Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Poder executiu i governs (1139)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Álvaro García Linera (1)
Carlos Mesa (13)
Eduardo Rodríguez Veltzé (3)
Evo Morales (14)
Gonzalo Sánchez de Lozada (15)
Hugo Banzer (8)
Jorge Quiroga (6)
Entitats Entitats
Govern de Bolívia (6)
Moviment de l´Esquerra Revolucionària (Bolívia) (5)
Moviment Nacionalista Revolucionari (Bolívia) (4)
Parlament de Bolívia (3)
20 lectures d'aquest article
4 impressions d'aquest article
Evo Morales
Bolívia
Juan Evo Morales Ayma, va sortir elegit president de la República de Bolívia per majoria absoluta a la primera volta de les eleccions del 18 de desembre de 2005, quan el partit que presideix, el Movimento al Socialismo (MAS), va aconseguir el 53,74% dels vots. D’aquesta manera es va convertir en el primer indígena que ocupava la presidència de Bolívia i dels pocs que havien governat un país llatinoamericà des de la conquesta espanyola. La seva política s’ha destacat per la lluita dels drets d’agricultors, miners, obrers i indígenes, i és per aquest fet que en aquestes eleccions va aconseguir el suport massiu de la seva població.

Nascut en el si d’una família indígena Aymara el 26 d’octubre de 1959 al poblat miner d’Isallavi, Orinoca, departament d’Oruro, Bolívia, Evo Morales va passar els primers anys de la seva vida a l’ambient rural de l’altiplà occidental bolivià, on va estudiar fins a acabar la secundària. De jove es va dedicar a diversos oficis, incloent el de pastor d’ovelles, forner i músic i als 17 anys va fer el servei militar. L’any 1983 va emigrar amb la seva família cap a l’est de Bolívia, a Chapare, on tota la família es va dedicar a l’agricultura, i més concretament al cultiu de la coca. La seva vida com a "cocalero" va ser el seu impuls en el món de la política.

Juntament amb la resta de “cocaleros” de la regió, la família Morales va viure durant els anys 90 els enfrontaments amb el govern d’Hugo Banzer Suárez, que havia promès als Estats Units que eradicaria el cultiu de la fulla de coca a tota la República. Evo Morales era un dels membres de la Federació d’agricultors plantadors de coca, que proposaven un pla de cocaïna zero però que apostaven pel lliure cultiu de la coca, entesa com una planta clau en les cultures ancestrals i indígenes de Bolívia.

Morales va esdevenir líder dels “cocaleros” de la regió i a través d’aquest càrrec i amb el 70% dels vots de districte, va ser escollit per representar al congrés de 1997 les províncies de Chapare i de Carrasco de Cochabamba. Va ocupar aquest càrrec al Congrés fins el gener de 2002, quan va ser relegat a causa d´una acusació de vinculació amb el terrorisme per unes manifestacions contra l’eradicació dels cultius de coca que havien mort quatre “cocaleros”, tres militars i un policia.

Malgrat el moment crític, Morales es va presentar com a candidat del MAS a les eleccions presidencials i legislatives del 27 de juny de 2002. Els Estats Units havien anunciat que retirarien els programes d’assistència a Bolívia en el cas que Morales en sortís vencedor, i es va relacionar aquesta pressió internacional com a detonant de la situació.
Durant la campanya presidencial del 2002 Morales no va reclamar el seu lloc al Congrés, malgrat que s’havia declarat la seva secessió com a inconstitucional, i va dedicar tota la campanya a remarcar el fet que era el primer candidat presidencial indígena que defensava els drets de totes les ètnies i classes socials bolivianes.
En aquelles eleccions el MAS va aconseguir un sorprenent segon lloc, i deixà Morales a molt poc de ser president i al capdavant de l’oposició. En aquella ocasió l’aliança dels partits tradicionals va donar el poder a Gonzalo Sánchez de Lozada.

Com a cap de l’oposició Morales va encapçalar les protestes socials que van marcar l’actualitat boliviana des de 2002. Entre aquestes protestes hi havia la defensa del cultiu de la coca i els intents per evitar la cessió de les empreses estatals de gas i combustibles a empreses multinacionals. La pressió de les protestes i el col·lapse en què es trobava Bolívia van obligar a Lozada a dimitir, i el poder es va cedir interinament a Carlos Mesa, qui comptava amb més suport del MAS que no pas el seu predecessor. Malgrat això, Mesa també va renunciar al poder. Finalment Eduardo Rodríguez Veltzé va arribar al poder i va anunciar eleccions anticipades per evitar que continuessin les mobilitzacions.

Aquestes eleccions anticipades es van celebrar el 18 de desembre de 2005, i van donar el poder a Evo Morales i la vicepresidència a Álvaro García Linera amb més de la meitat dels vots, enfront del 28,59% obtingut pel seu màxim contrincant Jorge Quiroga. Això, el va convertir en el primer president bolivià que manava amb majoria absoluta i el primer en els últims trenta anys que vencia unes eleccions a la primera volta.

El 30 de desembre va marxar a diversos països per entrevistar-se amb els seus líders en busca de suport polític i econòmic per a dur a terme la transformació econòmica de Bolívia.

Es preveu que prengui possessió del càrrec a principis de gener de l’any 2006, i en els seus primers discursos ja ha declarat la necessitat de nacionalitzar els hidrocarburs que actualment es troben en mans de petrolieres transnacionals, va prometre el manteniment de la defensa dels “cocaleros” sense permetre que Bolívia es convertís en un paradís per al narcotràfic, la reducció del salari de tots els parlamentaris incloent-s´hi ell mateix, la denúncia als tribunals del seu predecessor per traïció a la pàtria, i la lluita pels drets de totes les classes populars bolivianes.

Morales, però, tindrà un mandat complicat, ja que s’enfronta per una banda amb la pressió de tots els grups que li han donat suport, que inclouen posicions molt radicals de moviments populars i per altra banda amb la manca de recolzament per part dels estaments empresarials que l’acusen de demagog i d’inexpert i per la pressió internacional que el titlla d’amenaça per a la seguretat regional.