Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Carlos Sainz va perdre el títol de campió del món de ral·lis per una avaria a 700 metres de l'arribada

Classificació final

Mika Hakkinen (en primer terme) va guanyar el Campionat del Món de fórmula 1

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Automobilisme (193)
Personatges Personatges
Alain Prost (13)
Alexander Wurz (2)
Ayrton Senna (10)
Carlos Sainz (26)
Damon Hill (9)
David Coulthard (15)
Jacques Villeneuve (8)
Marc Gené (15)
Mario Andretti (2)
Michael Schumacher (79)
Mika Hakkinen (16)
Pere Martínez de la Rosa (23)
Tommi Makinen (7)
Entitats Entitats
Benetton (13)
Campionat Mundial de Constructors de Fórmula 1 (11)
Ferrari (35)
Gran Premi de França de Fórmula 1 (7)
Gran Premi de la Gran Bretanya de Fórmula 1 (7)
Gran Premi del Brasil de Fórmula 1 (9)
Gran Premi d`Alemanya de Fórmula 1 (7)
Gran Premi d´Austràlia de Fórmula 1 (9)
Gran Premi d´Espanya de Fórmula 1 (18)
Gran Premi d´Hongria de Fórmula 1 (6)
Jordan (8)
McLaren (25)
Mundial de Fórmula 1 (28)
Mundial de Ral·lies (12)
Open Fortuna by Nissan (1)
Ral·li de Gran Bretanya (3)
Ral·li de Montecarlo (2)
Ral·li de San Remo (2)
Toyota (9)
Williams (26)
38 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
El doblet dels finlandesos
Automobilisme
El campionat del món de Fórmula 1 de 1998 va estar marcat per la superioritat tècnica de l'escuderia McLaren Mercedes, a la que només Ferrari va poder disputar-li la supremacia, principalment gràcies a la qualitat individual del seu primer pilot, el bicampió mundial Michael Schumacher. Els cotxes de la temporada 98 presentaven importants novetats tècniques, algunes imposades amb la finalitat de reduir la velocitat dels cotxes més potents, com l'obligació d'utilitzar pneumàtics ratllats, i d'altres destinades a facilitar els avançaments, com la reducció de l'amplada màxima de 2 a 1,80 metres. Ja a la pretemporada es va veure que McLaren havia aconseguit una adaptació molt millor a les noves normes i a més l'escuderia britànica havia instal•lat un revolucionari sistema de frens que permetia frenades diferents a les diferents rodes.

La superioritat de McLaren es va confirmar a les dues primeres curses del campionat, a Austràlia i Brasil, en les què els seus dos monoplaces, conduïts pel finlandès Mika Hakkinen i l'escocès David Coulthard, van aconseguir les dues primeres posicions. Schumacher per la seva banda va haver de retirar-se a Austràlia, mentre que a Brasil va quedar tercer, a gairebé un minut del guanyador.

Però Ferrari va saber reaccionar i introduir millores sobre la marxa en els seus monoplaces. Al tercer Gran Premi, a Argentina, Schumacher va aconseguir la victòria i encara que en els tres següents es van tornar a imposar els pilots de McLaren, el pilot alemany va mantenir la lluita viva aconseguint segones i terceres places. El bicampió mundial va confirmar les seves opcions al títol guanyant les tres curses següents, a Canadà, França i Gran Bretanya, després de les quals es trobava a només dos punts del líder Mika Hakkinen. A l’última part del campionat el finlandès i l'alemany van protagonitzar una lluita apassionant, alternant victòries de Hakkinen a Àustria i Alemanya i de Schumacher a Hongria i a Itàlia, i a falta de dues curses pel final del campionat tots dos pilots estaven empatats a 80 punts.

Al penúltim Gran Premi, a Luxemburg, Hakkinen va quedar en primer lloc i Schumacher segon. A l'últim Gran Premi però, Hakkinen, que en tenia prou amb quedar segon per guanyar el títol, es va veure beneficiat per la sort. Primer Schumacher va calar el cotxe a la sortida i va haver de sortir en última posició. Després l'alemany va patir una punxada i va haver d'abandonar, el que donava automàticament el títol a Hakkinen. Aquest va aprofitar per aconseguir la victòria gairebé sense pressió ni oposició. El finlandès aconseguia el títol mundial de conductors menys d’un any després d'haver guanyat el primer Gran Premi de la seva fulgurant carrera.

Mika Hakkinen havia nascut el 28 de setembre de 1968 i des de molt jove havia destacat com a conductor, el 1974 ja va guanyar el campionat de Finlàndia de kàrting, títol que va repetir cinc vegades més fins el 1986. L'any 1991 va entrar a la fórmula 1 a l'equip Lotus i l'any 1993 va entrar com a provador a McLaren, quan els primers pilots eren Ayrton Senna i Mario Andretti. Hakkinen va córrer els tres últims premis del campionat, desprès que Andretti deixés l'escuderia per passar a la Fórmula Indi, i a l'última va pujar al podi. L'any següent ja era el primer pilot de l'escuderia, amb Alain Prost com a director, i va pujar en vàries ocasions al podi. L'any 1995 va patir un greu accident a Austràlia i va estar uns quants dies en coma. Però es va refer i a l'hivern de 1996 ja tornava a pilotar. La temporada següent guanyava el seu primer Gran Premi i a l'altra el títol de campió.

De la resta de participants va destacar negativament la mala temporada de Williams, en el seu primer any sense motors Renault, i del seu pilot Jacques Villeneuve, campió mundial de l'any anterior. Benetton també va decebre, encara que el seu pilot debutant, l'austríac Alexander Wurtz, va tenir un bon començament de temporada i va apuntar que podia ser un home important a la fórmula 1 dels futur. Per contra, l'escuderia Jordan, gràcies al seu primer conductor l’excampió Damon Hill, va tenir una temporada brillant en la què va aconseguir guanyar per primera vegada a la seva història un Gran Premi, el de Bèlgica, en una cursa en la què a més va aconseguir el doblet. En aquesta escuderia hi va ser present com a provador Pedro Martínez de la Rosa, que podia passar a competir oficialment la temporada següent, potser en aquesta escuderia o entrar a Arrows. Un altre català que podia fer el salt a la Fórmula 1 era Marc Gené, pilot sabadellenc de 24 anys, que va guanyar l'Open Fortuna by Nissan, el campionat espanyol de monoplaces. Al desembre va fer una prova a Montmeló amb Minardi en la que va aconseguir els millors temps de l'escuderia.

Si el finlandès Hakkinen va aconseguir imposar-se en el fórmula 1 gràcies a la mala sort del seu rival en l’última cursa de la temporada, el seu compatriota Tommi Makinen es va imposar en el mundial de rallis gràcies a la mala sort de Carlos Sainz.

El pilot madrileny Carlos Sainz, que havia tornat al equip Toyota, va començar la temporada del Campionat Mundial de Rallis de 1998 com a clar favorit al títol. El principi de temporada semblava confirmar els pronòstics ja que Sainz va guanyar la primera cursa, el Ralli de Montecarlo, i va quedar segon a les dues següents a Suècia i Portugal. D'altra banda el seu principal rival, el finlandès Tommi Makinen, amb Mitsubishi, havia tingut un mal començament de temporada, malgrat guanyar el ralli de Suècia, ja que havia patit dos accidents a Montecarlo i Portugal i havia trencat el cotxe a Kenya. Però a partir de meitat de temporada el pilot finlandès i la marca japonesa van aconseguir posar a punt el seu cotxe i van protagonitzar una espectacular remuntada, encadenant un seguit de victòries a Argentina, Finlàndia, San Remo i Austràlia, que el van portar al primer lloc. Per la seva part Sainz aconseguia al Ralli de Nova Zelanda la seva victòria número 22 en el mundial, superant el rècord del finlandès Juha Kankunnen, i mantenia totes les opcions al títol mundial.

Però la sort no va estar de part del pilot madrileny a la última prova del campionat, el ralli de Gran Bretanya, a la què Sainz va arribar només dos punts per darrera de Makinen. El finlandès va patir un accident el primer dia de la prova i va haver d'abandonar i Sainz en tenia prou amb quedar en quart lloc per a aconseguir el títol. Però l'últim dia, quan només faltaven 500 metres per acabar la prova, es va trencar el motor del Toyota del madrileny i aquest va veure com se li escapava una victòria que ja semblava segura.