Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
La samarreta blau-grana d'Epi, amb el número 15, és retirada durant el partit homenatge que se li va oferir el 26 de desembre

Articles dependents
Juan Antonio San Epifanio 'Epi'
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bàsquet (211)
Personatges Personatges
Aíto García Reneses (19)
Andrés Jiménez (5)
Arvidas Sabonis (1)
Corny Thompson (3)
Darryl Middleton (1)
Ferran Martínez (4)
Josep Lluís Núñez (63)
Juan Antonio San Epifanio (5)
Manel Comas (4)
Mike Peplowski (1)
Quique Andreu (2)
Roby Fisher (1)
Salvador Alemany (18)
Tony Crowder (1)
Xavier Fernández (4)
Entitats Entitats
Baskonia Vitoria (22)
Bàsquet Manresa (24)
Club Baloncesto Málaga (9)
Club Joventut de Badalona (40)
Copa del Rei de Bàsquet (39)
Futbol Club Barcelona (971)
Lliga ACB (53)
Palau Sant Jordi de Barcelona (48)
Real Madrid Club de Futbol (194)
50 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
L'inici d'una nova etapa
Bàsquet
L’ any 1994 havia estat l'any del Joventut de Badalona. La Penya ha via aconseguit proclamar-se campiona d'Europa, però sorprenentment va entrar en una profunda crisi econòmica i esportiva. El relleu el va prendre el Barça, que va fer una excel·lent temporada i es va proclamar campió de la Lliga ACB, tot i que va fer un trist paper a Europa. A finals de la temporada 1994-95, el comiat d'Epi va simbolitzar el final d'una etapa, no només del bàsquet barcelonista sinó de tot el bàsquet català.

UN BARÇA RENOVAT
Amb la temporada 1994-95 s'iniciava una nova etapa en el bàsquet blaugrana. Del mític equip que va guanyar quatre Lligues de manera consecutiva a finals dels anys 80, i es va quedar a les portes d'obtenir la Copa d'Europa, tan sols quedaven Andrés Jiménez i Juan Antonio San Epifanio. Aquest últim
començava segurament l'última temporada en actiu. L'equip dirigit per Alto García Reneses s'havia reforçat de cara a recuperar l'hegemonia en la Lliga, que no obtenia des de la temporada 1989-90, i sobretot amb vista a la consecució del verdader somni del bàsquet blaugrana: l'antiga Copa d'Europa, anomenada des de l'any 1992 Lliga Europea. Les novetats que presentava l'equip respecte a la temporada anterior eren l'aler Xavier Fernández, el pivot Quique Andreu, els nord-americans Roby Fisher i Darryl Middleton i el retorn del pivot Ferran Martínez després del seu pas pel Joventut de Badalona, on havia guanyat la màxima competició continental.

Però potser la nota més destacada era la decisió presa per la junta directiva del Barcelona, encapçalada pel president del club, Josep Lluís Núnez, el màxim responsable de la secció de bàsquet, Salvador Alemany, i el cos tècnic de l'equip de retornar al Palau Blaugrana després del fracàs, tant econòmic com esportiu, que va suposar jugar al Palau Sant Jordi. Tot i això, no va ser fins a l'equador de la temporada que es va poder dur a terme el trasllat, ja que s'estava remodelant el Palau Blaugrana per augmentar-ne la capacitat fins a 8.000 espectadors. L'equip va tenir un començament de Lliga espectacular. Encadenant victòria rere victòria, demostrava ser l'equip més en forma de la competició espanyola, i de seguida es va distanciar de manera notòria dels seus rivals, a qui tan sols els quedava lluitar per la segona posició.

L'espectacular trajectòria del club català es veia afavorida pel mal campionat que estava portant a terme el seu màxim rival de cara a la consecució del títol, el Reial Madrid, que lluitava per no quedar fora de les vuit places que donaven accés als play-off finals. Però si l'actuació del club blanc era mediocre, la del vigent campió de la Lliga Europea, el 7Up Joventut, era encara més lamentable. Després dels greus problemes econòmics de l'any anterior, en què es va veure obligat a desprendre's d'algunes de les seves principals figures, com per exemple del nord-americà Corny Thompson -home clau en la consecució de l'anterior Lliga Europea-, pel fet de no poder respondre als seus elevats contractes, es trobava molt distanciat de les primeres posicions, i tot feia preveure que l'equip de Badalona no podria obtenir una plaça al final de la fase regular que li permetés lluitar pel títol.

Els pronòstics es van complir. El Barcelona es va assegurar la primera posició en la jornada 31, quan va derrotar el Madrid a domicili per 86 a 89, i va fer un pas de gegant de cara a la consecució del títol, ja que en les eliminatòries finals el conjunt barceloní, en cas d'empat, jugaria el partit decisiu davant del seu públic. A més, tenia a favor l'estadística, segons la qual des de la instauració de la Lliga ACB l'equip que havia acabat al capdamunt de la classificació en la fase regular havia guanyat el títol.

La revelació del campionat va ser el conjunt de l'Unicaja de Màlaga, que va obtenir la segona posició al final de la fase regular. L'altra cara de la moneda va ser el 7Up Joventut. L'equip badaloní no va poder aconseguir la classificació per lluitar pel campionat i es va quedar fora de les competicions europees de l'any següent.

El Barcelona, enquadrat en el Grup B de la Lliga Europea, format pel Llemotges francès, el Cibona de Zàgreb, l'Efes Pilsen turc, el Buckler de Bolonya, l'Olympiakòs grec, el Bayer Leverkusen i el 7Up Joventut, no va obtenir cap de les quatre primeres posicions que atorgaven la classificació per disputar l'eliminatòria prèvia a la final four. Les lesions de José Montero i Andrés Jiménez i la pressió de saber que només valia el títol van ser els pobres arguments dels tècnics per justificar el fracàs davant l'afició. El mal paper del Barça va anar acompanyat pel de la Penya, que va quedar últim del grup.

En la Copa del Rei, el Barcelona va sumar una nova decepció. El títol el va obtenir el Taugrés de Vitòria, dirigit pel català Manel Comas. D'aquesta manera, l'equip blaugrana enfilava la recta final de la temporada amb la imperiosa necessitat d'obtenir la Lliga espanyola per justificar l'exercici. L'equip s'havia reforçat de cara als play-off finals amb un canvi d'estrangers, i havia incorporat el nord-americà Mike Peplowski en comptes de Roby Fisher per contrarestar el poder exercit sota la cistella pel lituà Arvidas Sabonis, jugador del Madrid que havia estat un element clau en la consecució de la Lliga anterior, i l'aler també nord-americà Tony Crowder en substitució d'Ellis. Si tot anava com s'esperava, el Barcelona es trobaria amb el conjunt blanc a les semifinals.

Les previsions es van complir. I el Barça va eliminar el Madrid, liderat per Sabonis, que acabava de guanyar la Lliga Europea imposant-se a l'Olympiakòs (73-61) en la final disputada a Saragossa. En l'altra semifinal de la Lliga ACB s'enfrontaven les dues grans revelacions de la temporada, l'Unicaja i el TDK de Manresa, que en la ronda anterior havia superat sorprenentment el Taugrés, equip que havia obtingut la tercera posició en la fase regular.

Finalment van ser els dos primers equips de la fase regular els que van accedir a la final, el Barça i l'Unicaja. La lluita pel títol presentava una final inèdita fins aleshores. A priori, el gran favorit era el conjunt d'Aíto García Reneses. La final es va jugar al millor de cinc partits, els dos primers a Barcelona, els dos següents a Màlaga, i el partit decisiu un altre cop al Palau Blaugrana.

En el primer partit, el conjunt malagueny va derrotar sorprenentment el Barcelona a domicili, i en el segon la inexperiència de l'Unicaja va ser determinat perquè no s'avancés en el marcador amb un 0-2 i deixés pràcticament sentenciada la Lliga. De tota manera, amb l'empat a una victòria el conjunt malagueny havia recuperat l'avantatge de la pista, i disposava de dos partits a casa que li podien permetre assegurar el títol.

S'esperava que la pista andalusa fos un autèntic infern, però el que no es podia preveure era que la confrontació esportiva es convertís en un aparador
de la fòbia anticatalana. Els jugadors, tècnics i directius del Barcelona van rebre tota mena d'insults i agressions davant la passivitat de les forces de seguretat locals. Ofenses destinades, en una gran part, al poble de Catalunya, com ara pancartes comparant-lo amb els autors del genocidi de Sarajevo. Però el Barcelona es va sobreposar a aquests factors ambientals i va aconseguir igualar l'eliminatòria a dues victòries després que els malaguenys s'haguessin imposat en el tercer partit.

Tot quedava pendent del que passés en el cinquè i decisiu partit, que es va disputar el 21 de maig en un Palau Blaugrana ple de gom a gom. El públic va empènyer l'equip cap a la victòria, i en els últims instants del partit es van viure moments de gran emoció. L’afició blaugrana demanava insistentment la sortida a la pista d'Epi, el seu gran ídol, i finalment, quan només quedaven 26 segons i el marcador registrava un 71-64, el tècnic del Barça va fer sortir Epi, que després de capturar un rebot defensiu va rebre una falta personal. Superepi va anotar els dos llançaments lliures. Eren els dos últims punts de la seva carrera.