Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Reportatge

Any 2012

Imprimir    Recomanar article
El Castellet. Des d'aquest punt emblemàtic de la ciutat surten els autobusos que connecten Perpinyà-Girona.

Frogbus és la companyia d’autobusos que dos britànics han muntat per connectar Perpinyà amb Girona a preus espectacularment  econòmics.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Països Catalans (217)
Personatges Personatges
Aleix Renyé (1)
Domènec Reixach (10)
Gerard Jacquet (1)
Jean-Marc Pujol (3)
Joan-Pau Alduy (62)
Jordi-Pere Cerdà (1)
Josep-Sebastià Pons (1)
Pascal Comelade (7)
Pere Verdaguer (1)
Ramon Sala (1)
Vincent Dumas (1)
Entitats Entitats
Agglo Perpinyà Mediterrània (1)
Casa de la Generalitat a Perpinyà (3)
Col•lectiu Oliba (1)
Delegació de la Vila de Perpinyà a Barcelona (1)
Maison du Languedoc-Roussillon (a Barcelona) (1)
Port de Barcelona (21)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Països Catalans (124)
Barcelona (147)
Figueres (27)
Girona (145)
Perpinyà (França) (132)
93 lectures d'aquest article
163 impressions d'aquest article
Barcelona-Perpinyà: el desgel socioeconòmic més lent de la història



Les infraestructures ferroviàries entre Barcelona i Perpinyà milloraran ostensiblement aquest gener per la connexió amb transbordament que lligarà les dues ciutats en 1 hora i 18 minuts. No obstant això, els sectors empresarials de Catalunya Nord apunten en aquest reportatge que la forta frontera mental es mantindrà i, molt a poc a poc, l’anomenada Catalunya sud serà redescoberta, per aquest ordre, pels fluxos turístics, pels residencials i per l’economia productiva

ALBERT BALANZÀ
@albertbalanza

A la sortida de Perpinyà per l’E-9 hi ha un indicador que diu “Barcelona 180” i a l’AP-7, a l’altura de Granollers, n’hi ha un altre –aquest electrònic- que assenyala “Frontera 1 hora”. Barcelona i Perpinyà són les dues capitals de territori dels Països Catalans que estan més a prop. Però la distància mental entre Estats, que es va iniciar entre la burgesia i els intel•lectuals amb la Il•lustració i la Revolució francesa i que es va aprofundir a tots nivells pel subdesenvolupament espanyol durant el franquisme i per l’efecte centralitzador de la Primera i la Segona Guerra Mundial, han acabat de retratar dues societats que mantenen uns fils molt prims de relació. Des del nord hi ha hagut intents de recosit continus des dels anys 50 amb l’onada literària dels Pere Verdaguer, Josep-Sebastià Pons i Jordi-Pere Cerdà, des de finals dels seixanta amb l’esclat soixantehuitard i darrerament, ara ja des de vint anys, amb el redescobriment de Barcelona i l’argument econòmic com a principal atractiu de creixement mutu a banda i banda de la frontera. I hi ha el sempre mobilitzat petit món catalanista. Però no n’hi ha prou.

A la vista de l’evolució dels lligams institucionals com a estendard significatiu, ningú no diria que la recomposició de relacions vagi accelerada: un passeig pel centre de Barcelona i la visita a algunes despatxos significatius per a aquest univers compartit posa de manifest que la delegació de la Vila de Perpinyà a Barcelona, que va obrir portes al número 15 de la Rambla de Catalunya el 1993 i que el 2001 es va traslladar al carrer Diputació 280, ja no existeix des del 2009, i en els dos llocs hi ha una ETT i un despatx buit propietat del govern francès, respectivament; encara més: la flamant Maison du Languedoc-Roussillon del carrer Pau Claris 77 està tancada des de fa més d’un any i a la façana hi penja un rètol d’una immobiliària. Si el passeig es fa a Perpinyà, a l’antic Palau Siré, seu de la Casa de la Generalitat des de 2003, l’ambient tampoc és frenètic: la delegació del govern té una repercussió d’activitats mínima a la ciutat, hi ha hagut retallades d’un pressupost que s’eleva a un justet mig milió d’euros anuals i els horaris d’atenció es concentren als matins (enguany ha tancat per vacances de Nadal des del 22 de desembre al 7 de gener).

Ara bé, com diria Astèrix, som a l’any 2012, i tota la Gal•lia està ocupada? Tota, no! Del desplegament a aquest replegament, amb el trasllat de l’alcalde carismàtic de Perpinyà, Joan-Pau Alduy, a l’anomenada Agglo Perpinyà-Mediterrània, i la seva substitució pel nou batlle Jean-Marc Pujol, la institució que representa l’àrea metropolitana de la capital del nord és la que ha acompanyat des de l’octubre de 2010 la majoria d’iniciatives privades socioeconòmiques amb l’obertura d’una oficina a Girona. I el trasllat de Barcelona a Girona no es llegeix en clau de reculada: “Girona i Perpinyà són dues ciutats d’una dimensió més semblant”, diu el cap de la delegació, el periodista Esteve Valls. Als carrers de les dues ciutats, és cert, la relació bilateral no és estranya: le Petit Agenda, com la Butxaca a Barcelona, calendaritza de manera unificada les activitats culturals de Perpinyà, Girona i Figueres; Perpinyà viu un esclat d’empreses que es dediquen a la traducció de documents al català i al castellà; i l’exemple d’èxit és Frogbus, la companyia d’autobusos que dos britànics han muntat des de fa un any per connectar el Castellet perpinyanès i l’estació d’autobusos gironina a preus fins i tot d’un euro. Hi ha més connectors: “Tenim una empresa com AE300 del sector de les energies renovables de Mollerussa que s'instal•la a Perpinyà i penetra en el mercat francòfon fins al Marroc; o una empresa del Rosselló com Pyrescom que proveirà més de 600 desfibril•ladors cardíacs a les comarques gironines”, apuntava recentment Valls en una entrevista a El Punt Avui.

El desenvolupament de l’eix Perpinyà-Figueres-Girona, segons Vincent Dumas, president del think tank Open.cat, segueix sent feble, en qualsevol cas, i és un dels reptes per trencar l’aïllament del que anomena, quan parla de Catalunya Nord, de “l’Extremadura de França”. “Així com l’eix Tolosa-Montpeller té lògica comercial, nosaltres som un accident geogràfic i l’obertura de la frontera, fins ara, ha estat dolenta per a la competència”, adverteix Dumas, que fa una lectura complementària a tenir en compte quan recorda els episodis de la guerra de l’enciam o quan avisa que la contractació d’empreses del sud a baix preu ha provocat el tancament de firmes locals rosselloneses. Dumas, tenint en compte que encara no s’ha concretat el cara a cara entre dos territoris en què tradicionalment l’un –el del nord- arrossegava més atur que l’altre –el del sud- però que ara és just a l’inrevès, 17% contra 21%, posa l’esperança en “el món de després”.

Les infraestructures del segle XXI
Aquest món de després és el de les infraestructures de trasllat de persones i de mercaderies, que fins ara paradoxalment ha estat més conreat pels camioners andalusos que arriben al mercat de redistribució Gran Sant Carles, als afores de Perpinyà, i que valoren unes facilitats d’accés millors que a Mercabarna. “A Perpinyà només pagues una vegada per entrar i sortir del recinte”, explica José Sola, un veterà del transport de fruites i verdures entre El Ejido, Barcelona i Perpinyà. Els empresaris nord-catalans, segons Dumas, miren de prop el futur immediat amb un Port de Barcelona com a gran desplegador de mercaderies, sobretot a partir de la macroinversió xinesa en la terminal de contenidors de l’empresa Hutchison, però lògicament l’impacte transversal que pot tenir el TGV pot no tenir competidor a mig termini: a l’abril de 2013 el tren enllaçarà Barcelona i Perpinyà sense canvis de comboi [el trajecte d’1h 18 a partir del 8 de gener tindrà transbord a Figueres]. El passat 9 de novembre l’auditori de l’Agglo Perpinyà Mediterrània va aplegar, seguint la convocatòria d’Open.cat, un centenar de representants econòmics, institucionals, universitaris i econòmics de Catalunya Nord, els quals van analitzar si realment el TGV seria una revolució per a les relacions entre les dues capitals, i el vicepresident de l’Agglo i candidat emergent a l’alcaldia de Perpinyà, Romain Grau, va advertir que l’impacte “no serà immediat” i es viurà “en tres temps: primer amb fluxos turístics, després residencials i més tard d’economia productiva”.

La gota malaia dels intel•lectuals

Amb codis diferents, i encara desconeguts per qüestions tan simples com la diferència d’horaris o la impermeabilitat de la majoria de tradicions, Barcelona i Perpinyà, tal com va augurar el visionari historiador Ramon Sala al llibre 2050 (Edicions del Trabucaire, 1995), a la meitat del segle XXI Perpinyà “a mitja horeta [en tren] de Barcelona” potser serà gairebé “un raval de la capital de l’Estat català”. Tres anys després d’aquell exercici de política-ficció, tres dels 32 intel•lectuals que havien participat en l’experiment, el periodista Aleix Renyé i els músics Gerard Jacquet i Pascal Comelade van signar amargament l’anomenat Manifest Revulsista on criticaven “el revisionisme político-cultural de la région” com a mostra de “l’agonia de la nostra malmesa identitat catalana del nord”, rebutjaven ser considerats “francesos regionals” i denunciaven “la ignorància quasi completa dels catalans autònoms del Sud envers nostre”. Encara un últim document per a l’anàlisi: el 29 de novembre de 2012, com a resultat de l’esclat del procés independentista al Principat després de la manifestació de l’11 de setembre i dels resultats de les eleccions al Parlament celebrades justament quatre dies abans, una quinzena de personalitats aplegades al voltant del nou Col•lectiu Oliba van adreçar un “message à la presse française” a favor de la internacionalització del cas català i sota l’entusiasta títol Observez la Catalogne, c’est passionnant; subratllaven que “réduire la volonté de cette majorité au contexte économique est une erreur”.

Hi ha, doncs, personalitats de tots els sectors que apreten dia a dia perquè almenys, entre Barcelona i Perpinyà, es solidifiqui una relació de conveniència ideològicament transversal més de 350 anys després del Tracta dels Pirineus, i un dels nous noms més rellevants, que fins i tot ha optat per establir el seu centre d’operacions a Catalunya Nord, és l’home de teatre Domènec Reixac, exdirector del TNC i actual director general del Teatre de l’Archipel, que ha doblat previsions d’espectadors en el primer any (82.261 bitllets venuts) i s’ha situat en quarta posició de setanta teatres de l’escena francesa. Reixac, en clau de relacions nord-sud, precisa que està “més satisfet de la gent del sud que ve a Perpinyà a veure espectacles per un impuls de qualitat que de la gent del nord que ha d’acostar-se més a la part de programació que fem en català, encara que ho subtitulem tot francès-català o català-francès”. “La voluntat és fer un teatre transfronterer però ara per ara això no respon a una realitat social”, conclou Reixac.

El desgel continua, lent, en aquesta estranya combinació d’una societat de 400.000 persones on hi ha, a banda dels autòctons, una bona barreja afegida entre exiliats catalans i espanyols, peus negres (pieds-noirs) i “retratats” (jubilats) del nord francès. Potser, com diu el mestre d’escola Jean Torres, estudiant de català i fill d’un exiliat espanyol de Granada, només cal anar “posant eines” perquè la gent les utilitzi i, de moment, la iniciativa privada està substituint amb escreix la poca iniciativa pública en forma d’oficines institucionals. Hi ha el Frogbus i unes cambres de comerç molt actives, hi haurà el TGV i el Port, hi seran sempre els nuclis durs catalanistes i de mica en mica s’omplirà la pica.