Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Les reivindicacions indígenes a Llatinoamèrica van trobar un nou exponent en la figura d'Evo Morales, president electe de Bolívia

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Eleccions i processos electorals (1758)
Llengües minoritàries, euskera, gallec (117)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Alejandro Toledo (23)
Carlos Mesa (13)
Eduardo Rodríguez Veltzé (3)
Evo Morales (14)
Felipe Quisque (1)
Jorge Quiroga (6)
Entitats Entitats
Govern de Bolívia (6)
Moviment de l´Esquerra Revolucionària (Bolívia) (5)
Parlament de Bolívia (3)
68 lectures d'aquest article
11 impressions d'aquest article
Un president indígena
Bolívia
El 18 de desembre del 2005, el candidat del Moviment al Socialisme (MAS) de Bolívia, Evo Morales, va guanyar les eleccions legislatives celebrades aquell dia per majoria absoluta, i després d’esdevenir president electe. Va activar formalment la transició cap al primer govern de president indígena de la història del país, presentant a l’encara cap d’Estat, Eduardo Rodríguez, els homes del Moviment al Socialisme (MAS), que haurien de coordinarar el traspàs de poder i la presa de possessió, prevista per al 22 de gener de 2006, en una cerimònia a celebrar a La Paz amb 130 mandataris i diversos premis Nobel de convidats.


Evo Morales havia acumulat més del 50% dels vots i el seu partit havia obtingut 15 dels 27 escons del Senat, així com quatre de les nou governacions del país. L’èxit de Morales superava amb escreix les previsions més favorables dels sondeigs previstos, que li havien atorgat un 34% dels vots, xifra a la qual no va aconseguir arribar el seu rival més directe, el liberal conservador Jorge Quiroga, líder del Poder Democràtic i Social (Podemos).

Amb una superfície superior al milió de quilòmetres quadrats i una població de menys de nou milions d’habitants –el 62%, indígenes–, el 2005, Bolívia era el país més pobre d’Amèrica del Sud: un deute extern de 3.300 milions de dòlars, un producte nacional brut per habitant de només de 960 dòlars anuals, una esperança de vida de 63 anys i un índex de mortalitat infantil del 66%. Bolívia, però, gaudia d’importants riqueses naturals, com ara les antigues, si bé que ja obsoletes, mines d’estany i coure, i les molt importants, i recentment descobertes, reserves gasístiques, quantitativament les segones d’Amèrica després de les de Veneçuela.

En termes generals, la situació era conseqüència d’una desestructuració crònica de l’administració del país, d’una corrupció generalitzada d’anys i del descrèdit de les formacions polítiques tradicionals i les polítiques econòmiques desenvolupades en les darreres dècades. En aquest temps, Bolívia havia viscut en una situació de permanent crisi política, econòmica i social. Aquesta crisi s’havia agreujat als últims mesos amb la sortida del Govern del president Carlos Mesa i la seva successió per Eduardo Rodríguez com a conseqüència de les mobilitzacions indigenistes encapçalades pels anomenats cocaleros que dirigia el mateix Evo Morales. Els cocaleros anaven en contra de la venda dels recursos gasístics a empreses estrangeres, i de les exigències autonomistes de la província de Santa Cruz.
Per totes aquestes raons, l’arribada d’Evo Morales a la presidència de la República de Bolívia creava una situació d’incertesa, ja que el líder aimarà propugnava la nacionalització de les riqueses naturals del país fins a la legalització del conreu de la fulla de coca, passant per l’adopció d’importants mesures de discriminació positiva a favor de la gran majoria indígena del país.

En prop de 200 anys d’independència i amb més d’una vuitantena de presidents, Bolívia no havia tingut mai cap president indígena, tot i que la població nadiua era àmpliament majoritària en aquell país. Aquest fet connectava amb una tendència creixent a Sud-amèrica i Centramèrica, on als darrers anys i a diferents països s’estava desenvolupant amb una força creixent un moviment indigenista, provinent de les poblacions autòctones descendents de les tribus conquerides pels espanyols i anorreades per les classes dirigents criolles que van encapçalar els processos d’independència.

Anteriorment, havia tingut expressió a Mèxic (Chiapas) i havia jugat un paper important en l’elecció d’Alejandro Toledo al Perú. A grans trets, el moviment es dividia entre els qui prioritzaven el fet social i econòmic, com era el cas de Morales, i els qui posaven per davant el fet racial, ètnic, històric, com ara Felipe Quisque a la mateixa Bolívia.