anterior havia estat greument malalt de malària i la romanesa Gabriela Szabo va tornar a guanyar en els 5.000 metres. Per països, Estats Units va quedar en primer lloc amb 17 medalles, 11 d'elles d'or. En segon lloc Rússia amb 13 medalles, 6 d'or, i en tercer lloc Alemanya amb 12 medalles, de les quals 4 d'or. Espanya, gràcies als ors de Niurka Montalvo i Abel Antón, va quedar en setena posició davant de països teòricament superiors com Gran Bretanya, França o Kènia. Per països, la gran revelació va ser Grècia, que amb sis medalles i dos ors, va quedar en quarta posició.

Dos dels triomfadors en el Campionat del món, el danès Kipketer i la romanesa Szabo es van convertir en protagonistes de la temporada després de guanyar les set competicions de la Golden League i compartir el premi d'un milió de dòlars establert per a qui aconseguís vèncer en totes les proves d’aquest circuit d’èlit. La romanesa a més va quedar primera en la classificació del Grand Prix, empatada a 108 punts amb la moçambiquesa Maria Mutola, especialista dels 800 m, però en primera posició gràcies a la millor puntuació de les seves marques. Szabo va cloure així una gran temporada en la que a més va aconseguir els títols mundials de 1.500 i 3.000 metres en pista coberta. En homes el guanyador del Grand Prix va ser el kenyà Bernard Karmasai que, amb 111 punts va superar en dos el grec Kostas Gatsioudis i en tres a Kipketer.

També durant 1999 van tornar a ser notícia els casos de dopatge que aquest any van afectar a tres dels atletes més carismàtics dels 90. El saltador d’altura cubà i recordman del món Javier Sotomayor va donar positiu per cocaïna en els Jocs Panamericans, on s'havia proclamat campió del salt d'alçada per quarta vegada consecutiva. El corredor britànic Lindford Christie, que havia estat medalla d'or de 100 m a Barcelona’92 i campió mundial el 1993 i que als 39 anys es trobava pràcticament retirat de les competicions oficials, va donar positiu per nandrolona en un míting a Dortmund. Un altre atleta afectada per un positiu en un control va ser la velocista jamaicana Marlene Ottey, que era com Christie una de les més veteranes dels circuits atlètics.

Quan ja s’havia acabat la temporada, va arriba una altra notícia molt important per al món de l’atletisme: la mort, el 7 de novembre, del president de la Federació Internacional (IAAF), l'italià Primo Nebiolo, d'un infart de miocardi. Nebiolo, de 76 anys, era el president de la IAAF des de 1981 i acabava de ser reelegit, per sisena vegada consecutiva, per un període de quatre anys més. També dirigia la Federació Internacional d'Esports Universitaris des de 1961, l’Associació d'Esports Olímpics d'Estiu (ASOIF) i era membre del COI des de 1982. Havia estat l'impulsor de la professionalització de l'atletisme i la reconversió de la IAAF en una gran multinacional de l'espectacle, amb importants ingressos de patrocinadors i drets de televisió. Ell va ser el creador dels Campionats del Món, del Grand Prix i de la Golden League. Quan ell va arribar a la presidència, la IAAF tenia un pressupost anual de 50.000 dòlars, quan va morir 18 anys després el pressupost era de 40 milions de dòlars. Per a succeir Nebiolo va ser designat el senegalès Lamine Diack, fins llavors vicepresident primer de la IAAF.