Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Mostres de dolor per l'assassinat de Zoran Djindjic, primer ministre serbi

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Delinqüents, narcotraficants, detinguts, processats (99)
Democràcia, processos de democratització (137)
Eleccions i processos electorals (1758)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Militars, policia, guerrillers (104)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política europea (690)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alija Izetbegovic (28)
Amir Kubura (3)
Biljana Plavsic (18)
Enver Hadzihasanovic (3)
Filip Vujanovic (4)
Franjo Tudjman (32)
Franko Simatovic (3)
Ibrahim Rugova (24)
Ivica Racan (2)
Ivo Sanader (3)
Jovica Stanisic (3)
Karol Józef Wojtyła (186)
Mile Mrksic (1)
Milo Djukanovic (5)
Miroslav Radic (2)
Momir Nikolic (2)
Natasa Micic (4)
Rainer Fest (2)
Slobodan Milosevic (155)
Veselin Sljivancanin (1)
Vojislav Seselj (9)
Zoran Djindjic (17)
Zvezdan Jovanovic (2)
Entitats Entitats
Eufor (3)
Govern de Sèrbia (7)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Parlament de la República Federal de Iugoslàvia (2)
Parlament de Sèrbia (9)
Partit Camperol Croat (2)
Partit Croat dels Jubilats (2)
Partit Radical Serbi (4)
Partit Social-Liberal Croat (2)
Tribunal Penal Internacional (93)
Tribunal Penal Internacional per a l'Antiga Iugoslavia (17)
Unió Democràtica Croata (11)
Zemun (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Balcans (22)
Örebro (Suècia) (1)
Srebrenica (Bòsnia) (6)
52 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
Petits passos cap a la democràcia
Balcans
El 2003 la regió dels Balcans va seguir concentrant l’atenció de la comunitat internacional, que des del 1995 hi tenia destacat un volum important d’efectius humanitaris i militars per vetllar pel procés de pacificació instaurat al final de la guerra de Bòsnia i Hercegovina i Kosovo. Cadascun dels països de la zona, començant per Sèrbia i Croàcia, van intentar ajustar el funcionament democràtic de les seves repúbliques amb un èxit desigual, alhora que el Tribunal de l’Haia per a l’ex-Iugoslàvia va continuar les accions judicials contra els criminals de guerra i genocides de les guerres balcàniques capturats.

El primer trimestre de l’any es va estrenar el primer exèrcit de pau pròpiament europeu, l’EUFOR, que va començar a desenvolupar la seva acció al març a Macedònia, substituint els efectius de l’OTAN destacats anteriorment. Els soldats desplegats llavors no van superar els 350, però es preveia un desplegament superior l’any següent en diferents missions de pau al món. L’EUFOR aprofitava les estructures de planificació i informació de l’Aliança Atlàntica i estava sota el comandament de l’almirall Rainer Fest.

Per tal d’estimular el desenvolupament de la zona, el 21 de juny del 2003, durant el consell europeu de Tessalònica, els Quinze van obrir la porta a una futura adhesió dels Estats balcànics, i es van comprometre a assessorar i ajudar financerament aquests països perquè poguessin consolidar unes economies de mercat en democràcia. Els Quinze van exigir llavors que els governs balcànics lliuressin tots els criminals de guerra al Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia, i van obtenir garanties de Sèrbia per començar a posar terminis a l’autonomia de Kosovo, que havia abolit Slobodan Milosevic.

En relació amb el TPI per a l’ex-Iugoslàvia, el 27 de febrer del 2003 va ser condemnada a onze anys de presó l’expresidenta de l’entitat sèrbia a Bòsnia –República Sprska–, Biljana Plavsic, per crims contra la humanitat comesos en les successives guerres. Plavsic va esdevenir la responsable política de més nivell condemnada pel Tribunal, ja que l’expresident iugoslau Slobodan Milosevic encara era en procés judicial. La fiscalia havia demanat entre 15 i 25 anys de presó per a l’acusada, però el tribunal va tenir en compte el fet que hagués acceptat la seva culpabilitat i s’hagués lliurat voluntàriament. Plavsic, de 73 anys, havia de complir condemna a la presó sueca d’alta seguretat d’Örebro. El 21 d’abril es va lliurar voluntàriament al TPI per a l’ex-Iugoslàvia Miroslav Radic, inculpat en diversos crims de guerra a Croàcia, juntament amb dos antics oficials més, Mile Mrksic i Veselin Sljivancanin. L’11 de juny del 2003 va ser detingut i lliurat al TPI l’excap dels serveis secrets serbis, Jovica Stanisisc, inculpat per les operacions de neteja ètnica contra croats i musulmans a Croàcia i a Bòsnia. Un mes abans havia estat capturat el número dos de Stanisisc, l’excap d’operacions especials Franko Simatovic, que també va ser traslladat a l’Haia acusat dels mateixos crims. A final d’any, el Tribunal Penal Internacional per a l’ex-Iugoslàvia va condemnar a vint-i-set anys de presó l’oficial serbobosnià Momir Nikolic per la matança de Srebrenica, a la Bòsnia oriental, del 1995, en què van morir més de 7.500 homes i nens bosniomusulmans. També a final d’any va començar a l’Haia el judici contra dos oficials musulmans de Bòsnia, el general retirat Enver Hadzihasanovic i el coronel Amir Kubura, acusats de crims comesos pels seus subordinats durant la guerra de Bòsnia.

En el terreny institucional cal destacar que el 4 de febrer del 2003, les dues cambres del Parlament federal iugoslau van proclamar oficialment a Belgrad el nou Estat de Sèrbia i Montenegro, que substituïa la desapareguda República de Iugoslàvia i desenvoluparia una nova Carta Constitucional, després de nomenar un Parlament comú i un consell de ministres de cinc carteres. La reforma de l’Estat que Sèrbia i Montenegro havien format el 1992, després de descompondre’s la federació iugoslava, havia estat pactada el març del 2002, sota la mediació de la Unió Europa i amb la perspectiva d’una possible integració a l’organisme. La reglamentació del nou Estat deixava la porta oberta a una possible independència de Montenegro al cap de tres anys. Mentrestant, Sèrbia i Montenegro s’equiparaven en drets i institucions: tres presidents, tres Parlaments i tres governs (el serbi, el montenegrí i el comú), alhora que les dues repúbliques compartirien exèrcit, però no moneda; Montenegro adoptava l’euro i Sèrbia continuava amb el dinar. Aprofundint en aquesta direcció, l’11 de maig Filip Vujanovic, jurista de 49 anys i partidari d’independitzar-se de Sèrbia, va guanyar les eleccions presidencials de la República de Montenegro amb més del 65% dels vots. Malgrat que l’afluència a les urnes va ser inferior a la desitjada, del 46%, la victòria del candidat governamental no va sorprendre ningú perquè gaudia del suport del primer ministre i expresident Milo Djukanovic, que havia abandonat aquest últim càrrec per dirigir el govern després de guanyar les eleccions de l’octubre del 2002. El desembre d’aquell any ja s’havien celebrat unes primeres eleccions presidencials que van haver de ser anul·lades per manca de participació, fet que va obligar a canviar la llei electoral, de manera que es pogués produir l’elecció tot i que el percentatge de participació no arribés al 50%.

Quant a Sèrbia, el 12 de març va ser assassinat a Belgrad el primer ministre i principal impulsor de les reformes, Zoran Djindjic, en un atemptat atribuït al clan de Zemun, liderat per un excap de la policia de l’expresident Milosevic. Djindjic va ser abatut pels trets d’un franctirador quan sortia del vehicle. Immediatament va accedir a la presidència del govern en funcions la fins llavors presidenta del Parlament, Natasa Micic, que va decretar l’estat d’emergència al país. Segons fonts oficials, el magnicidi va respondre a la determinació de Djindjic de posar fi a les màfies i al crim organitzat, que ja havien intentat assassinar-lo un mes abans. Deu dies més tard, el govern de Belgrad va anunciar l’arrest del presumpte assassí, Zvezdan Jovanovic, Zveki, de 38 anys i responsable d’una unitat de policia creada per Milosevic. Sèrbia va voler superar la crisi amb unes eleccions legislatives que es van fer el 28 de desembre i van tenir una alta participació, del 60%. El guanyador va ser l’ultranacionalista Partit Radical Serbi (SRS), liderat pel criminal de guerra Vojislav Seselj, amb el 27,7% dels vots, que equivalien a 81 escons dels 250 que tenia el Parlament serbi. Una coalició alternativa formada per l’agrupació dels partits reformistes i proeuropeus del Parlament, que reunien més del 41% dels sufragis, pretenia relegar l’SRS a l’oposició a final d’any.

La veïna Bòsnia va rebre la visita del papa Joan Pau II, que el 22 de juny va demanar perdó pels crims que la comunitat catòlica havia comès a la Segona Guerra Mundial i a la dels Balcans, i va fer una crida en favor de la concòrdia. Un mes més tard, més de 10.000 musulmans van recordar els morts de la matança de Srebrenica, comesa pels serbis l’11 de juliol del 1995, en una cerimònia a Potocari, on van ser sepultats els cadàvers de 282 víctimes de la massacre, que va precedir la de Srebrenica, on van morir 7.000 persones. El 19 d’octubre, l’expresident Alija Izetbegovic va morir a Sarajevo als 78 anys a causa d’una malaltia de cor crònica. Izetbegovic era considerat un dels pares de la independència de Bòsnia i va dirigir el país durant la guerra i la postguerra, fins a l’any 2000.

També a l’octubre, el dia 14, i per primer cop des de la fi de la guerra de Kosovo, el 1999, els líders serbis i kosovars es van reunir a Viena per decidir sobre qüestions bàsiques de funcionament, com ara el subministrament elèctric i els desapareguts o refugiats, si bé no van tractar de l’estatut polític de Kosovo, encara província sèrbia. El líder kosovar, Ibrahim Rugova, va subratllar que la comunitat internacional tenia l’obligació de reconèixer un Kosovo democràtic i independent per facilitar l’estabilització dels Balcans.

A Croàcia es van celebrar eleccions generals el 23 de novembre, i va resultar guanyador el partit Unió Democràtica Croata (HDZ), d’Ivo Sanader, que va obtenir 62 dels 140 escons del Parlament, però que comptava d’arribar als 75 en coalició amb altres formacions, tot i que al final es va quedar amb 66 i amb el suport puntual del Partit Camperol Croat, el Partit Croat dels Jubilats i el Partit social-liberal croat. El sortint Partit Socialdemòcrata (SDP) d’Ivica Racan en va aconseguir 62, juntament amb els seus aliats, i va atribuir la derrota a la mala acceptació de les reformes econòmiques que havia hagut de fer per posar el país en direcció a la UE i que van representar la pèrdua de molts llocs de treball. La HDZ era la força nacionalista que havia governat Croàcia des de la independència, el 1991, fins al 2000, en què va morir el fundador i president del país, Franjo Tudjman, protagonista absolut de la independència i de la posterior guerra que la va enfrontar a Sèrbia. Entre els objectius a mitjà termini de Sanader hi havia entrar a l’OTAN el 2006 i a la UE el 2007.