Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
El desenllaç de la Lliga

El nuñisme a fons

Figo llança una falta contra els seus excompanys

L'Espanyol es va proclamar campió de Copa després de derrotar l'Atlètic per 2 a 1

Serra Ferrer i Gaspart, en la col·locació de la primera pedra de la ciutat esportiva del Braça

Articles dependents
Joan Gaspart
Llorenç Serra Ferrer
Josep Lluís Núñez
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Futbol (1129)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Trofeus, campionats, medalles, rècords (1378)
Personatges Personatges
Alfonso Pérez (6)
Àngel Fernández (8)
Emmanuel Petit (3)
Florentino Pérez (19)
Frédéric Dehú (2)
Gerard López (12)
Iván de la Peña (18)
Jaume Llauradó (22)
Jesús Gil y Gil (31)
Joan Castells (11)
Joan Laporta (171)
Joan Gaspart (62)
Johan Cruyff (68)
Josep Lluís Núñez (63)
Josep-Lluís Vilaseca (3)
Llorenç Serra Ferrer (19)
Lluís Bassat (18)
Lorenzo Sanz (9)
Louis Van Gaal (51)
Luís Figo (25)
Marc Overmars (6)
Miguel Ángel Brindisi (1)
Paco Flores (3)
Raúl Tamudo (12)
Richard Philippe Dutruel (3)
Robert William Robson (15)
Ronald De Boer (6)
Ruud Hesp (4)
Vítor Baia (5)
Vitor Borba Ferreira (36)
Winston Bogarde (2)
Entitats Entitats
Arsenal F.C. (14)
Atlètic de Madrid CF - Atletico de Madrid (54)
Chelsea (14)
Club Atlético Boca Juniors (7)
Club Atlético Osasuna (19)
Copa del Rei de Futbol (102)
Deportivo de la Coruña (38)
Don Piso (6)
Elefant Blau (10)
Federació Internacional de Futbol (39)
FIACT Seguros (3)
Futbol Club Barcelona (971)
Galatasaray Spor Kulübü (4)
Glasgow Rangers (1)
Pilota d`Or (26)
Rayo Vallecano S.A.D. (11)
Real Betis Balompié (24)
Real Madrid Club de Futbol (194)
Reial Club Deportiu Espanyol (194)
Reial Federació Espanyola de Futbol (27)
Sevilla Fútbol Club (42)
UD Las Palmas (2)
UEFA (28)
UEFA Champions League (133)
València Club de Futbol (79)
Vila-Real (41)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
123 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
El final de 22 anys de nuñisme
Barça
El 16 de maig de l'any 2000 el president del Futbol Club Barcelona, Josep Lluís Núñez, confirmava en una Junta extraordinària la convocatòria anticipada d'eleccions i la seva decisió de no presentar-se a la reelecció, renunciant així de fet al càrrec en el que s'havia mantingut durant 22 anys seguits. Núñez responia d'aquesta manera a les fortes crítiques rebudes per la trajectòria de l'equip de futbol i a les peticions de destitució del seu entrenador, l'holandès Louis van Gaal, que s'havien anat fent cada vegada més generalitzades. Van Gaal havia arribat al Barça tres anys abans, al principi de la temporada 1997-98, com a substitut de l'anglès Bobby Robson i amb l'objectiu de superar la profunda divisió que s'havia produït al club arran de la destitució de Johan Cruyff l'any anterior. Però ben aviat es va veure que Van Gaal no gaudia del carisma i la capacitat de comunicació del seu compatriota i, malgrat els bons resultats esportius, mai no va aconseguir connectar amb la grada del Camp Nou ni amb els mitjans de comunicació. En tres temporades al Barça Van Gaal va guanyar dos títols de Lliga, una copa del Rei i una Supercopa d'Europa, però va fallar en el que era el títol més desitjat pels barcelonistes, la Copa d'Europa, que a més van haver de veure com durant aquest període aquest trofeu anava dues vegades a les vitrines del seu màxim rival, el Real Madrid.

Desprès de dues temporades en què el Barça havia estat eliminat a les primeres de canvi de la Lliga de Campions, l'any 2000 semblava que les coses podien ser diferents, sobre tot desprès que a la primera i segona fases de la competició el Barça havia superat amb claredat els seus rivals, tant en joc com en gols. L'equip blaugrana va superar a quarts de final el Chelsea anglès quan, desprès de perdre a Londres per 3 a 1, va protagonitzar una espectacular remuntada al Camp Nou el 18 d’abril derrotant l'equip anglès per 5 a 1, en un partit amb pròrroga inclosa, i arribava a les semifinals com un dels màxims favorits al títol. En aquesta eliminatòria es va produir un fet inèdit a la competició, la presència de tres equips de la mateixa lliga, en aquest cas de la lliga espanyola, ja que a més del Barça es van classificar València i Reial Madrid.

Aquest fet havia estat possible ja que en aquesta temporada s'havia produït la reforma de la competició i per primera vegada es permetia la presència a la competició de més de dos equips procedents del mateixa lliga estatal. A semifinals el Barça va haver d'enfrontar-se al València, un equip que s'havia convertit en la "bèstia negra" per l'equip al llarg de les dues temporades anteriors, en les que s'havia especialitzat en aprofitar al màxim les febleses defensives dels blau-granes per superar-los clarament en totes les ocasions en que s'havien enfrontat. Fins aquesta eliminatòria el Barça havia realitzat una bona temporada. A més de trobar-se a semifinals de la Lliga de Campions, era segon al campionat de Lliga i estava disputant les semifinals de la Copa del Rei tot i que havia perdut el partit d’anada contra l’Atlético de Madrid per 3 a 0. Però en menys de dues setmanes l'equip va perdre totes les opcions en totes tres competicions.

El 24 d’abril el Barça va protagonitzar un acte insòlit en negar-se a jugar, a l’estadi, el partit de tornada de la semifinal de la Copa del Rei contra l’Atlético de Madrid. Des de feia dies el Barça havia denunciat que no tenia jugadors suficients per al partit ja que els seus internacionals estaven concentrats amb les respectives seleccions i davant la decisió de la Federació Espanyola de no canviar el calendari, l’equip blaugrana es va negar a recórrer a jugadors dels equips inferiors i va presentar un equip amb només 10 futbolistes que no va arribar a entrar al terreny de joc. Va ser un gest sense precedents que li va valer al Barça no només l’eliminació de la Copa del Rei sinó també el pagament d’una multa de dos milions de pessetes i, en principi, l’exclusió de la següent edició de la Copa. Aquesta darrera mesura seria amnistiada posteriorment.

En un ambient enrarit per aquesta decisió polèmica, que tots els aficionats havien pogut observar a través de la retransmissió televisiva d’un partit de futbol més curta de la història, el 2 de maig es va jugar a València el partit d’anada de la semifinal de la Lliga de Campions. Els locals van humiliar el Barça amb un espectacular 4-1. El diumenge següent el Barça va perdre gairebé totes les seves possibilitats a la Lliga en perdre a casa contra el Rayo Vallecano per 0 a 2. El disgust i les crítiques dels aficionats eren ja evidents i es van fer incontenibles quatre dies més tard quan, tot i derrotar a la tornada al València per 2 a 1, el Barça quedava eliminat de la Lliga de Campions. El dia abans el Madrid s’havia garantit el pas a la final eliminant el Bayern de Munic. Els afeccionats van reaccionar amb una mocadorada generalitzada, demanant la dimissió del tècnic Louis Van Gaal i del president Josep Lluís Núñez.

Dos dies desprès, Núñez va anunciar la seva decisió de renunciar al càrrec i convocar noves eleccions. Dues setmanes més tard Van Gaal anunciava la seva dimissió amb una frase significativa, "Amigues i amics de la premsa, me’n vaig. Felicitats", que posaven de relleu les difícils relacions que havia mantingut el tècnic holandès amb els mitjans de comunicació al llarg de la seva estada a Barcelona.

En la Lliga la victòria final va ser pel Deportivo de La Corunya, que guanyava el primer títol d'aquesta competició per a un equip gallec. El Barça va quedar segon a cinc punts, empatat amb el València; Mentre el Madrid s’havia de conformar amb la cinquena posició, per darrere del Saragossa. La temporada acabava amb el descens a segona de l'Atlético de Madrid, després d'un any en el que el club havia estat en mans de l’administració judicial després que el seu president, Jesús Gil y Gil, va haver de fer front a un procés per malversació de fons per la publicitat a les samarretes del primer equip, patrocinat per la ciutat de Marbella de la que n'era l'alcalde. També baixaven a segona dos altres històrics, el Sevilla, acompanyat de l'altre equip de la ciutat, el Betis. Els seus llocs van ser ocupats per Las Palmas, Vila-real i Osasuna.

A la Lliga de Campions, el Reial Madrid va derrotar a la final de París el València per 3 a 0, aconseguint així la segona Copa d'Europa en tres anys i la vuitena de la seva història. Passat l’estiu, l’equip blanc va perdre la final de la supercopa d’Europa davant l’equip anglès del Chelsea i la final de la copa Intercontinental, jugada a Tòquio, davant el Boca Juniors. D’aquesta manera no va poder igualar el récord de tres títols intercontinentals que compartien el Milan, el Peñarol i el Nacional de Montevideo.

En l'altre competició europea, a la Copa de la UEFA, es van enfrontar a la final el Galatasaray d’Istanbul i l'Arsenal londinenc, i va guanyar l'equip turc a la tanda de penals, desprès que el partit acabés amb empat a 0. En aquesta final es van produir forts enfrontaments entre aficionats de tots dos equips i acaben amb una dotzena de ferits i uns cent detinguts. La celebració de la victòria turca va suposar la mort d’un jove i la d’una nena de dos anys víctima dels trets, teòricament a l’aire, dels seguidors de l’equip turc.

A la Copa del Rei es va produir la victòria del Real Club Deportiu Espanyol, un títol que no guanyava des de feia 60 anys, derrotant a la final l'Atlético de Madrid per 2 gols a 1. L'Espanyol havia començat l'any 2000 amb la destitució de l’entrenador argentí Miguel Ángel Brindisi, que havia estat substituït pel tècnic de la casa Paco Flores. L'equip barceloní aconseguia així un gran triomf esportiu en l'any en que celebrava el seu centenari. Malauradament l'èxit esportiu es va veure enterbolit per la precària situació econòmica i les polèmiques en la gestió. En l'assemblea general de club, a finals de setembre, es feia públic que l'Espanyol tenia un deute de més de 5.000 milions de pessetes, tan sols tres anys desprès que el club hagués venut l'estadi de Sarrià per eixugar el deute que arrossegava. En aquesta assemblea els representants de Planeta Deportiva van anunciar que deixarien el consell per discrepàncies en la gestió i que aquest grup com a tal renunciava a participar en el futur en la direcció del club, encara que es mostrava disposat a continuar donant el suport econòmic com havia fet fins aleshores. Entre les mesures per a eixugar el dèficit va destacar l'intent de vendre la seva estrella, el davanter Raúl Tamudo, al Glasgow Rangers, en una operació que al final no va quallar.

Al Barça, desprès de la renúncia de Núñez van començar a presentar-se els candidats a la seva successió, entre els que destacaven alguns que ja ho havien intentat en altres ocasions com el president de la mútua FIATC, Joan Castells, el president de Don Piso, Àngel Fernández, o el president del Fòrum Samitier, Jaume Llauradó, als que se’ls va afegir el publicista Lluís Bassat, que amb el suport de membres destacats de la plataforma Elefant Blau com Joan Laporta i també de Johan Cruyff, es presentava com l’únic representant genuí de l'oposició a l'anterior president del Barça. A aquests candidats se’ls va afegir el vice-president del Barça Joan Gaspart, un dels rostres més coneguts de la directiva blaugrana de l’època Núñez. Les qualitats negociadores de Gaspart li van permetre absorbir un desprès de l'altre els seus adversaris, desprès Fernández, i finalment Castells van passar a integrar-se a la seva candidatura, que al final, degut també a la retirada de Jaume Llauradó, va tenir com a únic oponent Bassat.

A les eleccions, celebrades el 23 de juliol del 2000, Joan Gaspart va obtenir la victòria, amb 25.181 vots favorables per 19.791 de Bassat, amb una participació, propera al 50 per cent, de més de 45.000 votants, la xifra més alta tant en participació com en nombre absolut de votants. Desprès de la seva victòria Gaspart va voler mostrar el seu esperit integrador amb una junta de compromís, amb més de 80 càrrecs, en la que destacaven les presències de Joan Castells, vice-president primer, d'Àngel Fernández, vice-president segon, i Jaume Llauradó. El candidat perdedor, Lluís Bassat, va rebutjar integrar-se a la junta, però si que ho va fer algun membres de la seva candidatura.

En total la junta estava composada per més de 80 directius. Un dels primers passos del nou president va ser nomenar una comissió estatutària, presidida per l'ex-secretari general de l'esport de la Generalitat Josep-Lluís Vilaseca, per estudiar una possible reforma dels estatuts del club. Els principals objectius eren l'actualització del cens i la reglamentació del vot per correu, dos dels punts que l’oposició a l’anterior president havia reclamat reiteradament.

Una de les primeres decisions del nou president va ser confirmar el mallorquí Llorenç Serra Ferrer com a entrenador del primer equip, càrrec que ja exercia des de la dimissió de Louis Van Gaal. També al dia següent de les eleccions es feia públic el fitxatge de Luis Felipe Madeira Caeiro Figo pel Madrid, que pagava al Barça els 10.000 milions de pessetes de la clàusula de rescissió del portuguès. Figo es convertia així en el fitxatge més car de la història. El davanter portuguès va firmar un contracte amb el Madrid per 4.800 milions de pessetes, lliures d'impostos, durant sis temporades.

Figo havia arribat al Barça a la temporada 1994-1995, de la mà de Johan Cruyff, i amb la samarreta blaugrana havia guanyat dues lligues (1998 i 1999), dues copes del rei (1997 i 1998) i una Recopa d'Europa (1997), convertint-se en un dels jugadors més emblemàtics del Barça per la seva extraordinària tècnica i el seu caràcter combatiu.

La marxa al Reial Madrid de Figo va ser com una galleda d’aigua freda per als aficionats i va obligar la nova junta a compensar la seva absència amb el fitxatge de jugadors no només tècnicament convenients sinó també que tinguessin prou carisma per compensar l’efecte negatiu que provocava veure a l’ídol portuguès del Barça vestit amb la samarreta de l’etern rival.

Dintre d’aquesta política de fitxatges cal destacar el de Gerard López per 3.400 milions de pessetes, la quantitat més gran per un traspàs d'un jugador espanyol. Gerard, format la Barça, havia estat fitxat pel València l'any 1997, quan tenia contracte de juvenil, oferint-li 100 milions de pessetes per temporada. També van ser fitxats l'internacional francès Emmanuel Petit, l'holandès Marc Overmars, i el porter francès Richard Dutruel per substituir Ruud Hesp. També es va fitxar Alfonso Pérez, un jugador del Betis que s'avenia molt amb Serra Ferrer des de l'estada d'aquest al club sevillà. Finalment també es produïa el retorn, en aquest cas com a cedit, d'Iván de la Peña, un dels jugadors més estimats per l'afició dels últims anys. Entre els jugadors que marxaven van destacar els holandesos Winston Bogarde i Ronald de Boer, el portuguès Vítor Baia i el francès Frédéric Déhu. D'altra banda, la marxa de Figo va obligar a renegociar el contracte de l'estrella brasilera Vitor Borba, Rivaldo, que amenaçava amb fer el mateix que el portuguès, i va passar de cobrar 450 milions a 1.000 per temporada.

La marxa de Figo va estar vinculada a la celebració d’eleccions al Reial Madrid. En mig d’una gravíssima crisi econòmica, el seu president, Lorenzo Sanz, també va convocar eleccions desprès que l’equip s’adjudiqués la seva vuitena Copa d’Europa confiant que l'èxit esportiu tapés els fracassos financers. Durant la campanya, Sanz va reconèixer que el club tenia uns deutes de 17.400 milions de pessetes, mentre el seu contrincant Florentino Pérez assegurava que la xifra era dues vegades i mitja superior i arribava als 42.910 milions. Pérez va acabar guanyant les eleccions gràcies a la denúncia de la situació financera del club, però també perquè es va presentar amb la carta del fitxatge del davanter portuguès del Barça Luis Figo i fins i tot es va comprometre a pagar de la seva pròpia butxaca els abonaments de tots els socis madridistes si ell resultava elegit i Figo no es convertia en jugador blanc. Pérez va ser elegit, Figo es va vestir de blanc, i el 18 de desembre li van concedir la Pilota d’Or. Una setmana abans, la FIFA havia designat el Reial Madrid el millor equip del segle.

Tots aquests reconeixements arribaven ja en plena temporada 2000-2001, quan el Reial Madrid comandava amb comoditat la classificació de la Lliga espanyola i a Europa seguia endavant a la Lliga de Campions, amb el Deportivo i el València, mentre el Barça s’havia hagut de resignat a jugar la Copa de la UEFA en no poder superar la primera fase de la Lliga de Campions on es va veure emparellat amb el Leeds United, el Besiktas d’Istanbul i el Milan.