Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Augusto Pinochet

Article de referència:
Pinochet, regal d'aniversari
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Militars, policia, guerrillers (104)
Personatges Personatges
Augusto Pinochet Ugarte (116)
Baltasar Garzón (233)
Carlos Prats (5)
Lucía Hiriart (3)
Orlando Letelier (3)
Patricio Aylwin (1)
Ricardo Izurieta (2)
Salvador Allende (9)
Entitats Entitats
Front Popular (Xile) (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Xile (64)
11 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Augusto Pinochet
L’home que va instaurar el 1973 una de les dictadures més sagnants de la història recent d’Amèrica Llatina, que va perllongar durant 17 anys i que va mantenir la seva condició de cap d’estat del país fins el 10 de març de 1998 en que va delegar la seva condició de comandant en cap de l’Exèrcit xilè, Augusto Pinochet Ugarte va néixer al port de Valparaíso el 25 de novembre de 1915. Membre d’una família de cinc germans, havia dit dels seus anys de joventut: “els meus germans em tenien pànic perquè em veien com una mena d’ogre”.

Malgrat que el pare volia que fos metge, la seva mare va aconseguir que fes la carrera militar que ella preferia que desenvolupés. Després de fer una mediocre carrera, amb notes fluixes en matemàtiques, geografia i llengües, es va llicenciar com a alferes d’infanteria el 1939.

Ascendit a tinent, va ser destinat als afores de Santiago de Xile, on es va casar amb Lucía Hiriart, filla d’un polític del partit radical. Agregat militar a Washington des del 1956, deu anys més tard va organitzar l’Acadèmia de guerra de l’Equador, ja amb el grau de coronel. El 1969 va ser nomenat brigadier general i un anys després general.

Després de la victòria del Front Popular del socialista Salvador Allende el 4 de setembre de 1970, Pinochet va mantenir-se aparentment fidel al poder legalment constituït i va aprofitar la confiança dipositada en ell per Allende per orquestrar un sagnant cop d’estat al país poc temps després d’haver substituït el general Carlos Prat en el comandament en cap de l’exèrcit. L’11 de setembre de 1973, després de bombardejar el palau presidencial on va morir el president constitucional del país, va endegar una brutal repressió contra el conjunt de la població civil xilena, de la que només es van salvar els cercles de poder més pròxims a l’estament militar. En cinc anys, el balanç oficial de la repressió va ser de 3.197 morts i més de mil desapareguts, a més de l’assassinat a Argentina del general Carlos Prats i de l’antic ministre d’afers estranger, Orlando Letelier a Washington.

La repressió política i cultural va continuar al llarg de disset anys, si bé Pinochet va aconseguir impulsar un considerable desenvolupament econòmic al país seguint les recomanacions dels principals organismes financers internacionals i actuant sota el dictat de les teories liberals defensades per l’anomenada escola de Chicago. El 1981 s’aprovà una nova constitució que garantia la impunitat dels militars colpistes i una lenta transició cap a la democràcia. El 1988, dos anys després d’haver sortit ilálès d’un atemptat, Pinochet es va convertir en el primer dictador de la història que perdia un referèndum convocat per perpetuar-se en el poder.

Després de les primeres eleccions democràtiques de 1989, Patricio Aylwin va accedir a la presidència de la república, però el general Pinochet va conservar la condició de cap d’estat i comandant en cap de les forces armades xilenes, atribuint-se un paper d’àrbitre en l’escenari polític del país.

El 10 de març de 1998 el general Augusto Pinochet Ugarte va traspassar el comandament de l’exercit xilè al tinent general Ricardo Izurieta i va assolir la condició de senador vitalici que ell mateix s’havia autoatribuit i que li garantia una total immunitat jurídica al seu país. Set mesos després va anar a Londres a operar-se d’una hèrnia i va ser detingut per la policia britànica que executava així la demanda d’extradició cursada pel jutge espanyol Baltasar Garzón.