Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
L'èxode kosovar

La neteja ètnica que es va practicar a Kosovo va obligar milers de persones a fugir del país

Articles dependents
Slovodan Milosevic
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Boris Ieltsin (157)
Buk Draskovic (11)
Evgueni Primakov (21)
Gerhard Schröder (108)
Hàixim Taci (2)
Ibrahim Rugova (24)
Javier Solana (84)
Jesse Jackson (4)
Joseph Ralston (5)
Martti Ahtisaari (12)
Michael Jackson (4)
Milan Milutinovic (10)
Milo Djukanovic (5)
Richard Holbrooke (16)
Slobodan Milosevic (155)
Strobe Talbott (4)
Víctor Txernomirdin (25)
Wesley Clark (4)
Zoran Djindjic (17)
Entitats Entitats
Exèrcit d´Alliberament de Kosovo (35)
Força Internacional de Pacificació de Kosovo (14)
G-8 (26)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
Tribunal Penal Internacional (93)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Kosovo (Sèrbia) (54)
76 lectures d'aquest article
63 impressions d'aquest article
Kosovo viu la guerra més sagnant
Balcans
El 1999 va esclatar al Kosovo una dura guerra que va enfrontar la minoria sèrbia i l’exèrcit iugoslau contra la majoria albanesa del país i les guerrilles de l’Exèrcit d’Alliberament del Kosovo (UCK), que reclamaven la segregació del territori de la República Federal de Iugoslàvia. El caire desigual de la guerra va derivar en un veritable genocidi (neteja ètnica, segons Belgrad) del poble kosovar, que va ser aturat per la decidida actuació militar de l’OTAN, la primera contra un estat sobirà en els seus 50 anys d’història.

La sistemàtica intervenció de l’OTAN, bombardejant enclaus estratègics iugoslaus a Sèrbia i al Kosovo durant 78 dies -des del 24 de març fins el 10 de juny- va aconseguir aturar el genocidi de la població kosovar i la guerra, que havia provocat milers de víctimes civils, sense distinció d’edat i sexe, gairebé 800.000 deportats a les veïnes Albània, Macedònia i Montenegro, i milers de refugiats a Itàlia, Grècia, Turquia, Alemanya i Espanya. En acabar la guerra, la comunitat internacional va fixar en 4 bilions de pessetes la quantitat necessària per a la reconstrucció del país, que, segons els acords de pau de Kumanovo (Macedònia), reconeixia una àmplia autonomia a la majoria albanesa (dos milions) dins la República Federal de Iugoslàvia. El compliment d’aquests acords seria vetllat per un contingent internacional de 50.000 homes, sota comandament de l’OTAN.

Pel que feia a Sèrbia, la guerra havia destruït els seus eixos viaris, energètics i militars, però havia d’acomplir una veritable democratització de les seves estructures per arribar a ser objecte de les ajudes promeses i la democratització exigia, bàsicament, l’apartament del poder d’Slobodan Milosevic, reclamat des del 26 de maig pel Tribunal Penal Internacional com a genocida i criminal de guerra.

Des del 1998, la comunitat internacional ja havia denunciat la violència de les maniobres orquestrades per Milosevic per garantir la supremacia econòmica i política de la minoria sèrbia que dominava Kosovo des del 1989. La gravetat de la situació creada va motivar la intervenció de la comunitat internacional. Al març, el Grup de Contacte per a l’Antiga Iugoslàvia (Estats Units, Alemanya, França, Gran Bretanya, Itàlia i Rússia) va exigir Milosevic que acabés amb la repressió i obrís el diàleg amb la població albanesa i, a l’octubre, l’OTAN va donar un ultimàtum al president iugoslau, amenaçant amb una intervenció militar.

Tot i això, el desembre de 1998, Milosevic va bombardejar la ciutat d’Obranca, iniciant una ofensiva militar a l’àrea de Podujevo. El desenvolupament de l’ofensiva va coincidir amb l’inici d’unes investigacions per part del Tribunal Penal Internacional per a l’exIugoslàvia sobre unes matances de civils produïdes a la regió d’Stimlje, que havien estat denunciades per responsables de l’OSCE.

El 17 de gener, el Consell Atlàntic de l’OTAN va celebrar una primera reunió extraordinària a Brussel•les per analitzar la situació, alhora que els Estats Units proposaven un pla d’intervenció militar. Davant la pressió exercida, Milosevic va acceptar de participar en les negociacions de pau, convocades pel Grup de Contacte al castell de Rambouillet, prop de París, el 6 de febrer, a les que també van assistir-hi representants albano-kosovars. La delegació sèrbia, encapçalada pel president serbi, Milan Milutinovic, no va acceptar de restituir cap autonomia a la població albano-kosovar, tot i que la conferència va ser perllongada fins el 23 de febrer, primer, i fins el 15 de març, després.

El 18 de març, les negociacions van quedar pràcticament suspeses després de la firma dels acords de pau només per part de la delegació albanokosovar, a instàncies de Ibrahim Rugova, el representant de la Lliga Democràtica de Kosovo, la principal formació política kosovar que sempre havia cercat una via política de resolució del contenciós i que a Rambouillet va saber contenir els representants més radicals de l’UCK, que, com Hashim Taçi, pugnaven per la independència del territori.

Després d’un frustrat viatge a Belgrad del mediador diplomàtic nord-americà Richard Holbrooke, el 23 de març, el secretari general de l’OTAN, Javier Solana, va anunciar des de Brussel•les la imminència de l’operatiu militar aeri de l’Aliança, sota el comandament del general nord-americà Wesley Clark, que, finalment, va començar a les vuit del vespre del 24 de març de 1999. Aquell mateix dia Rússia va retirar el seu ambaixador a l’OTAN i va suspendre la cooperació amb l’Aliança.

Sèrbia va respondre als bombardejos, intensificant la campanya de neteja ètnica i acomplint la deportació del 25% de la població de Kosovo a Albània, Macedònia i a la república iugoslava de Montenegro, presidida per Milo Djukanovic, que no va voler prendre part en el conflicte i mantenia una actitud crítica envers Belgrad. A finals de març, la mediació del primer ministre rus, Evgueni Primakov, no va aconseguir convèncer ni serbis ni occidentals, sense aturar els bombardejos aliats i el genocidi del poble albanokosovar.

En un clima clarament bèlic, l’1 d’abril, el president iugoslau, Slobodan Milosevic, va sortir a la televisió iugoslava acompanyat del líder albanès Ibrahim Rugova, fent una crida a favor de la pau, alhora que es difonien imatges de tres pilots nord-americans capturats el dia anterior per les tropes sèrbies. El 14 d’abril, l’OTAN va haver d’admetre una primera errada, en haver bombardejat dos dies abans dia un comboi de refugiats albano-kosovars i haver mort 75 persones i ferit greument a 26 més.

Mentrestant, l’ONU manifestava la impossibilitat d’atendre en condicions l’allau de refugiats, que arribaven diàriament a milers a Macedònia i Albània, país amb el que la República Federal de Iugoslàvia va trencar relacions el 17 d’abril, acusant-lo de “complicitat directa en el suport als Estats Units i a l’OTAN en els atacs contra Iugoslàvia”. Pocs dies abans, el govern albanès havia autoritzat la construcció d’un aeroport militar a Tirana i havia obert les seves fronteres al desplegament de l’exèrcit de l’OTAN, en cas que prosperessin els plans d’invasió terrestre que l’Aliança estava calibrant com a alternativa.

Davant la situació creada i després de la conversa telefònica del 19 d’abril, entre el president rus, Borís Ieltsin, i el president dels Estats Units, Bill Clinton, l’enviat especial rus per als Balcans, Víctor Txernomirdin, va aconseguir que Milosevic acceptés la possibilitat d’un desplegament aliat a Kosovo. Aquest primer pas va anar acompanyat el 2 de maig de l’arribada a Belgrad del líder demòcrata nord-americà Jesse Jackson, a qui li van ser lliurats els tres soldats capturats. Tres dies més tard, Belgrad va autoritzar la marxa cap a Roma d’Ibrahim Rugova per fer callar les acusacions rebudes sobre el seu captiveri.

La destitució, el 28 d’abril, del vice-primer ministre iugoslau i líder de l’opositor Moviment Serbi de Renovació, Vuk Draskovic, va evidenciar les diferències obertes en la cúpula de poder iugoslava i va animar el G-7 (Estats Units, França, Regne Unit, Japó, Itàlia, Alemanya, Canadà) a fer una proposta efectiva de retirada total de les tropes sèrbies del Kosovo com a condició prèvia a l’aturada dels bombardejos sobre Sèrbia. Rússia també es va adherir a la proposta, afegint tres punts al pla de pau occidental: manteniment dels límits territorials de l’estat iugoslau, concessió d’una autonomia a Kosovo que inclogués la minoria sèrbia i desarmament total de l’UCK. El 19 de maig, Txernomirdin va aconseguir que Milosevic acceptés el pla del G-8 i va convocar una reunió a Moscou amb els dos principals negociadors occidentals, el vicesecretari d’Estat nord-americà, Strobe Talbott, i el president finlandés i representant europeu, Martti Ahtisaari.

La marxa de les negociacions no van aturar, però, ni els atacs aeris de l’OTAN, ni els preparatius per a una possible intervenció militar terrestre aliada. A Europa, però, van anar sorgint veus contràries als atacs de l’OTAN per raó de les vicissituds que li tocava viure a la població civil sèrbia, i, fins i tot, van sorgir defensors de Milosevic, que el presentaven com l’últim heroi comunista. Fent callar aquestes veus, el 26 de maig el Tribunal Penal Internacional de l’Haia (TPI) va emetre una ordre de captura del president iugoslau per crims de guerra i genocidi, alhora que la premsa internacional publicava dades sobre la seva fortuna personal, xifrada en 1.000 milions de dòlars dipositats a Suïssa.

En tot cas, a mitjans de maig, l’Aliança havia destruït un total de 306 equips militars iugoslaus a Kosovo, el 50% dels dipòsits de munició a la zona i les dues vies fèrries que unien el territori amb Belgrad. A Sèrbia, els bombardejos havien ensorrat 31 ponts, el 70% de les reserves de combustible, a més de paralitzar les refineries i les fàbriques d’armament. L’altra cara de la moneda havien estat les errades produïdes a Sèrbia i Kosovo en bombardejar barris civils (5 d’abril a Belgrad i 27 d’abril a Surdulica), hospitals (7 de maig a Nis i 18 de maig a Belgrad), presons (21 de maig a Istok) o columnes de refugiats (14 d’abril a Djakovica, 14 de maig a Korisa) o ambaixades, com la de Xina, la nit del 7 de maig, provocant un greu incident internacional, que va portar Pequín a suspendre el diàleg sobre drets humans i el contactes militars amb Washington.

Malgrat tot, després de la reunió celebrada el 2 de juny a Belgrad entre Ahtisaari, Txernomirdin i Milosevic, l’OTAN va donar a conèixer un pla de retirada de les forces sèrbies a Kosovo, que concretava rutes, terminis i armaments i va nomenar el general britànic Michael Jackson, comandant en cap de la força internacional de pacificació de Kosovo. El 6 de juny, un cop obtingut el compromís de l’UCK de no interferir en la retirada sèrbia i de cooperar amb la força internacional de pacificació, es van iniciar a la localitat de Kumanovo (Macedònia) les primeres reunions entre serbis i aliats per decidir sobre la retirada de l’exèrcit iugoslau.

El 10 de juny, el Consell de Seguretat de l’ONU va aprovar, amb l’abstenció de la Xina, el pla de pau per a Kosovo que ratificava el final de la guerra i autoritzava l’entrada a la província iugoslava de la força internacional de pacificació (Kfor) per permetre el retorn dels refugiats albano-kosovars a casa seva. Unes hores abans, el secretari general de l’OTAN, Javier Solana, havia ordenat el cessament dels bombardejos. L’11 de juny i avançant-se als plans de l’OTAN, Rússia va ser el primer país de la força internacional de pacificació en desplegar els seus efectius, col•locant 44 vehicles i 500 soldats a l’aeroport de Pristina. L’endemà, van arribar a Pristina 1.800 soldats britànics i al dia següent 18.000 més, entre francesos, alemanys, italians i nord-americans.

Els primers dies de presència de la Kfor van ser els de més tensió. El 13 de juny, els soldats internacionals van haver de liquidar un franc-tirador serbi a Prizren. Dos dies després, dos milicians serbis més, alhora que, prop de Stimlje, morien dos periodistes alemanys a mans de franctiradors serbis. En aquests primers dies també van ser nombroses les descobertes de fosses comunes (més de 10), on havien estat enterrades les víctimes de la repressió sèrbia (fins a 500), alhora que la població sèrbia fugia en direcció a Belgrad, temorosa de les represàlies albano-kosovars. Entre juny i setembre el nombre de serbis residents a Kosovo va passar de gairebé 300.000 a menys de 100.000, tot i que el desarmament de l’UCK ja era un fet a mitjans d’agost. A mitjans de novembre, però, l’odi ètnic havia produït 125 morts entre els serbis que quedaven i 139 entre els kosovars que havien tornat.

El 24 de juny, el secretari general de l’OTAN, Javier Solana, va visitar la capital de Kosovo, on va ser rebut com un llibertador. El 15 de juliol ho va fer Ibrahim Rugova, que va demanar la reconciliació, i el 27 de juliol va arribar el canceller alemany, Gerhard Schroeder. L’últim episodi de la guerra va ser l’anunci, fet pel Pentàgon el 28 de juliol, de la substitució del general Wesley Clark, com a cap militar de l’OTAN, pel també general, Joseph Ralston, en un intent de renovar la imatge de l’Aliança.

El 31 de juliol, va tenir lloc a Sarajevo la primera cimera del Pacte d’Estabilitat per als Balcans -integrat bàsicament pels Estats Units i la UE- amb el propòsit de supervisar la reconstrucció del Kosovo i preparar un pla d’ajuts per a la reconstrucció de Sèrbia, un cop Slobodan Milosevic fos foragitat del poder. En aquestes condicions, el veritable repte de Sèrbia, ara abocada a la pau per la força, era aconseguir la democratització del país, en unes condicions particularment difícils. Les penúries econòmiques i la manca de mitjans per a reconstruir el país van anar generant un progressiu descontentament i els principals líders opositors, el represaliat Vuk Draskovic o el dirigent de l’Aliança pel Canvi, Zoran Djindjic, s’anaven prefigurant com una possibilitat certa de recanvi democràtic a Sèrbia.

La situació a Montenegro, a més, ajudava a la desfeta del poder de Milosevic. Un cop acabada la guerra, el president montenegrí Milo Djukanovic amenaçava amb la celebració d’un referèndum per a la segregació de Montenegro de la Federació si no canviava l’actitud de Belgrad i es democratitzava el règim serbi. Djukanovic, a més, va iniciar pel seu compte cap a finals d’any els contactes amb Alemanya per garantir l’arribada d’inversions al país, iniciant, de facto, la via cap a la independència del seu país.