Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
Maria Antònia Mimar, presidenta del Consell Insular, i Francesc Antich, president autonòmic

Resultats electorals del PP a les Balears en les eleccions autonòmiques

Articles dependents
Francesc Antich
Maria Antònia Munar
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Delinqüents, narcotraficants, detinguts, processats (99)
Eleccions i processos electorals (1758)
Escàndols polítics (441)
Illes Balears i Pitiüses (531)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Països Catalans (217)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Andreu Bordoy (1)
Antoni Diéguez (3)
Antoni Mir (25)
Eduard Vellibre (1)
Eduardo Zaplana (164)
Francesc Antich (131)
Francesc Gilet (1)
Gabriel Cañellas (42)
Jaume Matas (174)
Jaume Font (7)
Joan Fageda (12)
Joan Antoni Ramonell (1)
Joana Barceló (5)
Jordi Pujol i Soley (858)
Maria Antònia Munar (52)
Mateu Morro (8)
Maximilià Morales (4)
Pere Sampol (17)
Rafael Arias Salgado (19)
Entitats Entitats
Bloc de Progrés Jaume I (11)
Canal 9 (66)
Centre d´Investigacions Sociològiques (CIS) (24)
Consell Insular de Mallorca (27)
Cop-Formentera (1)
Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (116)
Esquerra Unida-Els Verds (Balears) (28)
Govern de les Illes Balears (128)
Grup Parlamentari Nacionalista (Illes Balears) (2)
Obra Cultural Balear (120)
Pacte de Progrés (Illes Balears) (8)
Pacte Progressista d'Eivissa (1)
Parlament de les Illes Balears (58)
Partit dels Socialistes de Mallorca - Partit Socialista de Mallorca (78)
Partit Popular (1639)
Partit Popular de les Balears (81)
Partit Socialista de les Illes Balears (77)
Unió Mallorquina (123)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Illes Balears (311)
60 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Un pacte en bloc destrona el PP
Balears
El 1999 es va produir a les Balears un canvi històric. El Partit Popular, que havia controlat sempre el poder a les Illes, va ser desallotjat del Govern després de les eleccions del 13 de juny, gràcies a un pacte de totes les altres forces polítiques per atorgar la presidència del Govern al socialista Francesc Antich. El mateix pacte va permetre que el PP es quedés també sense cap del tres consell insulars que van anar a mans d’Unió Mallorquina (Mallorca) dels socialistes (Menorca) i d’una àmplia coalició d’esquerres (Eivissa i Formentera).

En començar l’any res no feia preveure la magnitud d’aquest canvi. El Partit Popular de les Illes continuava practicant el cofoisme que li era propi després de setze anys de govern ininterromput a les Illes. Ja superat el judici del pel cas Sóller que havia implicat Gabriel Cañellas i un cop aquest va renunciar al seu escó al Parlament el 23 de febrer, al•legant "raons ideològiques”, el president Jaume Matas s’anava fent amb el control total del partit que esperava consolidar amb una nova victòria a les eleccions del 13 de juny de 1999.

Matas havia començat a marcar distàncies amb el canyellisme i havia pres iniciatives com l’apropament a la Generalitat de Catalunya, amb la signatura el 13 de gener d’un protocol d’intencions pel qual l’Administració illenca es responsabilitzaria dels costos econòmics de l’emissió dels canals autonòmics catalans en el seu territori. En els mesos que seguiren, Jaume Matas va signar també un conveni amb el president de la Generalitat Valenciana, Eduardo Zaplana, segons el qual aquesta cedia el control i la titularitat del senyal de la televisió valenciana a les illes i va acceptar, a instàncies de la Generalitat de Catalunya, d’iniciar negociacions amb Voltor pel control del senyal de TV3, mentre el Consell Insular de Mallorca revalidava els 15 milions de pessetes en subvencions que ja havia concedit per primer cop el 1998 a l'Obra Cultural Balear que duia el manteniment dels repetidors.

Però, a mesura que s’acostaven les eleccions, el clima va fer-se cada cop més tens i a finals d'abril el ministre de Foment, Rafael Arias-Salgado, va manar el tancament dels repetidors de TV3, Canal 33 i Canal 9, gestionats per Voltor amb qui Matas havia arribat a un enfrontament total. Finalment l’ordre o es va executar davant l'allau de protestes sorgides i el govern espanyol va acabar reconeixent que "l'ús social" del senyal de televisió d’aquestes cadenes tenia molt més pes que la situació d'”il•legalitat” amb que operaven.

Un altre terreny on Matas va intentar també marcar un nou estil de fer política va ser el del medi ambient, un dels aspectes on la tasca de govern del PP havia estat més criticada per l’oposició. El 25 de gener el Parlament Balear va aprovar la llei de Directrius d’Ordenament Territorial que pretenia aturar el desmesurat creixement urbanístic viscut a les Balears els darrers anys. La llei prohibia la creació de nous nuclis urbans i prohibia l’edificació arran de mar, establint una franja no edificable de fins a 500 metres. També reduïa a 1,7 milions de persones el límit màxim de població, front els 4 milions previstos en els plans urbanístics anteriors. La mesura suposava desclassificar 4.400 hectàrees de sòl urbanístic i un alt cost econòmic per a l'Administració i els ajuntaments. Socialistes i nacionalistes van criticar la nova ordenació urbanística, acusant Matas d'haver fet seva una bandera de l'esquerra i dels ecologistes i recordaven que el Consell Insular de Mallorca havia aprovat l’any anterior una moratòria que desqualificava 78 urbanitzacions.

Jaume Matas, doncs, estava decidit a presentar una cara nova a les eleccions de juny, però la nova llei urbanística, que ell va qualificar de "innovadora i atrevida", va provocar fortes divisions dintre del seu propi partit, que, a més, es va veure novament afectat per les seqüeles del cas Calvià, que era el cas de corrupció més gran viscut a les Balears juntament amb el cas Sóller. Tot i que el judici ja s’havia fet el 1994, el cas Calvià havia estat reobert el 1996 arran de les revelacions fetes per un dels condemnats, Andreu Bordoy, que va aportar documents que implicaven els exdirigents del PP Francesc Gilet i Eduard Vellibre. Tots dos havien de ser jutjats per estar involucrat en una operació de suborn a un regidor de Calvià, a qui haurien ofert 100 milions de pessetes a canvi de donar suport a una moció de censura que permetés el pas de l'alcaldia passés a mans dels conservadors.

Tot i això, el 14 de març, en complir els 1.000 dies de govern, Jaume Matas s’esforçava per oferir una imatge més oberta a la societat, avalat per una enquesta del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) segons la qual la gestió del seu govern era aprovada per un 53% de la població illenca. Aquest nou tarannà el va demostrar també el 27 d’abril, quan va donar suport públicament a la iniciativa del president valencià, Eduardo Zaplana, sobre corresponsabilitat fiscal, que, ja anteriorment, havia estat defensada pel president català, Jordi Pujol, i que podia suposar per a les Balears una recaptació de l’IRPF per sobre del 30%. Al mes de maig, es va sumar també a la proposta de Pujol per a que fossin creades autoritats aeroportuàries pròpies a les comunitats autònomes.

Però aquest esforç manifest per capgirar alguns paràmetres importants de la seva política no es va reflectir en la confecció de les llistes electorals (la candidatura del PP al Parlament autonòmic incloïa polítics com Jaume Font, senador i alcalde que havia estat condemnat per frau electoral, o Joan Antoni Ramonell, imputat judicialment per estafa i falsedat) ni tampoc en els resultats dels comicis.

Els resultats del 13 de juny van confirmar el Partit Popular com la primera força política de les Illes però no li van permetre revalidar la majoria absoluta, en obtenir 28 dels 59 diputats del Parlament Balear. Els altres 31 escons es repartien de la següent manera: 13 per al PSIB-PSOE, 5 el PSM, 3 EU-EV, 3 UM, 6 Pacte Progressista d’Eivissa i 1 Cop-Formentera. En les eleccions municipals celebrades el mateix dia, el popular Joan Fageda va revalidar la majoria absoluta a Palma de Mallorca per uns centenars de vots. Els conservadors van aconseguir un total de 22 alcaldies, però van cedir les emblemàtiques ciutats de Manacor i Alcúdia i, en conjunt, van perdre quasi el 50% del poder municipal de les Balears. Quant a les eleccions europees, el Partit Popular de les Balears va obtenir els millors resultats, 47,03% dels vots, seguit del PSIB amb un 27,73% dels vots.

L'escenari autonòmic postelectoral va crear una situació d’empat tècnic, en termes de dretes i esquerres, que només podien clarificar els tres diputats d'Unió Mallorquina (UM), una força nacionalista moderada que havia donat suport al PP balear entre 1983 i 1991 i que des del 1995 presidia el Consell Insular de Mallorca amb el suport de totes les forces d’esquerres. El partit, liderat per Maria Antònia Munar, va assolir un protagonisme inesperat i el PP de Madrid li va fer una oferta de gran volada, consistent en el reconeixement de la nacionalitat històrica a les Balears, l’aportació de 120.000 milions de pessetes de finançament addicional per a les Illes en quatre anys i l’equiparació del sistema fiscal de les Illes a les Canàries.

Els populars van confiar fins a última hora en el pacte amb els seus antics socis de govern però després de molts estira-i-arronses, el 10 de juliol, Munar va decidir donar suport a la candidatura del socialista Francesc Antich a la presidència del Govern Balear.

La decisió d’Unió Mallorquina (UM) va obrir les portes, per primer cop, a la formació d’un govern illenc no controlat pel Partit Popular, si bé calia per a la seva consolidació l’acord unànime de totes les altres forces polítiques representades al Parlament Balear: PSIB-PSOE, PSM-Nacionalistes de Mallorca i Menorca, UM, Esquerra Unida-Els Verds i el Pacte progressista d’Eivissa i Formentera. Maria Antònia Munar, va declinar formar part del Govern Balear, si bé es va garantir la continuïtat a la presidència del Consell Insular de Mallorca amb poder absolut per formar el seu equip i el compromís que el Govern Balear traspassaria moltes de les seves funcions als tres Consells Insulars.

Mentre el conjunt de formacions nacionalistes i d’esquerres van confeccionar un programa reivindicant el concert econòmic, el traspàs de la gestió dels aeroports, el reconeixement de les Balears com a comunitat històrica i l'ampliació del règim especial de l'autonomia per part de la Unió Europea (UE), Antich va haver d’intervenir per salvar un obstacle d'última hora i posar pau entre els dos grups mallorquinistes, UM i PSM, perquè aquest últim es va sentir marginat dels pactes, tot i haver participat molt activament en el procés previ a les negociacions. Finalment, el PSM obtenia una més gran representació, tant en el Parlament com en el Consell Insular de Mallorca (una vice-presidència i quatre àrees de gestió).

L’acord definitiu va arribar el 19 de juliol i, quatre dies més tard, el socialista Francesc Antich va ser investit president del Govern Balear amb el suport dels 31 diputats de les forces d’esquerra i nacionalistes. El 29 de juliol es van constituir els consells insulars de Mallorca (presidit per Munar amb el suport del PSM de Pere Sampol i Mateu Morro) i Menorca (presidit per la socialista Joana Barceló amb el suport d’IU i PSM) i l’endemà el d’Eivissa i Formentera (presidit per la líder del Pacte progressista, Pilar Costa).

El 2 d’agost, Maximilià Morales, un dels tres diputats d’Unió Mallorquina (UM), va ser elegit president del Parlament de les Illes en substitució del socialista Antoni Diéguez, que el 12 de juliol havia accedit transitòriament a la presidència del Parlament mentre es negociaven els pactes per desplaçar el PP de les institucions autonòmiques.

Un cop format el govern, els temes relacions amb el medi ambient i amb la llengua i la cultura catalanes van tornar novament al primer pla de l’actualitat. En el terreny mediambiental, el Govern va plantejar la possibilitat d’introduir una ecotaxa que anés a càrrec dels turistes o dels hotelers i que servís per a compensar els costos que suposava el turisme per a la preservació del medi ambient. La proposta va generar una gran polèmica i, en acabar l’any, encara no s’havia pres cap decisió definitiva. El que sí es van aprovar van ser mesures concretes que limitaven el creixement urbanístic en algunes zones de les Illes.

Pel que fa a la llengua, l’Obra Cultural Balear (OCB) va reivindicar la necessitat d’un pacte lingüístic entre totes les forces de progrés per reconduir la “situació límit en que es troba la llengua a Mallorca”. L’acord, propugnat per Antoni Mir, president de l’OCB, s’hauria de fonamentar en els punts de reivindicació per la llengua catalana i l’autogovern que es varen fer públics a la manifestació del 8 de maig, que havia aplegat 25.000 persones reclamant el desenvolupament del tercer article de l’Estatut d’Autonomia, la Llei de normalització lingüística del 1986 i l’aplicació del Decret d’Ensenyament que fixava quotes del 50% entre les dues llengües oficials de les Balears, el català i el castellà. Segons va declarar Mir, això havia de fer-se realitat “perquè les eleccions han obert portes de progrés per als guanyadors dels consells insulars”. Contràriament a com havien anat les coses en els setze anys de poder PP, tots els partits integrats en la coalició de govern balear havien subscrit en el seu dia el manifest elaborat per l’OCB amb ocasió de la V Diada per la Llengua i l’Autogovern de les Illes Balears.