Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1995

Imprimir    Recomanar article
Eric Hauck

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Democràcia, processos de democratització (137)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Franjo Tudjman (32)
Radovan Karadzic (40)
Slobodan Milosevic (155)
Entitats Entitats
Força d´Interposició (5)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bòsnia i Herzegovina (58)
42 lectures d'aquest article
5 impressions d'aquest article
Bòsnia: després del genocidi, la Pau.



Erick Hauck

La postguerra, inaugurada oficialment el 21 de novembre de 1995 en una base aèria nord-americana a Dayton, Ohio, ha irromput a Bòsnia plena de contradiccions. La gent se sent feliç, il·lusionada amb la pau. S'han acabat els setges, les restriccions, els enterraments als parcs públics sota el foc dels franctiradors. La vida reprèn lentament el seu pols, gairebé aliena a la presència dels 60.000 soldats de l'OTAN o els tres milions de mines disseminades pels camps, carreteres i cases que fa només uns mesos eren l'escenari dels últims episodis del primer intent de genocidi a Europa des de la Segona Guer­ra Mundial.

Què és si no l'anomenada neteja ètnica? Un extermini per­fectament planificat des de Belgrad i Zàgreb, executat sense escrúpols durant 45 mesos -als ulls del món- per cabdills amb deliris de grandesa i que han deixat entre les runes dos-cents mil morts i dos milions de desplaçats, la meitat de la població d'abans de la guerra. Els "turcs", com els anomena Radovan Karadzic, no han estat eliminats perquè, finalment, la mala consciència d'europeus i americans ha aconseguit aturar la massacre. Ha arribat tard, no obstant, per evitar el que sem­blava impossible el 6 d'abril de 1992: trencar la convivència, cultivar la intolerància i dividir Bòsnia perquè quedi a l'abast de Slobodan Milosevic i Franjo Tudjman, impacients per re­partir-se el pastís.

Encara són pocs els ex-combatents serbis que s'atreveixen a desertar per tornar per retrobar-se amb el caliu de Sarajevo; són poques les famílies que s'aventuren a endinsar-se en l'an­tiga línia de front -darrere els soldats aliats- buscant la seva casa en terra cremada. Tot i això, la majoria de bosnians trans­piren optimisme. No tot està perdut. Les cases es reconstruei­xen, els amics de debò tornen, les ferides cicatritzen i la por passa. Però, i l'odi i el ressentiment? A totes les guerres n'hi ha, i els Balcans ja n'han viscut cinc en aquest segle. ¿Què fa pensar que el temps no esborrarà el record d'aquesta nova matança? Doncs que mentre continuïn apareixent ossos hu­mans enmig del bosc i se segueixin destapant fosses comunes sense que els responsables siguin jutjats i castigats, no hi hau­rà perdó ni reconciliació.

Unes 24.000 famílies esperen notícies sobre els desapare­guts. Si són morts, com han reconegut els mateixos sicaris de Karadzic, no pararan fins a recuperar els cossos i enterrar-los.

Clamaran justícia. Una justícia que, segons el document pactat a Dayton, administrarà el tribunal de crims de guerra establert a l'Haia. És a dir, dependrà de la voluntat política de les Naci­ons Unides -que aporta els fons i els mitjans al Tribunal- i dels països de l'OTAN, que poden ordenar als seus soldats detenir els acusats sempre que "se'ls trobin per casualitat".

Fins avui, la pax euro-americana ha permès que es vagi complint amb una certa puntualitat el calendari dels acords de pau: desplegament de les tropes aliades (IFOR), expulsió de les "forces estrangeres" (soldats de Croàcia i Sèrbia, així com els voluntaris arribats de països islàmics), desmilitarització de la frontera entre els dos mini-Estats creats a Bòsnia (la Federa­ció croato-musulmana i la República Sèrbia), arribada dels equips de reconstrucció i primeres actuacions per garantir la llibertat de moviment per tot el país. Queden pendents, no obstant, les tasques més difícils, les que depenen de la recon­ciliació, les que demostraran que la confiança i la convivència encara són possibles: reunificar Sarajevo i organitzar unes elec­cions amb garanties.

El 20 de març, els barris de Grbavica, Ilidza, Ilijas, Vogosca i Hadzici han de tornar sota l'administració del govern de la Federació. Poc temps per convèncer els 150.000 serbis que hi viuen que no seran represaliats, que no han de cremar els seus pisos, desenterrar els morts i fugir cap a Pale, una estació d'esquí on Karadzic vol edificar la capital del seu Estat.

Menys temps encara té la comunitat internacional per orga­nitzar unes eleccions que no legitimin els senyors de la guerra al poder, ja que, al setembre, els refugiats no hauran pogut tornar a les seves cases i, per tant, el component ètnic seguirà determinant el vot a les urnes. L'única esperança és que polí­tics com l'ex-primer ministre Haris Silajdzic, que encara cre­uen en una Bòsnia multiètnica, puguin aglutinar musulmans, serbis i croats moderats al voltant d'un moviment d'unitat na­cional. Si les eleccions s'arriben a celebrar, la pau haurà qua­llat i Bill Clinton podrà retirar els seus soldats abans de jugar-se el futur a la Casa Blanca davant dels electors nord-americans.