Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Tot i els esforços de la comunitat internacional, les tensions interculturals no han minvat a la zona dels Balcans

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Escàndols polítics (441)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Jutges, fiscals, advocats (98)
Militars, policia, guerrillers (104)
Poder judicial i jutges (405)
Política europea (690)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Ante Gotovina (3)
Bill Clinton (277)
Carla del Ponte (16)
Goran Hadzic (1)
Ibrahim Rugova (24)
Martti Ahtisaari (12)
Nexhat Daci (1)
Radovan Karadzic (40)
Ratko Mladic (16)
Richard Holbrooke (16)
Slobodan Milosevic (155)
Soren Jessen Petersen (1)
Stojan Zuplajanin (1)
Vlastimir Dordevic (1)
Zdravko Tolimir (2)
Entitats Entitats
Eufor (3)
Força d´Interposició (5)
Organització de les Nacions Unides (606)
Tribunal Penal Internacional (93)
33 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Deu anys de Dayton
Balcans
El 29 de novembre de 2005, Sèrbia va celebrar, com cada any des del 1943, el dia de Iugoslàvia. Un estat fundat oficialment pel dirigent comunista Josif Tito a l’aixopluc de la llavors omnipotent Unió Soviètica. Aquesta celebració va demostrar al món la poca evolució soferta per Sèrbia, que continuava festejant una realitat inexistent basada més en el record dels seus dirigents que en el de les víctimes que havien provocat les guerres que van assetjar el territori a partir del 1991 quan en caure l´URSS, Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-Herzegovina van decidir abandonar la confederació iugoslava i situar-se en l’òrbita d’influència occidental. Sèrbia s’hi va oposar amb el pes de tot l’aparell militar de què disposava com a dipositària dels mitjans coercitius i de seguretat de la desapareguda Iugoslàvia.
El record d’aquests fets va tenir, a més, una rellevància particular el 2005 perquè va commemorar-se els deu anys de la signatura dels acords de Dayton que havien posat fi a la guerra entre Croàcia, Bòsnia-Herzegovina i Sèrbia. El conflicte dels Balcans ha estat una de les guerres més horroroses dels darrers anys, perquè va tenir lloc a Europa mateix i perquè va suposar l’ofegament a cop de fusell de les aspiracions d’independència d’aquests països, si bé que Croàcia i Eslovènia van aconseguir finalment la fita. Eslovènia per la llunyania geogràfica que la separava de Sèrbia, i Croàcia perquè va triomfar en el seu enfrontament armat contra els serbis i, sobretot, perquè tots dos van compartir l’ajut d’Alemanya en les seves pretensions. A Bòsnia-Herzegovina, però, no la va ajudar ningú i va ser abandonada al poder de l’aparell militar serbi.

Del 1991 al 1995, any de la signatura dels acords promoguts per la presidència nord-americana de Bill Clinton, Sèrbia va actuar amb total impunitat contra els musulmans, assassinant a plaer a ciutats i pobles sense que la comunitat aixequés un dit per ells. Finalment, els Estats Units van decidir intervenir-hi per imposar la pau, i van deixar un romanent de 5.000 soldats desplegats al territori, que al 2005 encara garantien la pau. La Unió Europea només hi havia enviat encara no 1.000 policies en tot aquest temps, fins que al gener de 2005 van arribar els 6.000 homes de l’Eufor, que havien d’anar substituint els de l’Ifor destacats fins llavors, sota supervisió de Nacions Unides i finançament nord-americà.

Per això, amb motiu de l’aniversari de Dayton, els Estats Units, van recordar a la comunitat internacional la necessitat de fer alguna cosa positiva per Bòsnia-Herzegovina, començant perquè els serbis renunciessin a mantenir al bell mig del país una república independent de les estructures de poder de Sarajevo, i van instar els responsables polítics de la Federació de Bòsnia i la Unió Europea a negociar un acord d’estabilització i associació, camí de la integració del país al club europeu. Washington va voler deixar clar, doncs, que la pau als Balcans era cosa dels europeus i, més particularment, de la Unió Europea, que sempre havia criticat l’ocupació de l’Iraq, però que no havia fet res de positiu ni per evitar la guerra ni per garantir la pau al seu continent. Així, l’11 de novembre de 2005, representants de la Federació i la Republica Srpska van iniciar converses a Brussel·les per reformar la carta magna, per reforçar les autoritats del govern de l’Estat i racionalitzar el Parlament i la presidència del país.

A la fi, deu anys després de la firma dels Acords de Pau de Dayton del 21 de novembre de1995, rubricats a París el 14 de desembre següent, Bòsnia no havia superat encara la ressaca del malson que havia començat l’abril del 92, quan l’encara Exèrcit Popular Iugoslau (JNA), controlat ja només des de Belgrad i els radicals serbobosnians, va iniciar un atac ferotge contra la població no sèrbia. Els acords de pau, que aleshores van veure la llum a la base militar nord-americana de Dayton (Ohio) de la mà del mediador nord-americà Richard Holbrooke, van validar la línia traçada per les bombes i els fusells que partia el país en dues entitats: la Federació de Bòsnia i Herzegovina (BiH, creada ja el 1994 després d’un pacte entre Bòsnia i Croàcia que va posar fi als enfrontaments entre bosníacs -musulmans- i croats, que les autoritats bosnianes volien estendre arreu del país perquè no quedés dividit segons criteris ètnics), i la Republica Srpska (RS), l’entitat sèrbia que s’havia autoproclamat ja abans de l’esclat de la guerra. La ciutat de Brcko, però, va quedar sense adjudicació el 1995. El 2000, després d’un llarg procés d’arbitratge, es va convertir en un districte especial que funcionava com una tercera entitat sota supervisió internacional, fet que disgustava els croats nacionalistes perquè reclamaven un territori exclusiu.

Dayton va instaurar una Constitució que determinava els “bosníacs, croats i serbis” a ser “pobles constituents”, juntament amb “altres” els quals no designava específicament, i creava unes febles institucions centrals encapçalades per una presidència tripartida integrada per “un bosníac, un croat i un serbi”. Fet “discriminatori”, perquè obligava els ciutadans de Bòsnia a escollir el president seguint criteris ètnics. En tot cas, Dayton va crear una estructura institucional extremadament complicada que convertia Bòsnia en un país inviable. Les institucions estatals, de les entitats, cantonals i municipals generaven una burocràcia que absorbia el 70% del pressupost d’un Estat en fallida, amb una xifra oficial d’atur del 40%, sumada a una corrupció enquistada. Per altra banda, el retorn de més de dos milions de persones a casa seva --frenat també per les 670.000 mines i les 650.000 restes d’explosius que quedaven disseminades pel país-- era una altra de les grans prioritats de Dayton que havia quedat a mitges. Encara al 2005, els equips de forenses continuaven desenterrant ossos i cadàvers de les fosses comunes on hi havia d´haver més de 15.000 desapareguts.
El Parlament de Kosovo, de majoria albanesa, va aprovar el 17 de novembre de 2005 una resolució confirmant la voluntat que de la que fins aleshores era la província sèrbia per tal que esdevingués un Estat independent. L’acord va arribar dies abans que l’enviat de l’ONU, l’expresident de Finlàndia, Martti Ahtisaari, comencés les converses sobre el futur de la regió. Alguns diputats volien proclamar directament la independència, però el cap de la missió de Nacions Unides a Kosovo, Soren Jessen Petersen, els va advertir sobre la nul·litat de la iniciativa. A canvi, el president del Parlament de Kosovo, Nexhat Daci, va proposar de garantir la independència mitjançant un referèndum popular afavorit per l’ONU, la Unió Europea i els Estats Units, sense que cap d’aquestes parts fins ara s’hi hagi compromès en ferm.

Mentrestant, el Parlament de Sèrbia va descartar la iniciativa, sense que cap partit, fracció o dirigent d’aquest país aixequés la veu a favor des prop de 100.000 albanokosovars assassinats per les milícies i l’exèrcit serbi durant els tres anys que van ocupar Kosovo. El conflicte motivà el bombardeig de Sèrbia per part de l’OTAN i va acabar el 1999 amb l’empresonament del president Slobodan Milosevic, jutjat pel Tribunal de l´Haia per l´antiga Iugoslàvia. En tot cas i a diferència de Sèrbia, on no se sap ben bé qui manava ni sota quines garanties democràtiques, Kosovo comptava el 2005 amb l’aval de la figura d’Ibrahim Rugova, president des del 4 de març de 2002, i de la seva Lliga Democràtica per Kosovo que defensaven la via pacífica a la independència, i tenien el reconeixement de la comunitat internacional. El 5 de setembre, però, Rugova va confessar que patia un càncer greu, que no l’havia apartat encara de les seves responsabilitats, però que feia témer per la seva vida a curt termini.

Molt diferent era al 2005 la situació a Croàcia, ja convertit en un país independent i democràtic i amb una candidatura en ferm per a un proper ingrés a la Unió Europea, que havia estat defensada amb vehemència per Àustria, coincidint amb les negociacions d’ingrés obertes per a Turquia després de l’estiu.

Però la notícia de l’any respecte a Croàcia es va produir el 7 de desembre quan la policia espanyola va detenir a Tenerife, l’exgeneral croat Ante Gotovina, un dels criminals més buscats de les guerres dels Balcans. Pròfug de la justícia internacional des de feia quatre anys, havia estat localitzat pels agents espanyols mentre sopava en un hotel luxós d’un complex turístic del sud de l’illa canària després de seguir-li la pista unes setmanes, i de seguir indicacions de les mateixes autoritats croates, a les quals la perspectiva d’ingrés a la Unió Europea havia fet canviar de parer després de resistir-s’hi una bona colla d’anys.

Gotovina havia de ser lliurat per l’Audiència Nacional espanyola al Tribunal Penal Internacional per a l’antiga Iugoslavia (TPII) per a ser jutjat i, segurament, condemnat a cadena perpètua si es demostrava la seva inplicació en l’assassinat durant la guerra de 150 serbis al sud de la regió de la Krajina, i d’haver-ne deportat entre 150.000 i 200.000 més. La fiscal del TPII, Carla del Ponte, va ser la primera a fer pública la detenció de Gotovina des de Belgrad. Del Ponte era a la capital sèrbia justament negociant una major col·laboració de les autoritats per a fer possible la detenció de Radovan Karadzic i Ratko Mladic, els dos criminals més buscats del conflicte dels Balcans després de l’exgeneral croat i gaudien de la protecció oficiosa de la República Srpska. Tots dos eren acusats del genocidi de 7.000 musulmans a Srebrenica durant la guerra, juntament amb el comandant del segon, Zdravko Tolomir, sobre el que pesava una ordre internacional de captura des del febrer de 2005 per la seva relació amb els fets. El quart més buscat era el policia serbo-bosnià Stojan Zuplajanin, pròfug des de1999 i acusat de diversos crims de guerra i contra la humanitat. El TPII buscava, a més, el general de la policia sèrbia Vlastimir Dordevic, acusat d’haver assassinat, torturat i deportat milers d’albano-kosovars, i l’exlíder de la Krajina sèrbia, Goran Hadzic, acusat de crims similars als de l’anterior durant la guerra entre Sèrbia i Croàcia.

Pel que fa a Eslovènia, membre de la Unió Europea des l’ampliació de maig de 2004, la novetat del 2005 va ser la ratificació al febrer per part del seu parlament i per una àmplia majoria de la Constitució Europea, 79 vots a favor, quatre en contra i l’absència de set diputats. El 2005, Eslovènia va ser el tercer país de la Unió Europea que aprovava el nou Tractat de la Unió Europea, després de Lituània i Hongria.