Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Les eleccions van portar sorpreses, com la derrota de l'extrema dreta

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Poder executiu i governs (1139)
Personatges Personatges
Bob Hawke (1)
John Howard (10)
Kim Beazley (1)
Paul Keating (5)
Pauline Hanson (1)
Entitats Entitats
Commonwealth (11)
Partit Laborista d´Austràlia (5)
Una Nació (partit d´extrema dreta australià) (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Austràlia (40)
57 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Aposta per la continuïtat
Austràlia
El 3 d’octubre de 1998, la coalició liberal-conservadora del primer ministre en funcions, John Howard, va aconseguir renovar amb 85 escons, 12 escons menys que en l’anterior legislatura, la majoria parlamentària amb que havia governat des del 1996. La segona posició va correspondre al Partit Laborista de Kim Beazley, que amb 67 escons, va millorar en 20 diputats els resultats dels anteriors comicis. Per la seva banda, el partit d’extrema dreta Una Nació, dirigit per Pauline Hanson, va perdre l’únic escó que tenia en la Cambra de 148 diputats.

Aquest partit, liderat des del mes d’abril del 1997 per l’antiga cambrera de 44 anys Pauline Hanson, havia despuntat a les eleccions regionals del mes de juny a l’estat de Queensland (23% dels vots) parlant contra els drets dels aborígens (uns 300.000, un 1,5% de la població australiana, amb dret a vot des del 1962) i demanant l’aturament de l’immigració asiàtica que va començar amb els governs laboristes de Bob Hawke i Paul Keating.

L’executiu de Howard havia decidit el 30 d’agost avançar les eleccions legislatives al mes d’octubre conscient del relleu que anava agafant la crisi financera asiàtica iniciada l’any passat, els efectes de la qual calculaven els experts que arribarien a Austràlia a finals del 1998, provocant un alentiment del creixement i un augment significatiu de la taxa d’atur. En adelantar les eleccions, Howard va voler aprofitar-se’n de la relativa prosperitat econòmica assolida per Austràlia en els darrers dos anys, en haver consolidat un important superàvit pressupostari i una baixada considerable dels tipus d’interès i de l’inflació, per plantejar amb tota la comoditat política possible les reformes econòmiques i fiscals de caire estructural que caldria impulsar per prevenir l’economia australiana d’una presumible recessió.

Aquests factors de caracterització de la política econòmica van determinar el caire general de la campanya i van ser sobre els que va insistir el Partit Laborista, que, confiant amb el suposat avantatge que els hi atribuïen els sondejos, va defensar aferrissadament la via contrària a l’oficial, desvetllant els propòsits de l’executiu sortint i parlant de la necessitat de dur a terme unes polítiques econòmiques menys liberalitzadores, de mantenir el poder adquisitiu de la població, de comptar amb els sindicats a l’hora de dissenyar mesures de redreçament econòmic i d’evitar qualsevol mena d’apujada impositiva.

El 4 d’octubre, però, tot això ja era fum. Austràlia havia renovat la seva confiança en la coalició encapçalada per John Howard i la perspectiva oberta el 12 de febrer amb l’aprovació a la Convenció Constitucional del model de república federal que hauria de substituir la forma monàrquica d’estat el proper mileni, demostrava quan lluny era el poble australià de la conservació de velles essències colonials i quan més a prop d’una visió moderna de l’estat.

La Convenció Constitucional de 152 membres, celebrada a Camberra el mes de febrer, havia aprovat per 89 vots a favor, 52 en contra i 11 abstencions, el canvi de forma d’estat, un nou himne, una nova bandera i un nou estatut a la Commonwealth, prèvia celebració d’un referèndum a finals del 1999, que donaria pas a l’elecció quinquennal d’un president pels 2/3 del vot parlamentari. Si tot es desenvolupava com estava previst, l’any 2001, coincidint amb el primer centenari de la federació que havia donat forma a l’Austràlia post-colonial, el país inauguraria una nova forma constitucional i un nou cap d’estat, en una Austràlia inserida en el context asiàtic que li corresponia i molt més oberta al mestissatge generat pel desenvolupament econòmic de les darreres dècades.