Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
La possible exportació del gas natural va causar disturbis, que van fer dimitir el president Gonzalo Sánchez de Lozada.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Activismes, mobilitzacions, manifestacions (757)
Corrupció, frau i suborn (505)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Hidrocarburs i carburants: petroli, benzina, gasoil, gas (141)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Carlos Mesa (13)
Evo Morales (14)
Gonzalo Sánchez de Lozada (15)
Jorge Torres (2)
Entitats Entitats
Cimera Iberoamericana (3)
Govern de Bolívia (6)
Govern dels Estats Units (145)
Moviment de l´Esquerra Revolucionària (Bolívia) (5)
Nova Força Republicana (3)
Organització d’Estats Americans (17)
Parlament de Bolívia (3)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bolívia (24)
Estat Espanyol (1908)
Perú (42)
Portugal (49)
Xile (64)
Miami (Florida, EUA) (20)
31 lectures d'aquest article
El rebombori del gas
Bolívia
El 2003 la presidència de Gonzalo Sánchez de Lozada va viure una de les contestacions socials més importants de la història de Bolívia amb motiu dels plans governamentals de privatització de les reserves de gas del país, que suposaven un total 1,32 bilions de metres cúbics. L’executiu, interessat a augmentar les exportacions i fer créixer el seu potencial econòmic, va decidir comercialitzar la principal matèria primera de Bolívia, a banda del conreu de coca, a través de Xile i el Perú.

Per al conjunt de la població, des dels sindicats fins als universitaris, passant pels indígenes i els productors de coca, aquesta iniciativa va ser el detonant per protestar contra un govern en el qual no reconeixien prou vocació social i al qual acusaven de practicar un liberalisme econòmic radical, sota els auspicis dels grans organismes internacionals. D’altra banda, el fet que el gran beneficiari econòmic de l’operació hagués de ser Xile també va servir per ressuscitar els fantasmes històrics amb aquest país, que durant el segle XIX havia deixat Bolívia sense sortida al mar.

En termes macroeconòmics, Bolívia havia millorat la seva situació des que el 1985 va iniciar un seguit de reformes liberals que garantien un creixement sostingut del 2% anual, però que no havien servit per fer sortir de la pobresa una majoria del 60% de la població del país, ja que presentava un pobre comerç exterior al voltant dels 1.200 milions de dòlars anuals i un dèficit públic que, el 2002, havia superat el 8%. Finalment, la població culpava els grans partits del país, els quals catalogava com a corruptes i els associava als privilegiats sectors militars que durant molts anys havien governat el país a sang i a foc.

El 2003 la situació va degenerar en un seguit de mobilitzacions que van posar en qüestió la presidència de Sánchez Lozada, al poder des del 2002, tot i el suport rebut per aquest polític de l’Organització d’Estats Americans (OEA) i dels Estats Units. El mes de febrer ja hi van haver importants mobilitzacions per demanar la renúncia del president, que havia decretat una retallada de salaris del 12,5%. Les primeres mobilitzacions importants contra el gas van tenir lloc a mitjans d’octubre, van causar més de quaranta morts, i també van produir una greu crisi de govern, quan el vicepresident, l’independent Carlos Mesa, va retirar el seu suport al president per protestar contra la repressió militar exercida per controlar la situació. Uns dies més tard, van seguir el camí de Mesa tres ministres de la populista Nova Força Republicana (NFR) i Jorge Torres, encarregat de Desenvolupament Econòmic i membre del Moviment de l’Esquerra Revolucionària, que formaven part de la coalició governamental. Sánchez Lozada va assegurar que no dimitiria, però les pressions de la població, dirigida pel líder camperol Evo Morales, ho van aconseguir el 17 d’octubre. L’endemà mateix va ser substituït per Carlos Mesa, amb el vistiplau del Parlament, quan Sánchez Lozada ja estava a l’exili a Miami.

En el seu discurs al ple del Parlament, Mesa va prometre reformes als camperols i treballadors que havien protagonitzat les mobilitzacions i la vaga general, va anunciar la convocatòria d’una assemblea constituent per redactar una nova Constitució i també va posar en marxa la convocatòria d’un referèndum sobre l’exportació de gas. Finalment, els dirigents de la revolta van decidir donar un vot de confiança a Mesa i van decretar una aturada temporal de les mobilitzacions. Per ajudar en el procés, Carlos Mesa va formar un gabinet de ministres sense representants de les principals forces polítiques i amb independents i exfuncionaris. També va organitzar una oficina anticorrupció i va elegir dos indígenes per a les carteres d’Educació i per al nou ministeri d’Afers Indígenes.

A l’acabar l’any, la 13a Cimera Iberoamericana celebrada a la ciutat de Santa Cruz, amb la participació de divuit presidents americans, a més dels caps de govern d’Espanya i Portugal, va donar suport a les iniciatives de Mesa i va obrir un període d’esperança en el conjunt de la societat boliviana.