Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Any històric per a la borsa espanyola

Un grup d'inversors de la Borsa de Sao Paulo, enmig de les turbulències financeres de l'agost

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Borsa, mercats, fons d`inversió (142)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Empreses multinacionals, transnacionals (451)
Inflació, Preus, IPC (254)
Tipus d`interès i preu del diner (86)
Personatges Personatges
Evgueni Primakov (21)
Fernando Henrique Cardoso (21)
Keizo Obuchi (14)
Entitats Entitats
Borsa de Barcelona (4)
Borsa de Frankfurt (6)
Borsa de Londres (7)
Borsa de Madrid (11)
Borsa de Nova York (7)
Borsa de París (5)
Borsa de Tòquio (3)
Fons Monetari Internacional (136)
56 lectures d'aquest article
6 impressions d'aquest article
La crisi va recòrrer els mercats financers
Borsa
Quan va acabar l’any 1997 es va considerar que aquell havia estat l’any de la borsa, però la tendència alcista no va acabar amb el tombant d’any i els índexs de les principals places borsàries d’arreu del món iniciaven el 1998 batent tots els rècords. L’any que s’obria podia ser, de nou, l’any de la borsa, i ser-ho d’una manera encara més clara que l’exercici precedent.

En començar l’any, els mercats financeres continuaven donant senyals de fortalesa. S’estava en ple vertigen alcista i mercats com el nord-americà o l’espanyol marcaven màxims històrics en ple mes de juliol. Així Wall Street assolia el 17 de juliol el valor més alt de tota la seva història i, amb l’índex Dow Jones a 9.337 punts, acumulava una rendibilitat de l’11% des de l’inici d’any. Les bones perspectives van desaparèixer quan, en qüestió de setmanes, es van perdre un 3% dels guanys.

Tot va esclatar el 27 d’agost, quan en una sola sessió Nova York va perdre 357 punts (un 4,19%), en la que era la setena caiguda en importància des de 1987, que unit a les baixades dels dies anteriors, van fer acumular una pèrdua de 1.100 punts en poc menys d’un mes. La resta de borses mundials també es van ensorrar i el 27 d’agost va quedar marcat com una de les grans jornades negres a la majoria de borses mundials.

La caiguda responia a factors psicològics i al nivell possiblement excessiu a què havien arribat les cotitzacions (l’anomenada bombolla financera) però per amunt de tot era la reacció davant la possibilitat d’una crisi financera internacional. La situació russa en va ser el desencadenant.

La crisi que havia esclatat a mitjans del 1997 al sud-est asiàtic no s’havia acabat de tancar i, després de minvar a finals d’aquell any, ressorgia amb força. La situació asiàtica seguia sent d’una notable inestabilitat econòmica, política i social i el principal país de la zona, el Japó, patia la pitjor recessió des la segona guerra mundial. Però la mala notícia de l’estiu del no era la continuïtat de la crisi asiàtica sinó la possibilitat cada cop més versemblant que acabés difonent-se al conjunt de mercats emergents. A Amèrica Llatina la situació econòmica era difícil i el gegant brasiler es trobava a un pas de la devaluació. Les coses encara eren pitjors a Rússia, el país travessava una profunda crisi econòmica i política que va motivar una depreciació del ruble respecte el dòlar, la suspensió de la cotització del ruble i la congelació del pagament del deute extern, mentre la dinàmica econòmica diària vorejava el caos en tornar als temps de l’intercanvi (el conegut com a “treball per vodka”).

Davant aquesta situació el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial havien hagut d’intervenir injectant les sumes més importants que mai s’havien conegut. Amb crèdits i ajuts, l’FMI i les altres organitzacions suprastatals, havien intentar evitar l’ensorrament d’aquelles economies on els països desenvolupats hi tenien una gran quantitat d’interessos i la crisi dels quals s’hagués acabat convertint inevitablement en una crisi mundial.

Passat l’estiu, es va fer evident que la situació russa no tenia solució a curt termini però el nou govern d’ Evgueni Primakov, que va ser confirmat per la Duma l’11 de setembre, representava com a mínim la garantia d’una certa estabilitat. La situació al Japó continuava sent complicada però el nou govern de Keizo Obuchi, elegit com a nou primer ministre el 30 de juliol, començava a fer efectiu el seu compromís de donar prioritat absoluta al rellançament de l’economia del seu país. El gran gegant asiàtic, Xina, s’havia compromès a no devaluar la seva moneda i es convertia així en la gran muralla de contenció de la crisi asiàtica. Finalment, el 4 d’octubre del 1998, el president del Brasil Fernando Henrique Cardoso va ser reelegit i va oferir també garanties d’estabilitat monetària.

Cap d’aquests fets resolia la crisi de fons, però tots ells sumats semblaven allunyar el fantasma d’una ensorrada global i sobtada. Així ho van entendre els mercats borsaris que des de mitjans de setembre van abandonar la tendència baixista i van entrar en una etapa de poca definició que van conduir cap a una clara recuperació a partir del mes de novembre, en assolir-se el dia 23 un nou màxim històric (9.374,27 punts). En acabar l’any el Dow Jones havia experimentat un creixement del 17,28%.

L’any va acabar amb unes dades prou bones. Havia estat un any ple de sorpreses que acabava amb dades properes a les previsions inicials, però amb valors allunyats de les optimistes previsions del mes de juliol i lluny, també, de les més pessimistes de finals d’agost.

L’evolució de la borsa espanyola va marcar una tendència força similar a la dels principals mercats internacionals. La diferència només va ser de grau, les alces i les caigudes van ser més espectaculars. L’indicador del mercat continu espanyol, l’Ibex 35, havia tancat l’any 1997 per damunt dels 7.200 punts i amb una rendibilitat acumulada al llarg de l’any del 40,76%. L’inici del 1998 va ser encara més espectacular. A pesar que els principals analistes pronosticaven per a tot l’any una revalorització d’entre el 10 i el 15%, el mes d’abril l’Ibex 35 superava els 10.200 punts i acumulava uns guanys del 40,7%. En tan sols quatre mesos es va superar el creixement de tot l’any anterior, i el dia 17 de juliol l’indicador selectiu del mercat continu va assolir els 10.952 punts (51% de rendibilitat), el seu rècord històric. Amb la davallada de les setmanes següents, sobretot les produïdes el divendres 21 i el dijous 27 d’agost, amb caigudes del 5,82% i 5,85%, respectivament, es van fondre els miratges i van situar la borsa espanyola en nivells més baixos que a l’inici de l’any.

En el cas de la borsa espanyola, les crisis asiàtica i russa no tenien massa incidència, però, en canvi, les males perspectives a Amèrica Llatina castigaven amb molt duresa la cotització de la majoria de grans empreses espanyoles amb importants interessos a aquella zona. El dijous negre del mes d’agost quan a tots els mercats mundials es va viure una jornada dramàtica (les pèrdues als principals parquets europeus vorejaven el 4% en una sola jornada) va ser encara més negre al mercat espanyol. La borsa espanyola, que en els últims anys passava per ser la més rendible a escala internacional, va patir el sotrac més fort des de l’intent de cop d’estat a l’antiga URSS del mes d’agost de 1991. I tot això, quan en ple juliol ja s’havien superat les xifres de rendibilitat de l’exercici anterior i quan s’acumulaven uns guanys del 202’73% en els 30 mesos precedents.

Semblava clar que el valor de les accions estava sobrevalorat. Això era degut no només a la bona marxa de l’economia espanyola sinó també a un important canvi en el comportament de les famílies que, davant la sistemàtica reducció dels tipus d’interès, havien començat a dirigir una part cada cop més important dels seus estalvis cap als mercats borsaris, ja fos directament o a través dels fons d’inversió.

El programa de privatitzacions d’empreses públiques, iniciat pel PSOE i accelerat pel Partit Popular des del 1996 amb la intenció d’instaurar una mena de capitalisme popular, havien fet créixer encara més la demanda a la borsa espanyola que, any rera anys, no només batia récords de cotitzacions, sinó també de volum negociat. L’any 1998 va veure com l’Estat completava les privatitzacions d’Argentaria, Tabacalera i Endesa amb una demanda que sempre era molt superior a les previsions més optimistes i que desbordava el volum de l’oferta.

Amb tot plegat no era, doncs, estrany que arribés un dia en què els inversors, després de mesos o anys d’acumular guanys, decidissin vendre per materialitzar els seus beneficis. La crisi internacional d’agost va ser el desencadenant i els mesos de setembre i octubre les vendes van predominar sobre les compres i els mercats van tendir a la baixa. Però igual que als Estats Units i a la majoria de mercats europeus, a mitjans d’octubre la situació es va recuperar, tancant l’any amb l’Ibex 35 a 9.386,6 punts i amb una rendibilitat acumulada des de l’1 de gener del 35,57%. Una xifra que afegida al 41,97% del 1996 i al 40,75% del 1997 completava un trieni de creixements espectaculars, malgrat tots els ensurts.