Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Opositors a Milosevic celebren, el 6 d'octubre, la victòria davant el Parlament, a Belgrad

Una història turbulenta

Articles dependents
Vojislav Kostunica
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Militars, policia, guerrillers (104)
Pau i resolució de conflictes (406)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alija Izetbegovic (28)
Buk Draskovic (11)
Franjo Tudjman (32)
George Robertson (23)
Goran Zugic (1)
Halid Genjac (1)
Hashim Thaci (4)
Ibrahim Rugova (24)
Janez Drnovsek (4)
Juan Ortuño (1)
Klaus Reinhardt (1)
Milan Zec (1)
Milo Djukanovic (5)
Milorad Obradovic (2)
Mira Markovic (2)
Pavle Bulatovic (2)
Radovan Karadzic (40)
Slobodan Milosevic (155)
Stjepan Mesic (8)
Vojislav Seselj (9)
Vojislav Mihailovic (1)
Vojislav Kostunica (27)
Zeliko Raznatovic (2)
Entitats Entitats
Associació per la Pau (1)
Consell d’Associació Euroatlàntic (1)
Esquerra Iugoslava (1)
Exèrcit d´Alliberament de Kosovo (35)
Força Internacional de Pacificació de Kosovo (14)
Govern de Croàcia (4)
Govern de Sèrbia (7)
Lliga Democràtica de Kosovo (8)
Moviment Serbi de Renovació (6)
Oposició Democràtica de Sèrbia (9)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
Parlament de Croacia (4)
Parlament de Sèrbia (9)
Partit Democràtic de Kosovo (2)
Partit Democràtic de Sèrbia (13)
Partit Liberal Democràtic (Eslovènia) (2)
Partit Nacionalista Musulmà (Bòsnia-Herzegovina) (1)
Partit Popular de Croàcia (1)
Partit Radical Serbi (4)
Partit Serbi de la Unitat (2)
Partit Socialdemòcrata (Bòsnia-Herzegovina) (1)
Partit Socialista Popular (Montenegro) (3)
Partit Socialista Serbi (8)
Tribunal Constitucional de Sèrbia (2)
Tribunal Penal Internacional (93)
Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslavia (17)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Balcans (22)
Iugoslàvia (17)
Bòsnia i Herzegovina (58)
Croàcia (28)
Eslovènia (14)
Sèrbia i Montenegro (73)
Belgrad (Sèrbia/Iugoslàvia/Sèrbia i Montenegro) (34)
39 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
El futur comença sense Milosevic
Balcans
La victòria de l’Oposició Democràtica de Sèrbia (DOS) a les eleccions legislatives celebrades el 23 de desembre del 2000 va posar fi a deu anys de dictadura al país i va obrir les portes a la definitiva normalització de la regió dels Balcans, que des la caiguda del comunisme el 1990 havia patit dues cruentes guerres (Bòsnia-Herzegovina i Kosovo), amb un balanç global de més de 500.000 morts, i havia motivat la primera intervenció militar de l’OTAN en territori europeu en els seus 50 anys d’història per doblegar la dictadura imposada d’Slobodan Milosevic.

La victòria parlamentària de la DOS per una amplia majoria de 176 escons, front els 37 assolits per l’SPS d’Slobodan Milosevic, els 23 del Partit Radical Serbi i els 14 del Partit de la Unitat Sèrbia, va suposar també la confirmació del lideratge del seu màxim dirigent, Vojislav Kostunica, ja reconegut oficialment com a president del país el 6 d’octubre, després d’haver guanyat les eleccions presidencials del 24 de setembre i d’haver obligat Milosevic a abandonar del poder el 5 d’octubre amb el suport de tot el poble serbi mobilitzat per tots els carrers i ciutats, obligant-lo a acceptar els resultats. El procés de democratització serbi, ja consolidat a finals d’any, va rebre també i des d’un primer moment el suport incondicional de tota la comunitat internacional que considerava Milosevic i el seu règim com una seriosa amenaça a la convivència i el progrés a tota l’Europa Occidental i un factor d’inestabilitat en les relacions amb Rússia i l’Europa de l’Est.

Tothom, però, era conscient de la necessitat d’arribar a una completa normalització de l’àrea balcànica, quan la presència de l’OTAN encara era imprescindible per garantir els acords de Dayton a Bòsnia-Herzegovina i els de Kumanovo al Kosovo i quan Montenegro no se n'estava de reivindicar el seu dret a l’autodeterminació, sense oblidar la greu crisi econòmica que patien Macedònia i Albània, indirectament afectades per l’expansionisme practicat per Milosevic.

Tot i això, les esperances de redreçament eren moltes i aplegaven tots els països de l’àrea, inclosos els que el 1991 ja havien proclamat com Eslovènia i Croàcia. Així, la conferència sobre els Balcans celebrada a Zagreb el 24 de novembre va reunir a la capital croata als màxims responsables de la Unió Europea i els caps d’estat i de govern de les cinc repúbliques sorgides de l’antiga Iugoslàvia -Bòsnia-Herzegovina, Croàcia, Macedònia, República Federal de Iugoslàvia (Sèrbia i Montenegro) i Eslovènia- a més d’Albània, amb l’objectiu d’impulsar l’europeïtzació d’aquests països, mitjançant diversos convenis de cooperació regional entre ells i l’atorgament d’un estatut de candidat potencial per ingressar a la Unió Europea a cadascun, estatut del que ja disposava Eslovènia des del 1997 i sobre el que Macedònia ja havia entrat en tractes.

La Unió Europea es va comprometre a destinar 4.650 milions d’euros a la regió en el període 2000-2006, susceptibles de ser ampliats en 1.000 milions d’euros més, i a decretar una eliminació de barreres aranzelàries per al 95% dels productes provinents dels Balcans, a més d’exigir la creació d’una àrea de lliure comerç, un àmbit de cooperació judicial, el reforçament de la justícia i el compromís de lluitar contra el crim organitzat, la corrupció, el blanqueig de diners, la immigració il·legal i el tràfic de persones. L’acompliment de les fites marcades suposaria l’adscripció dels Balcans al projecte d’una Europa unida, solidària i pròspera que impulsava la UE, però en el 2000, aquesta situació era encara un desideràtum, això sí, amb importants punts d’anclatge.

Eslovènia era un país que ja feia temps que funcionava sobre paràmetres occidentals. Janez Drnovsek de la Democràcia Liberal havia revalidat al seu tercer mandat a les generals del 15 d’octubre del 2000, millorant posicions (d’23 a 34 escons), tot i no gaudir de majoria absoluta i el país presentava una pautes econòmiques que el situaven en primera línia dels països candidats a ingressar en la Unió Europea: 6,1% d’inflació, 7,6% d’atur, un creixement del 4,9% i un PIB per habitant de 10.078 dòlars.

Croàcia havia celebrat eleccions legislatives i presidencials i comptava amb uns mandataris representatius, que, fins i tot, s’havien avingut a entregar alguns dels militars perseguits pel Tribunal Penal Internacional (TPI). Les legislatives van tenir lloc el 3 de gener i van donar la victòria a la coalició opositora liderada pels socialdemòcrates i els social-liberals, que van obtenir 71 escons, mentre que l’oficialista Unió Democràtica Croata, en el poder des del 1991, només en va obtenir 46 i la coalició de petits partits -liberal, camperol, popular, i democràtic d'Ístria- n'obtenia 24. Les presidencials, a dues voltes, van tenir lloc el 24 de gener i el 7 de febrer, i van ser guanyades pel candidat del Partit Popular Croat, el centrista Stipe Mesic, amb el 56,21% dels vots, que va prendre possessió el 18 de febrer, amb 65 anys, i va prometre la liberalització del règim i la integració de Croàcia a la UE i l’OTAN. Així, el 25 de maig, Croàcia va ser admesa a l’Associació per la Pau i el Consell d’Associació Euroatlàntic, organismes subsidiaris de l’OTAN en l’esquema de seguretat occidental.

A Bòsnia-Herzegovina la situació era més complicada. Sempre sota control militar de l’OTAN, l’any s’havia iniciat amb la victòria dels socialdemòcrates (SPD) en les municipals del mes d’abril sobre els nacionalistes musulmans (SDA) a les principals ciutats del país (Sarajevo, Gorazde, Tuzla, Bihac i Zenica), tot i que a la República Srpska, s’havia imposat el Partit Democràtic Serbi (SDS) de Radovan Karadzic. La tendència, però, es va invertir a les legislatives de l’11 de novembre, quan es van imposar els diferents partits nacionalistes, demostrant la pervivència de les pugnes entre comunitats, que dificultaven el reflotament econòmic del país (65% d’atur), tot i el bilió de pessetes en ajudes a la reconstrucció cedit per la comunitat internacional des del 1995. Institucionalment, el més significatiu de l’any a Bòsnia va ser la dimissió el 14 d’octubre, al·legant motius de salut, del president del país, Alia Izetbegovic, de 75 anys, l’últim en actiu dels històrics dirigents que van participar en la signatura dels acords de Dayton, un cop mort el croata Franjo Tudjman i apartat del poder Milosevic. Interinament, el seu lloc va ser ocupat pel president del Parlament, el també musulmà Halid Genjac.

A Montenegro, els canvis produïts a Sèrbia van ser viscuts amb esperança pel prooccidental president Milo Djukanovic, que havia cridat al boicot a les eleccions del 24 de setembre i, anteriorment, a les municipals de l’11 de juny celebrades a les localitats de Podgorica i Herzeg-Novi, a més d’acusar Milosevic d’estar al darrere de l’assassinat a Podgorica el 31 de maig del seu conseller de seguretat Goran Zugic.

A diferència de Montenegro, Kosovo no va tenir representació a la cimera de Zagreb, perquè era una província sèrbia sota tutela de la Kfor, el que no evitava la pervivència d’antagonismes i enfrontaments entre la minoria sèrbia i la majoria albanesa ressentida pel genocidi patit durant la guerra. Des de començaments d’any els enfrontaments entre les comunitats sèrbia i albanesa havien estat constants, particularment a Mitrovica. El secretari general de l’OTAN, George Robertson va exigir un més gran control militar per part dels 37.200 soldats destacats a la regió, que el 18 d’abril van passar a ser comandats pel tinent general espanyol Juan Ortuño, que va substituir el general alemany Klaus Reinhardt. Per altra banda, el 4 de juny, els líder serbis de Kosovo van suspendre la seva participació en les instàncies administratives de la província en protesta per l’increment de la violència kosovar contra els seus interessos, que havia provocat gaire 800 morts en els dotze últims mesos i van declinar la seva participació en els comicis municipals del 28 d’octubre, que van ser guanyats en 21 de les 30 municipalitats pel partit d’Ibrahim Rugova, la Lliga Democràtica de Kosovo, mentre que el Partit Democràtic de Kosovo, de l’exlíder de l’UCK, Hashim Taçi, n’obtenia 6 i els serbis boicotejaven les eleccions a les 3 poblacions restants.

Pel que feia a Sèrbia, l’any havia començat amb la mort en atemptat, el 15 de gener, del líder paramilitar serbi Zelijko Raznatovic, Arkan, destacat criminal de guerra reclamat pel Tribunal Penal Internacional. El 7 de febrer també va ser assassinat el ministre de defensa iugoslau i dirigent del Partit Socialista Popular montenegrí, Pavle Bulatovic, destacat opositor a la política reformista i prooccidental del president Milo Djukanovic.

La reelecció d’Slobodan Milosevic al capdavant del Partit Socialista Serbi en el quart congrés de la formació celebrat el 17 de febrer a Belgrad va confirmar el liderat de l’SPS i de Milosevic en la coalició de partits que controlava el poder, formada, a més de l’SPS, pel Partit Radical de l’ultranacionalista Vojislav Seselj i la neocomunista Esquerra Iugoslava de Mira Markovic, muller de Milosevic. En reacció, l’oposició, encapçalada pel Moviment de Renovació Serbi de Vuk Draskovic, va organitzar diverses manifestacions de disconformitat amb el règim, la més multitudinària de les quals va reunir 70.000 persones a Belgrad el 14 d’abril, en demanda d’unes eleccions democràtiques al país. Les mobilitzacions van continuar a fins que el 15 de juny Draskovic va ser ferit de bala per uns desconeguts a la seva residència de Budva (Montenegro), mentre Milosevic acusava els nacionalistes montenegrins i convocava eleccions municipals, legislatives i presidencials pel 24 de setembre.

Davant la imminència de la cita electoral, les formacions opositores van nomenar els seus candidats: l'alcalde de Belgrad, Vojislav Mihailovic, va ser elegit per encapçalar la candidatura del Moviment de Renovació Serbi (SPO), mentre que la DOS, que agrupava 18 formacions, apostava per un candidat comú: Vojislav Kostunica. El dia de les eleccions, l’alta participació electoral (74,3%) va córrer paral·lela a la multiplicitat de denúncies de frau per part de l'oposició i al boicot registrat a Montenegro i el Kosovo. La Unió Europea, els Estats Units i l'OSCE van atribuir la victòria a la coalició DOS, liderada per Kostunica. Tres dies després de les eleccions, la resistència de Milosevic a acceptar la derrota va congregar més de 200.000 persones als carrers de Belgrad, alhora que la coalició DOS proclamava oficialment la seva victòria i engegava una campanya de vaga i desobediència civil per forçar la dimissió de Milosevic. Les protestes van culminar el 5 d’octubre en una veritable insurrecció contra Milosevic, amb presa popular del Parlament i de les principals emissores de ràdio i televisió del país.

Kostunica va assumir el poder com a president interí del país, amb el vist-i-plau de la comunitat internacional. El 6 d’octubre, Kostunica i Milosevic van pactar un traspàs de poders, després que el Tribunal Constitucional del país confirmés la victòria de Kostunica i el Parlament el reconegués de forma unànime. A la nit d’aquell dia, Milosevic va aparèixer a la cadena de televisió propietat de la seva dona per anunciar l’acceptació dels resultats, mentre la Unió Europea es comprometia a aixecar l’embargament de petroli a Sèrbia i a enviar un paquet d’ajuda econòmica d’urgència, com a primera mostra de suport.

El 27 de novembre, l’OSCE va readmetre Iugoslàvia, coincidint amb la celebració del 25è aniversari de l’organisme a Viena, tot i recordar-li a Kostunica que havia de lliurar els criminals de guerra requerits pel TPI, entre els que hi havia l’expresident Milosevic. Kostunica, per la seva banda, va carregar durament contra la guerrilla albanesa que actuava regularment a Mitrovica i a Preservo . La comunitat internacional va reaccionar ràpidament i l’endemà Belgrad ja podia anunciar l’establiment d’un acord d’alto-el-foc amb els guerrillers albanesos, que van passar a ser controlats directament per forces de les Kfor.

La primera decisió important de Kostunica després de guanyar les legislatives del 23 de desembre va ser destituir tres dels principals col·laboradors militars de l’era Milosevic del Consell Suprem de Defensa iugoslau, el general Milorad Obradovic, l’almirall Milan Zec i el comandant de l’aeroport militar de Podgorica, Luka Kastratovic.