Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
La borsa nord-americana. El dólar segueix regnant sense gaire oposició.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia espanyola (471)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Fusions, adquisicions, opes empresarials, acords (402)
Entitats Entitats
Argentaria (14)
Banc Exterior d`Espanya (2)
Banc Santander Central Hispano (46)
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (64)
Banco Popular (10)
Banesto (48)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Endesa (76)
Iberdrola (29)
Repsol (33)
Telefónica (115)
Unió Europea (1018)
50 lectures d'aquest article
16 impressions d'aquest article
Base per altura



"Dos fenòmens han dominat el panorama econòmic: l'acceleració de les fusions, sobretot en el sector bancari i financer, i l'eclosió de l'ús de les noves tecnologies i la seva imposició com a valor d'inversió preferent en tots els mercats d'accions"


Josep-Maria Ureta
Redactor en cap d'EL PERIÓDICO

Hi ha una altra manera d'explicar els canvis dels 10 darrers anys tot vinculant la política i l'economia. Es diu que el segle XX va acabar el 1989 amb la caiguda del mur de Berlín i que el segle XXI va començar I'1de gener de 1999 amb la implantació de l'euro. Pel que fa a l'Europa que ha patit dues guerres en un segle/ més val que ens ho creguem. Una altra cosa és encertar si han tingut més raó els escèptics que els visionaris sobre el futur de la moneda única, ja vigent per a 11 països europeus, encapçalats per França i Alemanya. El balanç del primer any serveix per descartar les posicions més extremes: ni s'ha ensorrat ni ha fet pessigolles al dòlar. Però l'euro ja és la segona divisa mundial pel seu pes específic, que és el de les economies que el tenen com a unitat de compte. En canvi, com a moneda de reserva o refugi, o de pagaments internacionals, el dòlar continua regnant sense gaire oposició. Tampoc ha estat tan greu la depreciació de l'euro respecte al dòlar, si es mira amb més perspectiva: si bé el canvi del gener del 1999 era d'1,18 dòlars per euro i al cap d'un any s'ha quedat en 1,09, no s'ha d'oblidar que aquesta paritat és molt semblant a la que hi havia el 1998 entre l'ecu i el dòlar.

Hi ha hagut dos fenòmens que han dominat el panorama econòmic del 1999. Un és conseqüència directa de 'aparició de l'euro: l'acceleració de les fusions, sobretot en el sector bancari i financer. L'altre és l'eclosió, més accelerada del que es preveia, de l'ús de les noves tecnologies i la seva imposició com a valor d'inversió preferent en tots els mercats d'accions. Un fenomen i l'altre s'han alimentat mútuament, perquè en totes les operacions de borsa ha estat present la banca, i aquest impuls també ha dut les empreses financeres a adquirir i fer servir les noves tecnologies.

A Espanya hi ha hagut dues grans fusions bancàries que han donat lloc als impronunciables BSCH i BBVA. D'aquells set grans de fa una dècada, en queden dos, amb alguns capgiraments curiosos: un dels grans (Banesto) ara és filial, un mitjà públic (Exterior) ara és gran (Argentaria) i un altre dels grans (Popular) ha passat a mitjà. Però encara n'hi ha més. Aquests dos grans grups, juntament amb La Caixa, han estat també presents en tots els moviments de grans empreses de serveis espanyoles que es converteixen en multinacionals (Telefónica i Repsol, sobretot), i que tenen aquests bancs com a accionistes de referència. Si hi afegim Endesa i Iberdrola pel costat energètic, ja tenim el procés de concentració de poder econòmic dels últims anys, acabat de gestar en pocs mesos. Cal esmentar un matís important: mentre que banca i serveis bàsics han anat de la mà en la reconquista de Sud-amèrica, al propi terreny peninsular s'ha intentat que les aliances impedeixin, fins a on ha estat possible, l'entrada de competència exterior, encara que sigui d'empreses de la zona euro. És a dir, s'ha volgut ampliar la base a casa per anar a buscar l'altura fora del territori. El més previsible és que ara comencin les aliances -no fusions- dels bancs de diferents països de la zona euro, amb la consegüent cadena d'estratègies per a les seves filials i participades en altres serveis.

I si la resposta política del 1989 i de la reunificació alemanya va ser crear l'euro, ara, en els aspectes econòmics que requereixen una solució política, no s'ha avançat gaire. A la cimera del desembre a Hèlsinki no va prosperar la necessària harmonització fiscal que impediria la competència deslleial entre països de l'euro a l'hora de captar estalvis o inversions, i es va optar per oferir una ampliació de la U E de fins a 28 països durant els pròxims 10 anys. Tal com s'ha plantejat, és un retrocés, perquè hi subjeu la idea de la unió duanera, però amb sobirania política per a cada Estat membre. Potser no es pot aspirar a més, i fins i tot podria ser un bon esquer per als països de l'Est i els mediterranis dir que, per participar en la prosperitat, han de respectar els principis democràtics.

Quant a l'economia domèstica, el tret més rellevant del 1999 és que ens hem ressentit d'una antiga lesió, la tendència inflacionista, que amenaça de malmetre tot el que s'ha guanyat en creixement i reducció de la desocupació. Espanya ha crescut més que la mitjana de la U E, però la seva inflació és el doble que la inflació mitjana dels països de la zona euro. Catalunya ha crescut més que el conjunt espanyol, però també té una de les inflacions més altes de l'Estat. Això s'explica perquè la demanda ha estat molt alta en consum, inversió i construcció per a tota l'economia espanyola, i, en el cas català, per la falta d'eficiència en els serveis.

La qüestió és: per què la demanda interna espanyola ha estat molt alta en consum, inversió i construcció? Durant el 1999, el creixement ha estat diferent del dels dos anys anteriors, en els quals el principal motor va ser l'exportació. I
com que els països que més ens compren són els de la resta d'Europa, i no estaven precisament per alegries compradores, hem actuat a 'inrevés i ens hem dedicat a consumir el que els altres no ens podien comprar, i fins i tot els hem comprat més del que havíem fet fins fa un parell d'anys. Això es reflecteix bàsicament en el fet que el 1999 s'ha tancat amb una dada molt negativa de balança comercial —exportacions i importacions de béns—, que tampoc han pogut compensar els ingressos tradicionals afegits pel turisme.
En el cas de Catalunya, els resultats globals del 1999 s'accepten com a bons, però tampoc es pot assegurar que tenim més llonganisses que gossos. Acabar l'any amb una inflació superior a l'espanyola i que gairebé triplica la mitjana europea és molt mal símptoma per a un país que té una economia molt oberta a la competència.

Encara ho complica més saber que no són els costos dels béns industrials els responsables d'aquesta anomalia, al contrari: la indústria continua presentant uns resultats excel·lents i competitius en el context europeu, però, com que els seus costos laborals depenen també del conjunt de la producció, si els serveis continuen augmentant preus perquè no tenen competència directa, hi ha el risc que els estalvis no ens deixin veure les estovalles.

Encara més: el que ha tingut pitjor evolució en els preus dels serveis a Catalunya suposa una responsabilitat compartida de la gestió pública i la privada, perquè els referents més dolents es troben als capítols de l'índex de preus al consum (IPC) que calibren tant la sanitat i l'ensenyament —que són de gestió pública— com tot el que es relaciona amb el turisme (des dels bars i restaurants fins als hotels).