Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Joaquim Maria Puyal i l´equip de Futbol a Catalunya Ràdio van ser guardonats amb el Premi Nacional de radiodifusió i un Ondas

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Estudis, estadístiques, audiències i sondejos (1173)
Mitjans de comunicació (87)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Ràdio (188)
Televisió (467)
Personatges Personatges
Albert Om (13)
Andreu Buenafuente (14)
Carmen Caffarel (4)
Coia Ballester (2)
Eladio Jareño (3)
Eugeni Cabanes Duran (8)
Francesc Escribano (17)
Jaume Ferrús (5)
Joan Majó (26)
Joan Oliver (13)
Joaquim Maria Puyal (19)
Jordi Itúrria (3)
Jordi Basté (10)
Josep Bargalló (100)
Josep Maria Solé i Sabaté (5)
Josep Vicent Villaescusa (8)
Juan Menor (1)
Juan Tapia (6)
Júlia Otero (4)
Luis del Olmo (12)
Maria Umbert (7)
Montserrat Minobis (9)
Núria Ribó (3)
Pasqual Maragall (676)
Pedro García (3)
Rita Marzoa (4)
Xavier Grasset (7)
Xavier Bosch (13)
Entitats Entitats
Antena 3 Televisión (76)
BTV (10)
Cadena SER (47)
Canal 33 (49)
Canal 9 (66)
Catalunya Ràdio (123)
Col·legi de Periodistes de Catalunya (31)
Convergència i Unió (1824)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Corporació de Ràdio i Televisió Espanyola, S.A (40)
El País (48)
Flaix TV (7)
Generalitat de Catalunya (1919)
Generalitat Valenciana (280)
Grup Godó (35)
Grupo Prisa (25)
Ona Catalana (32)
Onda Cero (26)
Onda Rambla-Punto Radio (9)
Partit Popular (1639)
Rac1 (55)
Ràdio Televisió Valenciana (32)
Tele 5 (58)
TV3 (363)
TVE (95)
Vocento (6)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Catalunya (2926)
54 lectures d'aquest article
56 impressions d'aquest article
El canvi arriba als mitjans públics catalans
Audiovisual
A principis del 2004, l’entrada en funcions del nou govern de coalició a Catalunya va provocar també l’arribada de nous responsables al capdavant dels mitjans de comunicació públics de Catalunya. El nomenament del director general de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió va provocar una certa tensió entre els integrants del tripartit. La proposta d’Esquerra de nomenar el periodista Joaquim Maria Puyal per al càrrec no va prosperar, i el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va presentar formalment al consell d’administració dos candidats al càrrec: l’exdirector de TVC Jaume Ferrús i l’exministre socialista Joan Majó.

El 14 de gener el consell d’administració de l’ens públic va optar per Majó, que l’endemà va ser nomenat director general en una reunió extraordinària del govern català. El 26 de gener, el fins llavors cap de programes de Televisió de Catalunya, Francesc Escribano, va substituir Joan Oliver en la direcció de l’organisme, i el 3 de febrer la fins llavors degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Montserrat Minobis, era nomenada nova directora de Catalunya Ràdio en substitució d’Eugeni Cabanes.

Al llarg de l’any, Televisió de Catalunya es va ressentir de la marxa de dues de les seves estrelles, Júlia Otero i Andreu Buenafuente, que havien rebut ofertes de TVE i Antena 3, respectivament. Va patir també un cert declivi de les audiències que van fer baixar TV3 fins a una inèdita tercera posició en el rànquing de les cadenes que emetien a Catalunya. El Canal 33, en canvi, va mantenir posicions, i sobresortia en la seva programació l’informatiu d’última hora La nit al dia, que poc després de complir un any d’emissions havia esdevingut de referència. A la tardor, TVC va recuperar posicions amb l’estrena en prime time d’algunes noves sèries documentals com ara Bèsties o Caçadors de bolets, la reemissió de sèries anteriors d’èxit, com ara Plats bruts o Les Teresines, i el manteniment en la graella de productes provats com El cor de la ciutat, Majoria absoluta i Jet lag, que van obtenir molt més bons resultats que la nova coproducció De moda. A més, els informatius van continuar en els primers llocs d’audiència, tot i patir una lleugera davallada. Tot plegat va fer que TV3 acabés l’any en segona posició, cedint el lideratge d’audiència que havia ostentat els quatre anys anteriors a Tele-5, una cadena que al llarg de l’any va posar tota la carn a la graella, ja que el 24 de juny havia començat a cotitzar a borsa i va liderar les audiències, també, al conjunt de l’Estat.

En clau econòmica, Majó es va enfrontar al repte que suposava un deute consolidat de la CCRTV de prop de 1.000 milions d’euros, fruit de molts anys en què les aportacions del govern català s’havien fet en bona part mitjançant avals. En l’esborrany de nou contracte programa presentat per Majó a la tardor, es preveia la congelació de la plantilla per evitar més despeses de personal, alhora que s’incrementaven les aportacions del govern català a la CCRTV fins a un total de 262 milions d’euros anuals.

Tot i que a menor escala, la problemàtica catalana era semblant a la que patia Ràdiotelevisió Espanyola. Per analitzar aquesta problemàtica, el govern socialista espanyol sorgit de les eleccions del 14 de març havia creat una comissió d’experts que a principis del 2005 hauria de proposar les fórmules més adients per resoldre-la.
Els canvis polítics havien afectat també l’equip directiu de RTVE, on Carmen Caffarel va ser nomenada directora general de l’ens; Juan Menor, director de TVE; i Joan Tapia, fins llavors director de l’emissora municipal barcelonina BTV, director de Televisió Espanyola a Catalunya en substitució d’Eladio Jareño.

També a la televisió valenciana es van produir relleus. El 2 de juliol la Generalitat Valenciana va nomenar, per decret, Pedro García director general de Radiotelevisió Valenciana en substitució de José Vicente Villaescusa, després d’un llarg enfrontament entre el sector del PP liderat per Eduardo Zaplana, que donava suport a Villaescusa, i el que encapçalava el president valencià, Francisco Camps.

A les Illes Balears, es va anar concretant durant l’any el projecte de la nova televisió autonòmica, IB3, que havia de començar a emetre el 2005 i que estaria sota la direcció de Maria Umbert. Aquesta televisió prenia com a model el Canal 9 valencià i manifestava la seva voluntat d’utilitzar tant el català com el castellà. Un altre problema que va plantejar la posada en marxa d’aquesta nova emissora va ser la redistribució de freqüències, que afectava d’una manera especial les que tradicionalment havia ocupat a les Balears TV3.

Pel que fa a la ràdio, més enllà del lideratge absolut que exercia Catalunya Ràdio, el 2004 va ser un any mogut al dial català. Els canvis de propietaris, i sobretot els canvis en les aliances empresarials, van acabar provocant un ball de freqüències.

El nomenament de Minobis com a directora de Catalunya Ràdio va determinar al juliol la marxa de Catalunya Ràdio del periodista Jordi Basté, que presentava i dirigia el programa esportiu nocturn No ho diguis a ningú, i que feia més de vint anys que era a la casa. Basté va reubicar-se a l’emissora RAC-1 del Grup Godó, on, a més de dirigir un programa nocturn d’esports, participava en les retransmissions dels partits del Barça. El programa de Basté va substituir el Cafè Baviera del cap de programes de l’emissora Xavier Bosch, que, a partir de llavors, va passar a ocupar els matins d’aquesta emissora en substitució d’Albert Om, que va substituir Julia Otero a les tardes de TV3. A Catalunya Ràdio, Jordi Itúrria i Coia Ballester es van fer càrrec del programa esportiu nocturn, mentre que Rita Marzoa ocupava l’espai del programa Postres de músic, dirigit per Josep Maria Solé i Sabaté, a qui Minobis va qualificar de “mal professional”. Així mateix, es va posar fi al programa El món s’acaba, de Xavier Grasset, substituït per Núria Ribó, i de l’històric programa La nit dels ignorants. Al mateix temps es va reformar totalment la graella de Catalunya Cultura.

Tot plegat va provocar fortes polèmiques, davant de les quals, en una actuació sense precedents, el 16 de juliol del 2004, el conseller en cap, Josep Bargalló, va visitar l’emissora i va criticar-ne la directora, Montserrat Minobis, per no haver sabut comunicar bé als treballadors i a la societat el nou projecte de l’emissora. Posteriorment a la visita, va fer una roda de premsa a la mateixa seu de Catalunya Ràdio. Això va provocar les crítiques dels partits de l’oposició. CiU va tornar a criticar el nomenament de Minobis, a qui considerava “incapaç” de liderar el projecte, mentre que el PP va denunciar que aquesta acció suposava tota una ingerència política.

En l’àmbit privat, al juliol es va saber de la compra del 85% de les accions d’Ona Catalana per part del Grupo Prisa, editor de El País i propietari de la Cadena SER, l’emissora privada més important de l’Estat i líder d’audiència a Espanya. El grup Ona Catalana, que durant un temps havia significat la possibilitat de consolidació d’un grup radiofònic privat en català, disposava d’una trentena de freqüències per tot Catalunya, a través de les quals emetia dues programacions: Ona Catalana i Ona Música. La mala gestió del projecte i les picabaralles entre socis van acabar, però, neutralitzant les opcions obertes. El Grupo Prisa ja havia aterrat el 2002 a Catalunya adquirint dues televisions locals, a Viladecans i al barri de Sant Antoni de Barcelona.

El 2004 també va inaugurar activitats a Catalunya una nova cadena comercial d’àmbit estatal, Punto Radio, propietat del grup Vocento. El fet que el veterà periodista Luis del Olmo fitxés per aquesta cadena, després de finalitzar el seu contracte amb Onda Cero, va provocar un ball considerable de freqüències. Onda Rambla, la cadena de la seva propietat, amb una quinzena d’emissores pròpies, es va desvincular d’Onda Cero a primers d’octubre per passar a emetre la programació de Punto Radio. Per la seva banda, Onda Cero va conservar quatre freqüències de FM a Catalunya, les que corresponien a Hit Ràdio, radiofórmula musical que també era propietat de Del Olmo. Era el preu que Del Olmo va pagar per trencar el contracte amb Onda Cero cinc anys abans d’hora. La seva aliança amb Onda Cero havia de durar fins a l’any 2009. A finals d’any, el grup Vocento va prendre posicions també en el panorama televisiu català amb la compra del 75% de les accions de Flaix TV. Equilibrava així la presència de Prisa i tots dos grups es preparaven per ser presents en el repartiment de noves freqüències digitals, que hauria d’acompanyar en els anys següents la plena implantació de la televisió digital terrestre (TDT).

Precisament en l’últim consell de ministres de l’any, el 30 de desembre, el govern espanyol va aprovar el projecte de llei que havia d’impulsar la ràpida adopció de la TDT i que podia suposar una total revolució del panorama televisiu espanyol i català.