Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Els cascos blaus intervenen en la guerra de Bòsnia Hercegovina

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Genocidi, neteja ètnica, crims contra la humanitat (209)
Guerres, conflictes armats, cops d`Estat (388)
Pau i resolució de conflictes (406)
Personatges Personatges
Alija Izetbegovic (28)
Butros Gali (24)
James Earl Carter, Jr (26)
Michael Rose (2)
Radovan Karadzic (40)
Entitats Entitats
Cascos Blaus (20)
Forces de Protecció de l´ONU (7)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització del Tractat de l`Atlàntic Nord (264)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bòsnia i Herzegovina (58)
Croàcia (28)
Sèrbia i Montenegro (73)
Bihac (Bòsnia Hercegovina) (1)
Gorazde (Bòsnia i Hercegovina) (1)
Mostar (Croàcia) (7)
Sarajevo (Bòsnia i Hercegovina) (44)
50 lectures d'aquest article
32 impressions d'aquest article
Iniciatives de pau, mortes
Bòsnia i Hercegovina
Bòsnia i Hercegovina, que durant l'any 1994 va viure el seu tercer any de guerra, va ser l'escenari contra el qual es van estavellar totes les iniciatives de pau. Els esforços de les diplomàcies de les grans potències van fracassar en l'intent d'aplicar un pla de pau que consolidaria la divisió ètnica de la República bosniana i que suposaria la desaparició de Bòsnia i Hercegovina com a Estat unitari, amb reconeixement a l'àmbit internacional.

El pla de pau, que va promoure el Grup de Contacte per a l'antiga Iugoslàvia -format pels Estats Units, Rússia i la Unió Europea-, concedia a musulmans i croats el 51 per cent del territori bosnià; el 49 per cent restant, l'atorgava als serbis de Bòsnia. Els serbobosnians, que controlaven militarment el 70 per cent del territori, el van rebutjar reiteradament, tot i les pressions i les nombroses iniciatives diplomàtiques dels aliats. De fet, aquest pla de pau -que va seguir a la proposta dels mediadors internacionals Cyrus Wance i David Owen- va deixar el camp lliure a les milícies sèrbies i croates, que lluitaven per guanyar el màxim de territori possible. Aquesta dinàmica es va intentar trencar amb l'acord entre croats i musulmans bosnians, que va introduir una nova dada: el projecte d'una federació croato-musulmana seguint el model suís per a Bòsnia i Hercegovina, lligada per llaços confederals a Croàcia.

El conflicte a Bòsnia i Hercegovina va conèixer l'any 1994 una escalada generalitzada de la violència. Tot i que es van frenar les operacions militars de gran envergadura, la tensió bèl•lica va augmentar en les zones més vulnerables, i la població civil en va ser la víctima. Un obús que va esclatar al mercat de Sarajevo el 5 de febrer va causar la mort de 68 persones i més de 200 ferits, en una de les matances més brutals de la capital bosniana. Va ser la constatació que la partició de Bòsnia i Hercegovina només es podia fer enmig d'un bany de sang.

L'atac contra el mercat de Sarajevo -atribuït a les milícies dels serbis bosnians que liderava Radovan Karadzic- va constituir una violació en una de les zones de seguretat de les Nacions Unides. En efecte, l'ONU havia declarat mesos abans sota la seva protecció la capital bosniana, a més dels enclavaments musulmans de Bihac, Gorazde, Srebrenica, Tuzla i Zepa. Les ofensives dels serbis de Bòsnia en aquestes zones protegides van motivar la intervenció de l'OTAN contra objectius serbis, en les primeres operacions militars de l'Aliança Atlàntica en territori europeu des de la seva creació, l'any 1949.

A iniciativa dels Estats Units, la comunitat internacional es va mobilitzar des de començaments d'any per aturar les ofensives dels serbis bosnians sobre les zones protegides. El setge serbi, que al mes de març es va intensificar sobre l'enclavament de Gorazde, a l'est de Bòsnia, va provocar la posada en marxa dels lents mecanismes internacionals.

Davant els intensos bombardejos serbis sobre la ciutat de Gorazde -on hi havia atrapades unes 65.000 persones-, el president bosnià, Alija Izetbegovic, va reclamar el 31 de març, en una carta al president nord-americà, Bill Clinton, una "acció urgent" dels Estats Units i les Nacions Unides. Sis dies més tard, el Consell de Seguretat de l'ONU va exigir l'alto-el-foc immediat dels serbis a Gorazde, mentre que Washington no excloïa cap opció per aturar l'ofensiva sèrbia, inclòs un atac aeri per protegir els Cascos Blaus.

Les amenaces d'una intervenció dels avions de l'OTAN encara van incrementar més les accions de desafiament dels serbis de Bòsnia. El 6 d'abril, les forces militars serbobosnianes van impedir l'entrada a Gorazde del comandant dels Cascos Blaus a Bòsnia i Hercegovina, el general Michel Rose. El secretari general de les Nacions Unides, Butros Gali, va donar aleshores instruccions a la Forpronu perquè s'utilitzessin tots els mitjans per forçar l'aixecament del setge serbi sobre Gorazde. L'OTAN, per la seva banda, es mostrava disposada des de Brussel•les a llançar atacs aeris sobre l'enclavament així que les Nacions Unides li ho demanessin.

Les amenaces es van concretar finalment el 10 d'abril, quan dos avions nord-americans F-16 de l'OTAN van bombardejar posicions terrestres sèrbies a l'enclavament de Gorazde. Va ser el primer atac a terra en territori bosnià de l'aviació de l'Aliança Atlàntica. Al cap de 24 hores, l'OTAN va fer un segon atac contra objectius serbis a Gorazde, per protegir el contingent de cascos blaus que s'havia desplegat a l'enclavament. Un avió de caça britànic del tipus Sea Harrier va caure abatut per l'artilleria antiaèria sèrbia, cinc dies més tard, al sud de Gorazde.

Enmig dels esforços diplomàtics per aconseguir dels serbis bosnians un alto-el-foc general a Bòsnia, les accions militars de l'OTAN es van limitar a operacions de represàlia. Aquest va ser el cas del primer bombardeig d'avions de l'Aliança Atlàntica en la zona d'exclusió que envoltava Sarajevo, motivada pel pillatge de les tropes sèrbies d'un magatzem dels Cascos Blaus a la capital bosniana. Setze aparells nord-americans, britànics, francesos i holandesos van bombardejar el 5 d'agost una posició sèrbia situada a 12 quilòmetres al sud de Sarajevo. Tot i que les Nacions Unides van qualificar d'èxit l'operació, un blindat M-18 amb canons de 76 mil•límetres va ser l'únic objectiu destruït. La incursió aèria es va programar sobre una zona aïllada per evitar danys entre la població civil.

També a Sarajevo, l'atac contra un contingent de cascos blaus de nacionalitat francesa va provocar al mes de setembre una altra operació aèria dels aparells de l'OTAN. Un avió A-10 nord-americà i dos Jaguar britànics van destruir prop de la capital bosniana un tanc buit, mig enterrat i immobilitzat, que els serbis utilitzaven de tant en tant per bombardejar les rutes d'accés a Sarajevo. L'espiral de violència a la capital bosniana va fer que el Vaticà anul•lés a última hora una visita del papa Joan Pau II, prevista per al mes de setembre.

Les forces de l'OTAN mobilitzades per a l'operació Deny Flight -prohibició de vol o Cel Tancat- per intervenir a Bòsnia i Hercegovina tenien una triple missió. Una era la vigilància aèria i l'aplicació de la resolució 816 del Consell de Seguretat de l'ONU, que prohibia el vol d'avions i helicòpters en l'espai aeri de Bòsnia i Hercegovina. L'altra era donar suport des de l'aire a les Forces de Protecció de les Nacions Unides (Forpronu), a petició expressa i sota el control de l'ONU, d'acord amb les resolucions 836 i 958 del Consell de Seguretat. Finalment, la tercera era intervenir en atac sobre objectius prèviament determinats per protegir les sis zones de seguretat de l'ONU a la República bosniana.

Uns 4.500 homes i dones pertanyents a dotze països de l'OTAN -Alemanya, Bèlgica, el Canadà, Dinamarca, Espanya, els Estats Units, França, la Gran Bretanya, Holanda, Itàlia, Noruega i Turquia- van participar en el dispositiu de l'Aliança Atlàntica. Les unitats aèries i aeronavals estaven desplegades en bases italianes, alemanyes, franceses, gregues i britàniques, i en diversos portaavions que navegaven per l'Adriàtic.

Des del començament de l'operació Deny Flight -el 12 d'abril de 1993- fins que va acabar l'any, es van fer més de 15.000 sortides aèries de vigilància sobre Bòsnia i Hercegovina. Els avions de combat van assegurar més de 16.000 missions de suport aeri i hi va haver prop de 14.000 vols de vigilància amb radar, reconeixement i avituallament en vol. Espanya hi aportava un avió CASA 212, amb base a Vicenza, al nord d'Itàlia.

El comandant suprem aliat a Europa va delegar la seva autoritat per dirigir l'operació Deny Flight en el comandant en cap de les forces aliades al sud d'Europa, l'almirall Leighton W. Smith, amb el quarter general a la ciutat italiana de Nàpols. El seguiment operacional es feia dia a dia des de la base de Vicenza sota les ordres del general Andrea Fornasiero, comandant del cinquè esquadró aliat tàctic de l'aviació de l'OTAN.

L'impressionant desplegament de l'OTAN donava cobertura a les missions de les Forces de Protecció de les Nacions Unides, integrades per 24.000 cascos blaus desplegats en territori de Bòsnia i Hercegovina, d'entre els 39.000 que hi havia destinats en l'antiga Iugoslàvia.

Instituïdes el juliol del 1992 per una decisió del Consell de Seguretat de l'ONU, les Forpronu van mantenir, durant l'any 1994, 5.000 soldats a Sarajevo i en van desplegar 19.000 a la resta de la República bosniana. França va ser el principal contribuent a les Forpronu, amb 4.500 cascos blaus, mobilitzats sobretot a la capital bosniana. En segon lloc se situava la Gran Bretanya, que hi aportava 3.500 soldats, desplegats a Bòsnia central. Jordània, el Pakistan, Ucraïna, Malàisia i Bangla Desh eren alguns dels països que van aportar contingents importants de cascos blaus. Espanya va mantenir a la base de Medjugorje, a prop de la ciutat de Mostar, a Hercegovina, prop de 1.400 cascos blaus.

Malgrat la presència d'aquestes forces, la vida quotidiana de Bòsnia i Hercegovina seguia totalment marcada per la guerra. La retirada de l'armament pesant, imposada per l'OTAN al mes de febrer a Sarajevo -amb la instauració d'una zona d'exclusió de 20 quilòmetres al voltant de la capital bosniana-, l'acord croato-musulmà i els successius alto-el-foc a Sarajevo van permetre la represa de la circulació de mercaderies i el restabliment d'alguns serveis a la capital bosniana i també a Mostar, la principal ciutat d'Hercegovina.

Però l'economia seguia dividida en dos sectors: una economia assistida, que permetia la supervivència de la població civil; i una economia miliciana, que finançava l'esforç bèl•lic a costa de la població civil, amb el pillatge, l'apropiació de les ajudes i el control del mercat negre. Els territoris sota control bosnià es mantenien superpoblats, mentre que els que havien quedat sota control militar dels serbis bosnians es trobaven en un estat de total abandonament, arran de les campanyes de neteja ètnica i la fugida de la població cap a Croàcia i Sèrbia.

La mudança d'aliances, l'economia miliciana i l'esgotament de la població van trencar la cohesió de les tres comunitats bosnianes. Aquest va ser el cas de l'enclavament de Bihac, al nord-oest de Bòsnia i Hercegovina, on una guerra de tots contra tots es va reprendre amb força els últims mesos de l'any. Hi lluitava el cinquè cos de l'exèrcit governamental bosnià contra les forces dels serbis bosnians -amb base a la regió croata de Krajina, sota control serbi-, que tenien el suport de les milícies del líder autonomista musulmà Fikret Abdic.

A finals de novembre, les forces sèrbies van multiplicar els seus atacs aeris sobre l'enclavament de Bihac, utilitzant com a base operativa la regió de Krajina, en territori croat però sota el control militar dels serbis de Bòsnia. Aquest fet va motivar el primer raid aeri de l'OTAN sobre territori croat. 39 avions de l'Aliança Atlàntica van bombardejar l'aeroport d'Udbina, a la Krajina croata, on van destruir tres posicions de míssils serbis.

L'allargament del conflicte a Bòsnia i Hercegovina també va començar a obrir algunes fissures a la comunitat internacional. Tot i el risc de provocar una crisi amb els seus aliats a l'OTAN, els Estats Units van decidir unilateralment el 15 de novembre deixar de participar en la vigilància de l'embargament instaurat per les Nacions Unides sobre el lliurament d'armes a l'antiga Iugoslàvia. Aquesta decisió nord-americana va ser la conseqüència d'una esmena al pressupost de defensa dels Estats Units, aprovada pel Congrés nord-americà l'estiu anterior.

De fet, reflectia el sentiment dominant al Congrés nord-americà que l'embargament instaurat per l'ONU només havia afavorit els agressors serbis i havia impedit que els bosnians poguessin armar-se per defensar-se. La supressió del finançament per a la vigilància del bloqueig no va equivaldre a un aixecament unilateral de l'embargament, i els Estats Units van insistir que no suposaria el lliurament d'armes als bosnians. Però la decisió amenaçava de provocar serioses tensions entre Washington i els seus aliats europeus.

L'any 1994 va acabar per al conflicte de Bòsnia i Hercegovina amb l'esperança d'una fràgil treva, aconseguida per l'ex-president nord-americà Jimmy Carter en una inesperada mediació, feta enmig de l'escepticisme generalitzat.

La guerra oferia un balanç de més de 150.000 morts i dos milions de persones desplaçades, entre les quals n'hi havia 1.200.000 de refugiades fora del territori de Bòsnia i Hercegovina. Abans de començar el conflicte, el cens de la República bosniana era de 4.350.000 persones.