Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El president d'Argentaria, Francisco Gonzàlez, i el del BBV, Emilio Ybarra, després de l'anunci de fusió

El president del Banco Santander, Emilio Botin, i el del Banco Central Hispano, José Maria Amusàtegui

Els més grans de la zona euro

Articles dependents
Emilio Botín
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Personatges Personatges
Ángel Corcóstegui (5)
Emilio Botín (31)
Emilio Ybarra (16)
Francisco González (15)
José María Amusátegui (9)
Pedro Luis Uriarte (7)
Entitats Entitats
Airtel (8)
Antena 3 Televisión (76)
Argentaria (14)
Autopistas Concesionaria Española, S.A. (27)
Banc Central Hispano (9)
Banc de Santander (27)
Banc d`Espanya (121)
Banc Santander Central Hispano (46)
Banco Bilbao Vizcaya (20)
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (64)
Banco Popular (10)
Banesto (48)
Cableuropa (1)
Cepsa (13)
Endesa (76)
Fenosa (10)
Grupo Dragados (16)
Iberdrola (29)
Iberia (80)
Repsol (33)
Telefónica (115)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Unió Europea (1018)
Urbis (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
48 lectures d'aquest article
18 impressions d'aquest article
Dels set grans als dos gegants
Bancs
L'any 1999 va ser l'any de les grans fusions i de la concentració del sector bancari espanyol. L'adveniment de la tercera fase de la Unió Econòmica i Monetària (UEM) feien preveure des de feia temps l'inici de processos de fusió, compra o absorció entre els grans bancs espanyols per tal d'afrontar amb bones perspectives la nova Europa de l'Euro i evitar, de passada, l'intent d'adquisició per part d'institucions financeres d'altres països de la Unió Europea.

L'onada de fusions va començar ben aviat. No havia passat ni un mes des de la introducció de l'Euro quan, el 15 de gener, Emilio Botín i José María Amusátegui, màxims responsables del Banco Santander i del Banco Central Hispano respectivament, anunciaven la fusió de les seves entitats per crear el Banco Santander Central Hispano (BSCH), que es convertia en el primer banc espanyol en aquells moments, el desè de la zona Euro i el primer de Llatinoamèrica.

El nou banc naixia, almenys en teoria, com la unió de dos iguals i es va intentar evitar la percepció que era el Santander qui absorbia el Central Hispano. En aquest sentit la direcció del nou banc volia reflectir un repartiment equitatiu de poders amb una doble copresidència, integrada per Botín i Amusátegui. L'home fort de l'antic BCH, Ángel Corcóstegui esdevenia vicepresident primer i conseller delegat i era qui sortia més enfortit de l'operació, en concentrar el poder executiu del nou BSCH. El nou banc comptava amb tres vicepresidents més, dos del Santander i un del Central Hispano, i un consell d'administració de 27 membres, 13 del Santander, 12 del Central Hispano i dos d’independents. Es tancava així un repartiment del poder que havia estat el principal obstacle en la creació de la nova entitat.

Però aquesta paritat era sobre el paper. En realitat, i segons els analistes, la fusió havia representat l'adquisició del BCH per part de Botín, que engrandia encara més el seu poder. I més tenint en compte que Amusátegui només romandria en el seu càrrec fins l'any 2002, data de la seva jubilació. El Banco Santander, abans de la fusió, era dos terços més gran que el seu nou soci, i per tal de poder realitzar la operació de concentració es va fixar un canvi de cinc accions del BCH per cada tres del Santander. La nova junta tindria, doncs, un 64% d'accionistes provinents del banc de Botín i un 36% de l'antic BCH. Però els experts també recordaven que els Botín eren importants accionistes del seu banc i, per tant del nou BSCH, i en canvi Amusátegui no ho era pas del BCH. Els Botín, una altre vegada més, tornaven a avançar-se als seus més directes rivals.

La fusió entre el Santander i el BCH va ser beneïda i aplaudida tant pel govern com pel Banc d'Espanya. Les xifres ho ratificaven. El nou BSCH passava a gestionar més de 50 bilions de recursos, amb 40 bilions d'actius i 8.861 oficines a tot el món (de les quals, 6.451 a Espanya) que donaven servei a més de 22 milions de clients, 10 a Europa i 12 a la resta del món. El BSCH donava un tomb important al mapa bancari espanyol. Tenia una quota del mercat financer interior del 26%, gestionava tres marques comercials diferents (Santander, BCH i Banesto) i passava a ser el primer grup industrial d'Espanya amb participacions importants en empreses dels principals sectors econòmics com Endesa, Cepsa, Antena 3, Airtel, Dragados, Unión Fenosa, Urbis o Cableuropa, entre d'altres. La fusió també convertia el nou banc en el desè de la zona Euro per volum d'actius i el tercer per capitalització borsària (5,16 bilions) i el 35è del rànking mundial per actius. Així mateix, destacava la situació de primer grup financer en el mercat llatinoamericà, on controlava un total de 17 bancs en països com Argentina, Bolívia, Brasil, Colòmbia, Mèxic, Paraguai, Perú, Puerto Rico, Uruguai, Veneçuela i Xile, on es convertien en el primer banc del país.

Els BSCH mantenia la seu social a Santander i les seves perspectives de creixement futur eren esperançadores. No només per l'important quota de mercat que obtenia amb la operació, sinó per la situació estratègica que ocupava, en dominar el Santander la banca d'inversió i d’empreses i el BCH la banca comercial. Així, les dues entitats no competirien sinó que es complementarien i, segons el seu equip directiu, com a BSCH incrementarien un 25% els seus beneficis en els següents dos exercicis amb un estalvi de costos estimat en 100.000 milions anuals a partir del tercer any de vida de la nova institució.

Tot i que es va assegurar que aquest estalvi no provindria exclusivament del tancament d'oficines i la reducció de plantilla, les més de 106.000 persones empleades en el nou BSCH resultaven excessives davant els experts. Els sindicats van expressar el seu temor, ja que antre ambdós bancs donaven feina dins de l'estat a gairebé 59.000 treballadors i es van apressar a demanar que les mesures de reducció de personal no es fessin de manera traumàtica. Amb tot, la direcció del BSCH va assegurar que l’ajustament es produiria amb jubilacions anticipades i baixes incentivades.

Amb aquesta fusió Emilio Botín s'havia tornat a avançar a tots els seus rivals més directes i totes les mirades es van concertar des d'aquell moment en Emilio Ybarra, president del BBV. Ybarra havia estat el màxim defensor de les fusions entre gras entitats i ja havia intentat unir-se amb el BCH, però la operació va fracassar i Botín li va guanyar la partida. Al banquer basc ja només li quedaven dues opcions per poder fer front al recentment creat BSCH: fusionar-se amb Argentaria o fer-ho amb el Popular. I aquest últim, tot i ser un dels bancs amb més rendibilitat del món, resultava massa petit pels interessos de Ybarra. Així, els rumors de fusió entre el BBV i Argentaria es van anar escampant.

I la notícia va saltar el 19 d'octubre de 1999, quan el mateix Ybarra i Francisco González (Argentaria) van anunciar la fusió de les seves respectives entitats per crear el Banc Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA), la segona gran fusió bancària en menys d'un any. Novament, el panorama bancari espanyol es convulsionava i canviava d'aspecte i de líder, ja que el nou BBVA esdevenia, aleshores, el primer banc espanyol, desbancant al BSCH. Un cop superades les reticències plantejades pel ministre d'Economia Rodrigo Rato, els dos bancs van poder realitzar l'operació, anunciada després de la ratificació dels consells d'administració dels dos bancs.

Tot i que ambdós banquers van assegurar que es tractava d'una fusió d'igual a igual, també van deixar clar que no cercaven un repartiment equitatiu de poder, sinó que l’organigrama del nou BBVA integrés els millors gestors de cada casa. Així, el BBVA era encapçalat, igual que el BSCH, per dos copresidents, Ybarra i González. Ybarra, que va acumular més responsabilitats, seria qui presidiria la junta general i el consell d'administració fins l'any 2002, any de la seva jubilació, quan González passaria a ser president únic. Per sota dels dos protagonistes principals es situava el dofí d'Ybarra, Pedro Luís Uriarte i el consell d'administració quedaria format per 19 homes de l'antic BBV i 14 d'Argentaria. Per tal de poder tirar endavant aquesta operació el BBV havia d'emetre 800 milions de noves accions i acomplir l'objectiu de bescanvi de 5 accions del BBV per tres d'Argentaria. La junta quedava formada per un 70% d'accionistes del BBV i un 30% procedents d'Argentaria.

El nou BBVA mantenia la seva seu social a Bilbao i a Madrid hi situava dues seus operatives. Aquest fet va generar un cert debat al voltant de sota quina administració tributària quedaria la nova entitat, donat que l'alt volum de recursos que podia generar restarien en bona part i amb tota seguretat a la Diputació Foral de Biscaia. L'objectiu del BBVA, expressat pels seus dos màxims dirigents, era establir les bases per tal de preparar el lideratge en els mercats llatins; l'Estat espanyol, Itàlia, Portugal i Llatinoamèrica.

Amb aquesta fusió naixia, doncs, el primer banc de l'Estat espanyol. El BBVA tenia uns actius valorats en gairebé 37,7 bilions i 7.317 oficines, 4.357 a Espanya, amb les quals dominava el 20% del mercat financer. Eren xifres, a priori inferiors a les del seu rival més directe, el BSCH, però el BBVA el superava en capitalització borsària, 6,183 bilions, i en guanys. Els dos bancs que es fusionaven, però que mantenien les seves respectives marques, participaven fins en un total de 149 empreses de l'Estat, però la seva presència era realment important en els sectors de les telecomunicacions, l'energia i l'electricitat. El BBVA es convertia en accionista destacat d'importants entitats com Telefònica (l'accionista majoritari), Endesa, Iberdrola, Acesa, Iberia, Repsol entre d'altres. La seva cartera industrial pujava a 1,4 bilions de pessetes i acumulava unes plusvàlues de 685.000 milions.

Els directius del BBVA esperaven duplicar els guanys en tres exercicis i reduir els costos en un 17%. Durant els primers nou mesos del 1999 ja havien acumulat 205.000 milions en guanys i esperaven tancar l'exercici en els 285.000. La xifra prevista pel 2002 rondava els 483.000 milions de pessetes, quantitat a la que s’haurien de sumar els 85.000 milions estalviats en costos. Aquesta reducció de costos, però, només provindria en un 10% de la reducció de la xarxa nacional, tot i que sí es preveia una important reducció de treballadors en les seus centrals.

Les fusions bancàries a l'Estat espanyol no eren noves. Ja amb anterioritat, alguns dels protagonistes de les fusions del 99 havien participat en altres processos similars. Així, tan el BBV com el BCH i Argentaria ja eren fruit d'uns processos de concentració que amb el naixement del BSCH i el BBVA van reduir els set grans bancs de principis dels 80, els màxims directius dels quals van fer famosos els seus dinars mensuals per analitzar i aconsellar en l'esdevenir econòmic espanyol, a únicament dos, els controlats pels tàndems Botín-Amusátegui i Ybarra-González, sempre amb el permís del Banc Popular, que, tot i mantenir-se independent, veia com el seu volum era cada cop més insignificant, si bé els seus directius reivindicaven un paper similar al de la banca mitjana i regional dels Estats Units.

Tot i aquestes grans fusions, els nous gegants de la banca espanyola ocupaven els llocs 14è (BSCH) i 16è (BBVA) en el rànking de la zona Euro per recursos propis i representaven un pas en el procés de fusions i adquisicions paneuropees que els especialistes auguraven a curt termini. El 1999, aquestes adquisicions, havien representat només un 22% de les produïdes en la zona, on les empreses -i la banca també- gastaven més en globalització –forta presència llatinoamericana del BSCH i el BBVA- que en l‘anomenada paneuropeització. El mateix any de l’entrada en vigor de l’euro, la paneuropeització encara despertava fortes susceptibilitats en els governs nacionals (barreres culturals, fiscals i legals), exemplificades el 1999 en les dificultats que va tenir el BSCH per integrar el grup portuguès Champalimaud, a causa de les reticències del govern d’aquell país, tot i la intervenció de les autoritats de la Unió Europea per sancionar la seva oportunitat i legalitat.