Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Delegats de 130 països van participar en la cerimònia inaugural de la Cimera de Berlín el 28 de març de 1995

Un grup de manifestants a Berlín protesten contra la indefinició de les propostes de la Cimera del Clima

Articles dependents
Gerald Durrell
Martí Boada
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Clima, canvi climàtic (96)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Personatges Personatges
Angela Merkel (23)
Entitats Entitats
Aliança de Petits Estats Illencs (2)
Comitè Internacional de Negociació (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Xarxa D'Acció Climàtica (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Berlín (Alemanya) (73)
Rio de Janeiro (Brasil) (9)
58 lectures d'aquest article
10 impressions d'aquest article
La conferència del clima
Berlín'95
La ciutat de Berlín va acollir, entre el 28 de març; i el 7 d'abril, la primera reunió de seguiment del Conveni Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que va aplegar 131 països de tots els continents. Aquesta conferència tenia per objectiu avançar en els compromisos adquirits a Rio de Janeiro el 1992, i aconseguir acords concrets per limitar les emissions de gasos amb efecte hivernacle.

Un dels objectius establerts per la Convenció de Rio era que al voltant de l'any 2000 els països industrialitzats haurien d'estabilitzar les seves emissions de diòxid de carboni als nivells de l'any 1990. Tanmateix, des del primer moment ja es veia que difícilment es podria aconseguir aquest objectiu, ja que no hi havia acords concrets entre els Estats industrialitzats per reduir les emissions.

El Comitè Internacional de Negociacions (CIN), organisme encarregat del seguiment del Tractat de Rio, va convocar la Conferència de Berlín del 1995 amb l'objectiu d'aconseguir aprovar un nou protocol en el qual es fixessin compromisos més estrictes per reduir l'emissió de gasos.

Les reunions preparatòries de la conferència van posar en evidència que els acords reals serien difícils, ja que calia l'aprovació mínima de 80 membres perquè es convertissin en protocols d'obligat compliment. Fins al punt que la ministra de Medi Ambient alemanya, Àngela Merkel, va inaugurar la conferència advertint que semblava poc probable que s'aconseguís cap protocol.

Les posicions dels participants estaven enfrontades: un grup de 35 països, els de l'Associació de Petits Estats Illencs (Aosis), que es veurien greument perjudicats si pugés el nivell del mar, proposaven l'establiment de mesures dràstiques, per obligar els països desenvolupats a reduir les seves emissions en un 20% per a l'any 2005. Aquesta associació tenia el suport de la Xarxa d'Acció Climàtica, formada per grups ecologistes.

Enfront d'ells, els països amb un grau més elevat de desenvolupament i els productors de petroli, liderats pels Estats Units, el Canadà, Austràlia i el Japó, manifestaven la seva oposició a mesures més estrictes. A més, alguns dels països més industrialitzats volien que els compromisos vinculessin també els països en desenvolupament.

Les sessions de la conferència van ser tenses, però finalment es va elaborar un document de consens, que va comptar amb l'aprovació de tots els participants. Així, la cimera va concloure amb l'acord dels països rics d'acceptar reduir les emissions de diòxid de carboni i altres gasos amb efecte hivernacle a partir de l'any 2000. Quedava posposada la determinació dels nivells a què s'ha d'arribar. Els Estats participants tan sols es van comprometre a definir, abans d'acabar l'any 1997, els percentatges de reducció per als anys 2005, 2010 i 2020, per prevenir l'escalfament de la Terra. D'altra banda, els països rics van aconseguir implicar-hi els més pobres, ja que tot i que es va acordar que els països desenvolupats havien de ser els primers a adoptar mesures correctores, més endavant s'hi hauran d'afegir els països en vies de desenvolupament.

L'EFECTE HIVERNACLE
L'efecte hivernacle no és una novetat de la civilització actual, sinó una característica natural de l'atmosfera terrestre. L'aire que envolta la Terra conté una sèrie de gasos, principalment el vapor d'aigua, el diòxid de carboni i el metà, que actuen com els vidres d'un hivernacle. La radiació d'ona curta emesa pel Sol arriba a la superfície de la Terra i l'escalfa, i aquesta calor retorna en direcció a l'espai en forma de radiacions infraroges. Els gasos esmentats retenen part d'aquesta radiació, i d'aquesta manera retornen la seva càrrega calorífica a la superfície terrestre. Gràcies a aquest efecte, es manté la temperatura adequada per al desenvolupament i manteniment de les diferents formes de vida que hi ha a la Terra.

El problema va sorgir quan les activitats humanes van fer augmentar significativament la concentració de gasos amb efecte hivernacle, i quan el model de desenvolupament industrial feia incrementar la seva producció de manera cada cop més accelerada. El cas més evident és el del diòxid de carboni, gas que es genera sempre que es cremen materials orgànics, com el carbó, el petroli o el gas natural, que proporcionen el 90% de l’energia utilitzada a la Terra.

D'altra banda, el procés de desforestació que pateix el planeta redueix la massa vegetal total, de manera que disminueix el consum natural de diòxid de carboni que efectuen les plantes amb el seu metabolisme. L'augment de producció i el descens del consum han fet que la concentració d'aquest gas a l'atmosfera s'hagi incrementat en un 25% des de l'inici de la industrialització.

Als gasos que ja hi havia originalment a l'atmosfera se n'hi han afegit altres de sintètics, com els clorofluorocarbonats (CFC), que tenen, a més de l'efecte hivernacle, un efecte destructor sobre la capa d'ozó de l'estratosfera, que filtra l'accés d'ones ultra violades de la radiació solar.

És difícil avaluar exactament les conseqüències reals ocasionades per aquests canvis, ja que la temperatura i altres paràmetres climàtics presenten importants variacions naturals. Tanmateix, hi ha alguns indicis força clars que les activitats humanes estan modificant el clima. Pot semblar menyspreable que la temperatura mitjana de la Terra s'incrementés 0,7 graus en els últims 100 anys, però cal tenir en compte que l'augment s'havia concentrat en els últims 20 anys, i que representava una important acceleració respecte als 4 graus que havia pujat des de l'última glaciació, en 18.000 anys. A més, l'increment de temperatura no és uniforme: en algunes zones de l'Antàrtida s'ha evidenciat un augment de 2,5 graus en 40 anys, amb la pèrdua de centenars de quilòmetres quadrats de superfície gelada. El desgel i l'expansió tèrmica de l'aigua per l'escalfament estan produint un augment del nivell del mar, que s'ha estimat en uns 10 o 20 cm en els últims 100 anys.