Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El conflicte viscut a Kosovo va obligar moltes famílies a creuar la frontera amb Albània

La província de Kosovo

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Fatos Nano (5)
Felipe González (226)
Ibrahim Rugova (24)
Milo Dujkanovic (10)
Milorad Dodik (1)
Momir Bulatovic (2)
Nikola Poplasen (2)
Radislav Krstic (4)
Radovan Karadzic (40)
Ratko Mladic (16)
Richard Holbrooke (16)
Slobodan Milosevic (155)
Entitats Entitats
Alt Comissionat de les Nacions Unides per als refugiats (18)
Exèrcit d´Alliberament de Kosovo (35)
Grup de Contacte (8)
Lliga Democràtica de Kosovo (8)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
Tribunal Penal Internacional (93)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kosovo (Sèrbia) (54)
86 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Kosovo, una guerra anunciada
Balcans
La comunitat internacional va assistir el 1998 a l’esclat de la guerra a Kosovo, regió poblada per un 90% d’albanesos i sota administració sèrbia. Les tensions derivades de les ànsies d’autogovern dels albanesos kosovars van començar durant els anys 80, quan la Iugoslàvia socialista encara no havia patit la desmembració d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Macedònia. El 1989, Belgrad va anul·lar l’autonomia política d’aquesta regió de dos milions d’habitants adscrita a la República de Sèrbia. El que es va veure a Kosovo va ser la repetició, pas a pas, de la política expansionista pansèrbia que el president iugoslau Slobodan Milosevic, havia dut a terme a les guerres de Croàcia i Bòsnia. Pas rere pas, també, es va repetir la vacil·lant i dèbil reacció internacional a l’agressió militar en la zona més conflictiva d’Europa.

El preludi de la guerra va ser l’aparició, el 1997, d’un Exèrcit d’Alliberament de Kosovo (UCK), que defensava la via armada per obtenir la independència, en detriment de la política no violenta del fins aleshores líder de la majoria albanesa, Ibrahim Rugova, president la Lliga dels Demòcrates del Kosovo (LDK). Els atemptats del grup guerriller contra objectius serbis van provocar la dura repressió de les forces de seguretat. Els morts es van comptar aviat per desenes.

El 2 de març, a la capital Pristina, la policia sèrbia va reprimir brutalment una manifestació de 50.000 albanesos que protestaven per la mort, quatre dies abans, de 16 albanesos a mans de les forces sèrbies. Slobodan Milosevic va deixar clar que no pensava negociar amb els albanesos, mentre s’escudava en la defensa de la minoria sèrbia –que també va patir agressions per part de la guerrilla albanesa- i qualificava a l’UCK de “grup terrorista”. Les unitats especials de la “policia” sèrbia –en realitat una força militar, dotada de vehicles blindats i artilleria- aviat es van dirigir contra la població civil, incendiant cases albaneses i provocant els primers èxodes massius de població a la zona de Drenica. Com un capítol més de les guerres balcàniques, la “neteja ètnica” i el genocidi va començar a posar-se en pràctica a Kosovo.

La comunitat internacional va ser més ràpida a reaccionar que en les anteriors guerres de l’ex Iugoslàvia, però no va aconseguir pacificar la regió. Ja el març, el Grup de Contacte per a l’antiga Iugoslàvia (Estats Units, Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i Rússia) va aprovar un pla d’acció per aconseguir que el president serbi, Slobodan Milosevic, acabés amb la repressió i obrís un diàleg amb la majoria albanesa. També exigien que acceptés la mediació de l’expresident espanyol Felipe González en representació de l’Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (OSCE). La comunitat internacional va deixar clar que volia que Belgrad concedís una autonomia –no independència- a Kosovo, però les recomanacions del Grup de Contacte, la Unió Europea, les Nacions Unides i els Estats Units no van tenir cap efecte. Milosevic va incrementar les operacions militars i va rebutjar el pla internacional. Ho va justificar amb un referèndum a Sèrbia, en el que un 94,7% dels votants es van mostrar contraris a la mediació de González.

Per la seva banda, els albanesos de Kosovo van convocar unes eleccions no reconegudes pel govern iugoslau i boicotejades per la minoria sèrbia. Els comicis es van celebrar el 22 de març i van donar la victòria a Ibrahim Rugova, que era l’únic candidat a president. Malgrat les sancions internacionals contra Sèrbia -embargament d’armes i la congelació dels actius de la República Federal de Iugoslàvia a l’estranger- i els intents negociadors de l’enviat especial nord-americà, Richard Holbrooke, els combats van degenerar en una guerra oberta en la que la petita guerrilla kosovar no tenia cap possibilitat de vèncer els 100.000 soldats de l’exèrcit federal.

Per dos cops, l’amenaça d’una intervenció armada de l’OTAN va forçar Milosevic a aturar l’agressió sobre Kosovo. I per dos cops, també, va incomplir els compromisos. El primer alto el foc va ser arran de l’operació “Falcó decidit” de l’OTAN posada en marxa el 15 de juny, combinada amb la intervenció diplomàtica de Rússia, aliada tradicional de Sèrbia. La segona va ser l’ultimàtum del 13 d’octubre, que va obligar el president serbi a acceptar el compliment de la resolució 1.199 de l’ONU, que instava Belgrad a negociar amb els albanesos, retirar les tropes i permetre el retorn dels refugiats. Però les informacions que arribaven des de Kosovo descrivien una realitat ben diferent. L’exèrcit serbi conqueria les últimes posicions de l’UCK. Els refugiats no només no retornaven, sinó que augmentaven. Uns 50.000 albaneso-kosovars vivien a la intempèrie, fugint de les tropes sèrbies. L’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) advertia sobre la catàstrofe humanitària que podia representar l’arribada del cru hivern balcànic.

Dos mesos després, coincidint amb l’atac nord-americà sobre Iraq, a mitjans de desembre, les tropes sèrbies van iniciar una forta ofensiva contra un feu separatista del nord del Kosovo en represàlia per la mort d’un civil serbi. L’any s’acabava amb el dràstic atac de l’artilleria sèrbia sobre la ciutat d’Obranca el 27 de desembre i una intensificació general dels combats, mentre la missió de l’OSCE desplegada per aturar el conflicte demostrava la seva inoperància. Fins aquell moment, la guerra havia fet més d’un de miler de morts. La “neteja ètnica” havia foragitat de les seves cases unes 275.000 persones, el 14% de la població de Kosovo, i el conflicte havia desestabilitzat tota la regió. El cap del govern albanès, el socialista Fatos Nano, va declarar que donava suport a la resistència armada “dels nostres germans kosovars”. Macedònia, amb una important minoria albanesa i milers de refugiats, també en va sortir desestabilitzada.

Montenegro, república de 600.000 habitants que juntament amb Sèrbia formava la República Federal Iugoslava, es va distanciar de la política autoritària de Milosevic. El president serbi va veure com el seu home a la petita república balcànica, Momir Bulatovic, patia una clara derrota electoral en les legislatives del 31 de maig. Els comicis van donar la majoria absoluta al president Milo Djukanovic, del Partit dels Socialistes Demòcrates, un reformista pro-occidental que al llarg de l’any va marcar distàncies amb Sèrbia, sense arribar a formular objectius independentistes. Belgrad observava amb inquietud l’allunyament de Montenegro, l’única sortida al mar que li quedava.

A Bòsnia-Hercegovina, l’aplicació dels acords de pau de Dayton de 1995 va continuar patint tot tipus d’obstacles, amb avenços força limitats. L’any havia començat amb una bona notícia per a la pau com era la formació d’un govern moderat a la entitat sèrbia de Bòsnia, liderat per Milorad Dodik, un home de negocis de 38 anys, favorable a una entesa amb croats i musulmans. No obstant, les eleccions legislatives al conjunt de Bòsnia-Herzegovina, celebrades al setembre, van suposar la victòria dels partits ètnics, contraris al compliment dels acords de pau.

A la República Srpska, l’entitat sèrbia de Bòsnia, el guanyador de les eleccions va ser Nikola Poplasen, un ultranacionalista serbi coaligat amb el partit de Radovan Karadzic, el fugit líder serbobosnià impulsor de la “neteja ètnica”, reclamat pel Tribunal Penal Internacional de l’Haia (TPI), que continuava amagat en algun lloc del país balcànic, igual que el cap militar dels serbis de Bòsnia, Ratko Mladic. No obstant, alguns criminals de guerra van ser detinguts al llarg de l’any. Tropes de l’OTAN van detenir el 2 de desembre el general serbobosnià Radislav Krstic, buscat pel TPI per la desaparició de 7.000 musulmans durant la caiguda de Srebrenica, el 1995. A finals d’any el TPI havia acusat 58 persones per crims comesos durant la guerra, dels quals 29 es trobaven en llibertat.

Per a Croàcia, el fet més destacable va ser la recuperació de la regió d’Eslavònia Oriental, regió fronterera amb Sèrbia i ocupada per aquesta el 1992. Gràcies a la mediació de l’ONU, Eslavònia va ser definitivament reintegrada a Croàcia, que recuperava així el seu territori d’abans de la guerra.