Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Avel·lí Artís-Gener, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 1997

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escriptors, poetes, filòlegs, traductors (402)
Personatges Personatges
Avel·lí Artís Gener (13)
Pere Calders (10)
Entitats Entitats
Associació d`Escriptors en Llengua Catalana (50)
Avui (154)
Catalunya Ràdio (123)
Creu de Sant Jordi (113)
El Correo Catalán (13)
El Temps (22)
La Vanguardia (70)
Nacionalistes d'Esquerra (3)
Partit Socialista Unificat de Catalunya (46)
PEN Club Català (6)
Premi Crítica Serra d`Or (44)
Premi d´Honor de les Lletres Catalanes (64)
Premi Prudenci Bertrana (27)
Premi Sant Jordi (20)
Premis Ciutat de Barcelona (40)
Tele/Exprés (14)
215 lectures d'aquest article
171 impressions d'aquest article
Adéu al mestre polifacètic
Avel·lí Artís Gener
El 7 de maig moria a l’Hospital Clínic de Barcelona com a conseqüència d’un infart agut de miocardi Avel•lí Artís-Gener, conegut com Tísner, un pseudònim que va adoptar per signar les seves col•laboracions humorístiques a les publicacions satíriques El be negre i L’Esquella de la Torratxa, que va acabar dirigint amb l’amic que esdevindria el seu cunyat, Pere Calders, i en què va compaginar la tasca de redactor i de dibuixant humorístic.

Al llarg dels seus 87 anys, Tísner, un home marcat pel compromís amb la cultura i la identitat catalanes, va fer una mica de tot en els àmbits literaris i periodístics. Va ser un home molt polifacètic: va exercir com a escriptor, periodista, ninotaire, traductor, corrector, enigmista, escenògraf i publicitari, sempre amb l’enginy com a premissa.

Nascut a Barcelona el 28 de maig del 1912, Tísner era fill del gravador i comediògraf Avel•lí Artís Balaguer. Va estudiar a l’Escola Catalana de Mossèn Cinto i va fer Belles Arts a la Llotja, va començar la seva carrera com a redactor en L’Opinió, La Publicitat, La Rambla i també com a ninotaire a les revistes, Papitu, i L’Esquella de la Torratxa.

Durant la Guerra Civil Espanyola va combatre amb l’exèrcit republicà, i va arribar al grau de tinent coronel de l’Estat Major. Va estar internat en un camp de concentració a França, d’on va poder fugir, i des d’allà, se’n va anar a Mèxic on va viure durant 26 anys. Durant la seva estada a Mèxic, va desenvolupar una tasca periodística i editorial molt important impulsant i col•laborant a diverses publicacions en català fetes pels catalans exiliats en aquell país.

Va ser allà que va perdre l’ull dret en un accident de moto. Això el va obligar a dur tota la resta de la seva vida un pegat negre que li va donar una personalitat inconfusible i un aire de pirata amable. Va ser allà, també, on va escriure la novel•la sobre la Guerra Civil, 556 Brigada Mixta. Durant aquesta etapa, també va treballar com a dibuixant, periodista i publicista a la premsa i la ràdio mexicanes. Les seves memòries, Viure i veure, editades en quatre volums i publicades entre 1989 i 1996, van recollir aquestes experiències.

El 1965 Tísner va tornar a Catalunya, juntament amb la seva dona Lluïsa Mercadet, amb qui s’havia casar el 1941, i els seus cinc fills, i es va reincorporar a la vida literària i periodística catalana en diverses col•laboracions als diaris El Correo Catalán i Tele-Express. El 1966 va publicar la seva primera novel•la Les dues funcions de circ i, dos anys més tard, va quedar finalista a la primera edició del premi Prudenci Bertrana amb la novel•la Paraules d’Opoton el vell. L’any següent va guanyar aquest premi amb Prohibida l’evasió. El 1973, Tísner va obtenir el premi Sant Jordi amb L’enquesta de canal 4. La creació de tota aquesta obra literària no li va impedir, però, de treballar de traductor, i crear els primers mots encreuats en català, apareguts el 22 de juliol de 1966 , i donar vida al personatge de la Norma per fomentar la normalització lingüística. Després de la mort de Francisco Franco va col•laborar al diari Avui, el setmanari El Temps i a l’emissora Catalunya Ràdio. Durant deu anys va publicar cada dia un joc de mots encreuats a La Vanguardia.

“Independentista incorruptible”, segons el va definir el president d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jordi Carbonell, a partir del 1966 va dedicar molts esforços a treballar per la recuperació del centre català del PEN Club i va participar en la creació de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, de què, entre el 1991 i el 1994, va ser president. Tísner va participar en l’Assemblea de Catalunya, va ser un dels fundadors de Nacionalistes d’Esquerra, formació per la qual, el 1982, va ser candidat a senador. El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi. Al recollir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1997, va tancar la seva intervenció amb una frase que posava de manifest la trajectòria ideològica de tota una vida: amb un “Visca Catalunya lliure!” va voler fer palès un cop més que ell era un home d’esquerres i nacionalista.

Vinculat històricament al Partit dels Socialistes Unificat de Catalunya (PSUC), el 1992 va deixar Iniciativa per Catalunya, on havia militat a través de l’Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, i va ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya.
El 1990 va ser guardonat amb els premis Ciutat de Barcelona i Crítica Serra d’Or. El 1943 va guanyar un premi als Jocs Florals de Llengua Catalana celebrats a l’Havana. Com a traductor, es va encarregar de la versó catalana d’obres de Truman Capote, Marguerite Yourcenar, Graham Greene o Gabriel García Márquez, de qui era amic.

La cerimònia laica de comiat es va fer al tanatori de les Corts i va aplegar un bon nombre de representants de la vida política i literària, a banda dels amics i familiars. Durant l’acte, que va dirigir Joan Rendé, es va escoltar música de Pep Sala i Els Segadors.