Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Dones bòsnies es manifesten a Sarajevo amb pancartes que pregunten:

Els presidents de Croada, Franjo Tudjman, i de Bòsnia, Alija Izetbegovic

La divisió de Bòsnia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Biljana Plavsic (18)
Branko Crvenkovski (3)
Buk Draskovic (11)
Franjo Tudjman (32)
Ibrahim Rugova (24)
Kiro Gligorov (2)
Milan Milutinovic (10)
Momir Talic (3)
Momir Bulatovic (2)
Radovan Karadzic (40)
Ratko Mladic (16)
Richard Holbrooke (16)
Slobodan Milosevic (155)
Vanesa Pesic (2)
Vlado Gotovac (1)
Vojislav Seselj (9)
Zdravko Tolimir (2)
Zradvko Tomac (1)
Entitats Entitats
Cascos Blaus (20)
Exèrcit d´Alliberament de Kosovo (35)
Govern de Bòsnia (3)
Govern de Sèrbia (7)
Moviment Serbi de Renovació (6)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Parlament de Bòsnia (2)
Parlament de Sèrbia (9)
Partit Democràtic de Sèrbia (13)
Partit Radical Serbi (4)
Partit Socialista Serbi (8)
Tribunal Penal Internacional (93)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Balcans (22)
43 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
La ferida encara oberta
Balcans
Dos anys després de la signatura dels acords de Dayton, la federació de comunitats organitzada a Bòsnia seguia patint una gran precarietat política i els Balcans encara eren un focus de tensió internacional, marcat per l’autoritarisme polític d’Slobodan Milosevic a Sèrbia, Montenegro i Kosovo. Mentre això passava, altres països balcànics, com Macedònia, Eslovènia i Croàcia, reforçaven la seva estabilitat econòmica i política.

A principis d’any, el total de criminals i genocides reclamats pel Tribunal Internacional de La Haia a Bòsnia era de 57 serbis, 12 croats i 3 musulmans. Al finalitzar l’any el nombre era pràcticament el mateix. Els cascos blaus només havien actuat en dues ocasions. La primera el mes de juliol en la captura a Prijedor de dos criminals serbis, un dels quals va morir durant l’acció protagonitzada per soldats britànics, i la segona el mes de desembre en la detenció de dos croats en una acció a càrrec de soldats holandesos. També el mes de desembre, les autoritats de Sarajevo van entregar els 3 musulmans reclamats per l’ONU.

El 1997, les forces franceses de l’Sfor van rebre nombroses crítiques per part de la fiscalia del Tribunal de La Haia, que els va acusar de negligència en no haver fet cap pas per detenir Radovan Karadzic i altres criminals destacats com Ratko Mladic, Zdravko Tolimir o Momir Talic. La precaució dels cascos blaus francesos era un reflexe de la problemàtica creada el 1997 pels serbo-bosnians, que van continuar amenaçant les altres comunitats, justificant-ho en el perill d’una suposada dominació musulmana i resistint-se a la entrega dels criminals de guerra reclamats pel Tribunal Internacional de La Haia.

La pressió internacional, però, va obligar Radovan Karadzic a dimitir de la presidència de la República Sprska el mes de juny, després de la intervenció de l’enviat especial nordamericà, Richard Holbrooke. Karadzic va ser substituït per la vicepresidenta Biljana Plavsic, el nomenament de la qual va precedir la dissolució del Parlament serbo-bosnià el 4 de juliol i el trencament de relacions entre Banja Luka, on era la seu del parlament, i Pale, el feu de Karadzic, el 23 d’agost. La visita del secretari general de l’OTAN, Javier Solana, a Sarajevo el 20 de novembre, va servir per avalar les eleccions legislatives celebrades a la República Sprska dos dies després que van suposar la pèrdua de la majoria absoluta de que fins llavors havia gaudit el Partit Democràtic Serbi de Radovan Karadzic i l’aparició d’una nova correlació de forces alternatives, encapçalades per l’Aliança del Poble Serbi de Biljana Plavsic.

Els aconteixements viscuts a la República Sprska van tenir un efecte desestabilitzador sobre la federació croato-bosniana, fent fracassar les eleccions municipals del 13 i 14 de setembre, que van ser boicotejades per la comunitat musulmana, en protesta pels privilegis electorals dels croats i serbo-bosnians. La subordinació que patia la comunitat musulmana va poder ser comprovada personalment pel president nordamericà Bill Clinton en la visita que va fer al país el 22 de desembre de 1997 per encoratjar la tasca pacificadora dels 8.500 soldats nordamericans destacats a Bòsnia.

Mentrestant a la República Federal de Iugoslàvia, integrada per Sèrbia i Montenegro, el règim d’Slobodan Milosevic vivia un fort grau de contestació des la victòria dels partits d’oposició a les municipals del 17 de novembre de 1996 i la perspectiva de celebració d’eleccions generals i presidencials els mesos de setembre i octubre. Malgrat tot, el 15 de juliol, Slobodan Milosevic, va ser elegit president de la República Federal de Iugoslàvia pel Parlament Federal, amb el vot de 29 dels 40 integrants de la Cambra de les Repúbliques i de 88 dels 138 escons de la Cambra Baixa. Milosevic substituïa Zoran Lilic com a cap de l’estat iugoslau i el president del Parlament serbi, Dragan Tomic va ocupar interinament la presidència de Sèrbia fins a la celebració d’eleccions.

Les eleccions legislatives sèrbies del 21 de setembre van suposar la pèrdua de la majoria absoluta del Partit Socialista de Milosevic, que només va aconseguir 110 dels 250 escons del Parlament, front els 82 diputats aconseguits pel Partit Radical de Vojislav Seselj i els 45 obtinguts pel cap de l’opositor Moviment de Renovació Sèrbia, Vuk Draskovic. Els 13 escons restants se’ls van repartir altres partits d’oposició. La primera i segona volta de les presidencials celebrades el mateix 21 de setembre i el 5 d’octubre van haver de ser invalidades en no haver-se assolit el 50% de participació necessària, a causa del boicot practicat pel conjunt de l’oposició, excepció feta del Moviment de Renovació Sèrbia. Finalment, les eleccions presidencials sèrbies es van celebrar els dies 6 i 21 de desembre de 1997 i van donar la victòria a l’oficial, Milan Milutinovic, front el radical Seselj i els opositors Vuk Draskovic, Zoran Djindjic del Partit Democràtic i Vesna Pesic, del Fòrum Cívic.

A la petita república de 600.000 habitants de Montenegro, l’home de Milosevic i president en funcions, Momir Bulatovic, va perdre front el reformista Milo Djukanovic, del renovat Partit dels Socialistes Demòcrates de Montenegro, que es va imposar a la segona volta de les eleccions presidencials celebrada el 19 d’octubre.

A la regió de Kosovo, integrada a la Federació Iugoslava el 1990, la Lliga Democràtica del líder albanès Ibrahim Rugova es va veure desplaçada de l’escena política pels radicals de l’Exèrcit d’Alliberament del Kosovo, que plantejaven obertament la secessió del territori, rebutjaven els processos electorals i estaven en contra de la Gran Sèrbia defensada per Milosevic.

Per la seva banda, Macedònia era l’únic país de l’antiga confederació que havia aconseguit romandre al marge del conflicte, mercès a la bona gestió presidencial de Kiro Gligorov, que havia liderat la democratització del país, juntament amb el cap del govern, Branko Crvenkocski, guanyador de les eleccions legislatives del 1990 i el 1994 al front de la Lliga Socialdemòcrata.

Gràcies a la seva ubicació geogràfica, al 1997, Eslovènia era l’únic dels països balcànics que havia aconseguit encarar el seu futur de forma estable, presentant la seva candidatura d’integració a la Unió Europea i l’Aliança Atlàntica i celebrant unes eleccions presidencials el 21 de novembre, que van confirmar en el poder l’ex cap del Partit Comunista d’Eslovènia i líder de la independència del país, Milan Kucan.

Croàcia també va gaudir d’una gran estabilitat el 1997, confirmada en la reelecció del líder de la Unió Democràtica, Franjo Tudjman a la presidència del país el 15 de juny amb un 61% dels vots, front el candidat excomunista, Zradvko Tomac i el liberal Vlado Gotovac, que van aconseguir, un 21% i un 17%, respectivament. La victòria de Franjo Tudjman era el reconeixement a tota una trajectòria política, partisà, dissident nacionalista, i primer president de la Croàcia independent, si bé no van faltar les crítiques al seu nepotisme i a la defensa del passat filo-nazi del país. Franjo Tudjman, que comptava amb el suport d’Alemanya i els Estats Units, s’havia manifestat com un hàbil negociador a Dayton i havia encarrilat el país cap al desenvolupament. El 1997, Croàcia presentava un creixement econòmic del 6%, una inflació del 4,6% i un atur del 16%, amb un nivell creixent de relacions comercials amb Itàlia, Alemanya, Àustria i Eslovènia.