Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2002

Imprimir    Recomanar article
Milosevic, jutjat pel Tribunal de l'Haia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Eleccions i processos electorals (1758)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Pau i resolució de conflictes (406)
Personatges Personatges
Beriz Belkic (2)
Biljana Plavsic (18)
Carla del Ponte (16)
Dragan Covic (2)
Jozo Krizanovic (2)
Milan Milutinovic (10)
Milo Djukanovic (5)
Mirko Sarovic (2)
Natasa Micic (4)
Slobodan Milosevic (155)
Stjepan Mesic (8)
Sulejman Tihic (2)
Vojislav Kostunica (27)
Vojislav Seselj (9)
Zivko Radisic (4)
Entitats Entitats
Llista Democràtica per a un Montenegro Europeu (2)
Organització de les Nacions Unides (606)
Partit Democràtic de Sèrbia (13)
Partit d´Acció Democràtica (8)
Partit Socialista Popular (Montenegro) (3)
Tribunal Penal Internacional (93)
Unió Democràtica Croata (11)
Unió Europea (1018)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Iugoslàvia (17)
Bòsnia i Herzegovina (58)
Sèrbia i Montenegro (73)
37 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Tribunals, eleccions, acords i trobades
Balcans
El 2002 l’àrea dels Balcans continuava focalitzant l’atenció de la comunitat internacional, bàsicament per la continuïtat del judici de l’expresident serbi Slobodan Milosevic, per part del Tribunal Internacional per a l’antiga Iugoslàvia, amb seu a l’Haia i per la quantitat d’atenció econòmica i militar que encara requeria el manteniment de la pau a Bòsnia-Hercegovina i Kosovo, on els Estats Units continuaven aportant el gruix dels recursos humans i materials.

El judici de Milosevic per genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat no va concloure en cap de les dues parts, guerres de Croàcia i Bòsnia (1992-1995) i de Kosovo (1999), però van ser nombroses les compareixences de testimonis per donar compte de la implicació de l’expresident serbi en diversos crims, si bé cap d’aquests va permetre establir el seu encausament directe. Milosevic va negar, sempre i en tota circumstància, les acusacions que se li feien i va continuar desqualificant el tribunal que el jutjava. La sessió més interessant va ser la del primer d’octubre, quan va declarar com a testimoni de la fiscal Carla del Ponte, el president de Croàcia i últim president de l’antiga Iugoslàvia, Stjepan Mesic, que va acusar Milosevic d’haver destruït Iugoslàvia per crear la Gran Sèrbia.

L’endemà, l’expresidenta de la Republika Srpska (entitat sèrbia de Bòsnia) Biljana Plavsic es va declarar culpable d’un càrrec de crims contra la humanitat per haver participat en “la persecució de musulmans i croats de Bòsnia” en 37 municipis. Plavsic, de 72 anys, va ser la primera responsable d’alt rang dins del quadre de dirigents serbobosnians que admetia la seva culpabilitat en la guerra de Bòsnia. A canvi, la fiscalia va eliminar els càrrecs més greus que pesaven contra ella per genocidi, crims de guerra i crims contra la humanitat i la va eximir d’haver de testificar contra altres inculpats.

En relació amb l’objecte del procés, va destacar durant l’any la constitució l’11 d’abril del 2002, en una cerimònia solemne celebrada a la seu de Nacions Unides a Nova York, del Tribunal Penal Internacional (TPI), encarregat de jutjar individus acusats de crims de guerra i genocidis, amb la ratificació de les seves funcions per part de 66 països, entre els quals no hi havia ni Estats Units ni Israel ni Xina, que ja havien manifestat la seva oposició al projecte engegat per l’ONU el 1998, a través de la Convenció per a la Prevenció i Càstig del Crim de Genocidi. Aquell any a Roma, una conferència internacional va aprovar l’Estatut del futur TPI per 120 vots a favor, 7 en contra (Estats Units, Xina, Israel, Filipines, Índia, Sri Lanka i Turquia) i 21 abstencions.

El nou tribunal havia de ser independent de les Nacions Unides i tindria la seva seu a l’Haia, amb un àmbit d’actuació diferent del Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia, que només resoldria casos d’Estat i no d’individus. El tractat de constitució del nou TPI va entrar en vigor l’1 de juliol i al setembre van començar a elegir-se els magistrats que l’havien d’integrar, els quals, un cop designats, elegirien, el president i el vicepresident per majoria absoluta.

Quant als Balcans també van ser importants les eleccions presidencials a Sèrbia, que van acabar amb el nomenament, en funcions, de la presidenta del Parlament serbi, Natasa Micic, com a nou cap d’Estat del país, en no haver-se pogut validar les dues eleccions presidencials celebrades durant l’any, el 29 de setembre i el 8 de desembre, en primera volta, per manca de quòrum, ja que no va votar més del 50% del cens. En les dues ocasions, el guanyador no legitimat havia estat, amb la majoria de vots, el fins llavors president de Iugoslàvia, el nacionalista moderat Vojislav Kostunica, seguit, a distància, de l’ultranacionalista Vojislav Seselj, considerat l’hereu de Slobodan Milosevic.

Davant la situació creada, Kostunica va suggerir d’anticipar les legislatives al 2003 per tancar la crisi institucional generada. El nomenament en funcions de Micic també va servir per extradir al TPI l’últim dirigent en actiu del règim de Milosevic, el fins llavors president serbi Milan Milutinovic, que havia de ser jutjat a principis de l’any vinent per crims de guerra a Kosovo.

Bòsnia també va celebrar eleccions legislatives i presidencials el 5 d’octubre, amb una participació del 53,9%, un 23% menys que en les anteriors, el novembre del 2000. Els comicis van donar la victòria a les forces nacionalistes sèrbies, musulmanes i croates, que es van repartir les institucions del país. La presidència estava compartida pel musulmà Sulejman Tihic, del Partit d’Acció Democràtica (SDA); Mirko Sarovic, del Partit Democràtic Serbi (SDS), i Dragan Covic, de la Unió Democràtica Croata (HDZ). Al Parlament, els nacionalistes musulmans de l’SDA van ser la força més votada (32,5%), seguits dels nacionalistes croats de l’HDZ (19%), i dels nacionalistes moderats musulmans de l’SDA (16%). El Partit Socialdemòcrata (SDP), la formació moderada multiètnica, va obtenir un 14% dels vots.

La República de Montenegro va celebrar eleccions legislatives el 20 d’octubre, que, amb una participació del 77%, van donar la victòria a la coalició independentista Llista Democràtica per a un Montenegro Europeu, que liderava el president Milo Djukanovic, en obtenir una majoria absoluta de 39 dels 75 escons que formaven el Parlament montenegrí. El Partit Socialista Popular, aliat de l’expresident iugoslau Slobodan Milosevic, va obtenir la segona posició amb 30 escons. Aquell dia, Podgorica, la capital, es va omplir de seguidors de Djukanovic, que celebraven la victòria. Aquest triomf era entès com un pas important cap a la futura independència de Montenegro, reconeguda en l’acord de fusió signat amb Sèrbia el 14 de març del 2002, per formar la República de Sèrbia i Montenegro, que substituïa l’antiga República de Iugoslàvia i funcionava en règim d’Estats independents, com demostrava el fet que Montenegro hagués adoptat l’euro com a moneda pròpia, mentre que Sèrbia continuava amb el dinar.

Per la seva banda, el 15 de juliol del 2002 en una trobada a Sarajevo, els presidents de Iugoslàvia, Croàcia i Bòsnia es van comprometre a inaugurar una nova era en les seves relacions que els permetés deixar enrere una dècada de conflictes i els obrís les portes a la Unió Europea. Vojislav Kostunica, Stipe Mesic i els tres membres de la llavors presidència col·legiada de Bòsnia, Beriz Belkic (musulmà), Zivko Radisic (serbi) i Jozo Krizanovic (croat), van reeditar l’última trobada entre alts mandataris dels tres Estats que va tenir lloc el desembre del 1995 a París per signar els Acords de Dayton, que van posar fi a la guerra de Bòsnia (1992-1995).