Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El líder de l'ultradreta Partit del Poble Suïs, Cristoph Blocher (esquerra), celebra l'èxit del seu partit

El líder ultradreta austríac Jorg Haider celebra els bons resultats del seu partit a les eleccions de l'octubre

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Moviments d`ultradreta, feixisme (66)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Christopher Blocher (9)
Jean-Marie Le Pen (30)
Jörg Haider (25)
Thomas Prinzhorn (1)
Viktor Klima (4)
Wolfgang Schüssel (12)
Yves Christen (1)
Entitats Entitats
Els Verds (Àustria) (3)
Govern de Suïssa (4)
Govern d`Àustria (3)
Partit del Poble (Suïssa) (2)
Partit Liberal Austríac (17)
Partit Popular Austríac (9)
Partit Socialdemòcrata (Suïssa) (1)
Partit Socialdemòcrata d'Àustria (7)
Partit Socialista Suís (2)
Unió Democràtica del Centre (Suïssa) (9)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Àustria (41)
Suïssa (Confederació Helvètica) (51)
58 lectures d'aquest article
19 impressions d'aquest article
Ascens electoral de la ultradreta
Àustria i Suïssa
A les eleccions celebrades a Àustria i a Suïssa el mes d'octubre del 1999 -amb només tres setmanes de diferència- el Partit Liberal Austríac de Jörg Haider, i el Partit del Poble Suís de Christoph Blocher, tots dos d'ideologia ultradretana i xenòfoba, van obtenir els millors resultats de la seva història. La coincidència temporal va fer témer a alguns analistes que al cor d’Europa s’estés produïnt un cert rebrot d’ideologies que semblaven haver quedat definitivament enterrades per la història.

Les eleccions legislatives a Àustria van tenir lloc el 3 d’octubre. Ja durant els primers recomptes i abans de comptar els últims 200.000 vots de correu, el Partit Liberal Austríac de Jörg Haider es perfilava com la segona força política del país. El canceller federal austríac, el socialdemòcrata Víctor Klima, tot i mantenir la majoria simple amb 65 dels 183 escons possibles, va reconèixer haver patit una seriosa derrota i va prometre posar en marxa "un nou estil de governar". De fet, en relació amb les eleccions de 1995, els socialdemòcrates van perdre un 5% de vots. Mentrestant, el líder democristià Wolfgang Schüssel, vicecanceller i ministre d'exteriors en el govern de gran coalició entre socialistes i demòcratacristians, esperava que el recompte dels vots de correu convertís el seu partit en lsegona força parlamentària.

Tot i que per un marge molt petit, no va ser així. Els partits de Haider i Schüssel van aconseguir 52 escons cadascun, però el Partit Liberal Austríac va superar per 415 vots als conservadors democristians, limitant la seva capacitat per presentar-se com a segona força i subscriure un nou govern de coalició amb els socialdemòcrates. Els resultats definitius van ser: Partit Sociademòcrata (SPÖ) del canceller Víctor Klima, 33,4% dels sufragis i 65 escons, sis menys dels que tenia i el seu pitjor resultat des la fi de la segona guerra mundial; Partit Liberal Austríac (FPO), segona força política a Àustria en obtenir el 27,2% dels vots i 52 escons, 12 més dels que tenia; Partit Cristianodemòcrata (ÖVP), 26,9% dels vots i 52 escons, un menys que el 1995, i Els Verds el 7,1% dels vots i 13 escons, 4 més dels que tenien. Els resultats obrien clarament tres opcions: reeditar la coalició de socialdemòcrates i populars que havia governat el país en els darrers 13 anys, fer un pacte de populars i ultradreta o anar cap a unes noves eleccions.

Consolidats els ultradetans com la segona força més votada, es van disparar els rumors sobre una possible aliança entre Haider i Klima que el canceller va desmentir, tot assegurant que, abans de governar amb els ultradretans, els socialdemòcrates passarien a l'oposició. Schüssel, per la seva banda, va anunciar que l’executiva del seu partit havia decidit passar a l'oposició. "La decisió, va dir, es correspon amb el vot, la gran garrotada que ens han donat els electors, demostra que volen alguna cosa nova, no pas una coalició a l'estil antic."

En aquest marc de contradiccions, Haider pretenia que Schüssel li obrís les portes del poder per poder posar en pràctica la seva política antieuropea i de discriminació contra els immigrants o ciutadans d’origen estranger als que qualificava de "lladres de la caixa de l'Estat". De fet, Haider va anunciar que estava disposat a negociar qualsevol possibilitat per entrar al govern, però cap partit no va voler a pactar amb el. Tothom sabia que Haider, tot i assegurar que s'havien malinterpretat les seves paraules durant la campanya, havia arribat a dir frases tan incendiaries com "els nostres soldats no van ser criminals (durant la Segona Guerra Mundial) sinó en tot cas, víctimes" o "en el Tercer Reich es va fer una política d'ocupació correcte, cosa que no aconsegueix fer ara el govern de Viena".

El més sorprenent, però, seguien sent els resultats obtinguts per Haider, a qui, en definitiva, havia votat més d’una quarta part dels electors austríacs. Les primeres interpretacions polítiques van buscar paral•lelismes amb l’Alemanya pre-nazi, però cap de les circumstàncies econòmiques i socials que s’havien donat llavors es produïen el 1999 a Àustria. Segons els especialistes, les raons, senzillament, radicaven en el cansament dels austríacs envers el duopoli que populars i socialdemòcrates havien exercit des de feia molts anys i en la promesa feta per Haider de que encara que el seu partit governés, ell continuaria exercint de primer ministre a l'estat de Carinthia i deixaria el govern al seu número 2, l'empresari Thomas Prinzhorn, que havia estat el veritable artífex de la campanya de Haider.

Mentre continuaven les negociacions per formar l’executiu, Prinzhorn, va obtenir una copresidència en el nou Parlament austríac. Finalment, el líder socialdemòcrata i canceller en funcions, Víctor Klima va expressar la seva intenció de governar en solitari, buscant suports puntuals al Parlament federal per l'aprovació de les lleis més importants, amb l’objectiu que no s’aturés la marxa del país. La decisió de Klima va ser molt ben rebuda pel que tenia de voluntat de renovació, però va despertar poca confiança en la seva viabilitat. La majoria d’analistes coincidien a assenyalar que, molt probablement, la governabilitat seria molt difícil i vaticinaven eleccions anticipades pel 2000.

Tres setmanes després de les eleccions austríaques, i quan a Viena encara s’estava en plenes negociacions per a la formació del nou govern, el diumenge 24 d'octubre, Suïssa va viure una situació similar amb l'èxit electoral de la Unió Democràtica del Centre (UDC), una formació populista, antieuropea i amb tocs xenòfobs liderada per Christoph Blocher, que va obtenir un 23,3% dels vots, un 8,6% més que el 1985, i 44 dels 200 escons possibles, 15 més que a les eleccions del 1995, seguit del Partit Socialdemòcrata, que va aconseguir un 22,2% dels vots. Els resultats electorals definitius van atorgar la victòria als socialdemòcrates amb 51 escons, front els 44 escons de l’UDC i els 43 del Partit Radical. El Partit Demòcrata-Cristià, de centredreta en va aconseguir 35; 9 els Verds; 6 el Partit Liberal; de centredreta; 3 al Partit del Treball i, finalment, 9 que es van repartir entre altres petits partits de dretes.

L'èxit electoral del partit de Blocher, que als cantons alemanys de Suïssa era conegut com Partit del Poble Suís, va ser interpretat com un triomf personal seu. Home de negocis, milionari i de ideologia ultradretana, cap de la branca de Zuric del seu partit, la seva manifesta antipatia cap als estrangers i el seu declarat antieuropeísme van aconseguir connectar amb els votants d'un país que, el 1999, rebia més demandes d'asil que cap altre nació europea i en el que la cinquena part de la població era estrangera.

A la Suïssa francòfona, on els resultats electorals van ser més favorables a Blocher del que s'esperava, la notícia del triomf ultradretà es va valorar més negativament que no pas a la de parla alemanya. Tradicionalment, els francòfons havien estat relatiament marginats de la política nacional, per la seva posició més favorable a establir lligams amb la Unió Europea. Els cantons de parla francesa també es mostraven, generalment, més progressistes en matèria social, incloent el dret d'asil, que no pas els seus conciutadans més orientals, si bé també hi havia simpatitzants de la causa ultradretana defensada a França per Jean-Marie Le Pen. En tot cas, com va recalcar en saber dels resultats el líder del Partit Radical del cantó de Vaud, Yves Christen: "Hem votat contra els estrangers i això xoca".

Després de rebre les felicitacions del líder ultradretà austríac, Jörg Haider, que va augurar la fi de l'ascens dels partits de centre-esquerra a Europa, Blocher va reclamar "el dret a aconseguir un altre ministre en el govern", qüestionant, així, el tradicional repartiment del poder a Suïssa. També va demanar als partits de dretes que cooperessin amb ell en la lluita per aconseguir reduir els impostos i frenar l’allau de demandes d’asil que arribaven a Suïssa.

En tot cas, els resultats assolits havien acabat amb la vella fórmula que havien utilitzat durant quaranta anys els quatre grans partits per repartir-se les responsabilitats governamentals i ministerials. En virtut d'aquest consens tradicional, els 7 ministeris que integraven el govern federal sempre s'havien repartit d’una manera proporcional (a Suïssa s’emprava l’expressió fórmula màgica): 2 per cada un dels tres partits majoritaris i 1 pel partit de Blocher. Ara l’UDC demanava més protagonisme i, lògicament, més responsabilitats ministerials i volia treure profit de la Constitució de la Confederació Helvètica del 1959, que reconeixia al Parlament potestats per nomenar ministres, però no per destituir el govern. En aquestes condicions, tot el que pogués aconseguir en les negociacions per a la formació de l’executiu, li permetria mantenir una presència governamental a llarg termini.