Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1996

Imprimir    Recomanar article
La controvèrsia en els resultats va marcar les eleccions municipals a Sèrbia

Les manifestacions de l'oposició contra el president Slodoban Milosevic es van intensificar a finals d'any

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Conflicte dels Balcans- Guerra de Bòsnia (300)
Corrupció, frau i suborn (505)
Eleccions i processos electorals (1758)
Personatges Personatges
Felipe González (226)
Mira Markovic (2)
Radovan Karadzic (40)
Slobodan Milosevic (155)
Entitats Entitats
Aliança Cívica (Sèrbia) (1)
coalició opositora Zajedno (4)
Consell Seguretat de l'ONU (76)
Esquerra Iugoslava (1)
Moviment Serbi de Renovació (6)
Nova Democràcia (Sèrbia) (1)
Organització per a la Seguretat i Cooperació a Europa (38)
Partit Democràtic de Sèrbia (13)
Partit Socialista Serbi (8)
Tribunal Suprem de la República Federal de Sèrbia (1)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Bòsnia i Herzegovina (58)
Sèrbia i Montenegro (73)
59 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
Sèrbia: la crisi de la postguerra
Bòsnia-Sèrbia
El final de la guerra dels Balcans va tenir conseqüències inesperades a Sèrbia. En un primer moment, la consecució de la pau a Bòsnia i la signatura dels acords de Dayton van representar per a Sèrbia la possibilitat d'acabar amb el bloqueig internacional que patia el país per raó del suport militar i econòmic que donava a les milícies dirigides per Radovan Karadzic i els seus aliats en el conflicte bosnià.

Abans, però, Sèrbia va obtenir el reconeixement, per la comunitat internacional, de la República Federal de Iugoslàvia, que havia creat l'any anterior amb Montenegro, reconeixement que es va fer palès en establir relacions diplomàtiques amb Macedònia el 8 d'abril, que era el primer Estat a fer-ho, i amb Alemanya al cap de setze dies. El 7 d'agost va establir relacions amb Croàcia i el 3 d'octubre amb Bòsnia i Hercegovina.

A l'octubre, el Consell de Seguretat de l'ONU va aixecar definitivament les sancions a Sèrbia i Montenegro imposades el 1992 i el 1993, alhora que ho feia també amb els serbobosnians de la República Sprska.

Amb tots aquests elements Slobodan Milosevic, líder del Partit Socialista Serbi (SPS), en el poder, va decidir convocar eleccions generals el 3 de novembre i municipals. La seva intenció era consolidar-se en el poder i revalidar la seva imatge de dirigent davant la comunitat internacional.

En la primera volta dels comicis, els resultats van ser favorables a Milosevic: la coalició liderada pel seu partit i formada, a més, per Esquerra Iugoslava (JUL), un partit liderat per la seva dona, Mira Markovic i Nova Democràcia (ND), va obtenir 84 dels 138 escons en joc, mentre que el principal partit de l'oposició, la coalició Zajedno (Junts), integrada pel Moviment Serbi de Renovació (SPO), el Partit Democràtic Serbi (DS) i l'Aliança Cívica (GSS), obtenia només 22 escons.

Les forces opositores van criticar algunes irregularitats en el procés electoral, però van concentrar els seus esforços en la segona volta dels comicis municipals, del 17 de novembre, en què el sistema electoral els oferia més possibilitats. Aquestes esperances es van veure confirmades en obtenir la victòria en els consells municipals de les quaranta principals ciutats del país, incloent-hi la capital, Belgrad.

D'entrada, el govern de Milosevicva reconèixer la derrota, però va començar un llarg procés de revisió dels resultats. La Comissió Electoral els va anul·lar en algunes de les ciutats on havia triomfat l'oposició, i finalment el 24 de novembre va anul·lar les eleccions de Belgrad per suposades irregularitats. Quatre dies abans, la mateixa Comissió Electoral havia confirmat la victòria de l'oposició a la capital.

A partir d'aquell dia 24 els esdeveniments es van precipitar. Les tímides manifestacions als carrers de Belgrad contra el frau electoral es van convertir en manifestacions massives que reclamaven directament la dimissió de Milosevic i que un dia i un altre omplien el centre de Belgrad i de les principals ciutats del país.

Per intentar frenar les protestes, Milosevic va convocar una tercera volta electoral el 27 de novembre, que va ser boicotejada per l'oposició, mentre buscava el suport dels tribunals del país a la seva tesi i clausurava els mitjans de comunicació que feien propaganda de l'oposició, com Ràdio índex i B-92, tancades el 3 de desembre.

Les manifestacions, però, continuaven, i alhora creixia la intensitat dels advertiments de la comunitat internacional, com l'ajornament dels ajuts preferencials decidit per la Unió Europea. Això va obligar Milosevic a reobrir les emissores i a començar una purga entre els membres del seu partit.

El 7 de desembre, el Tribunal Suprem de la República Federal de Sèrbia va donar la raó a Milosevic en no reconèixer la victòria opositora. L'oposició va iniciar el boicot del Parlament, i van continuar les mobilitzacions, que el 14 de desembre van arribar al punt màxim reunint 250.000 persones a Belgrad. Els oferiments de negociació formulats per Milosevic van ser rebutjats per l'oposició, que només estava disposada a acceptar-los si Milosevic s'avenia a fer unes noves eleccions generals sota supervisió internacional.

El 15 de desembre, la cort de Nis es va pronunciar favorablement a les tesis de l'oposició en invalidar la victòria del partit governamental, i l'endemà una altra sentència judicial va dir el mateix pel que feia als resultats a Smederevska Palanka. Eren les primeres victòries legals de l´oposició i unsenyal inequívoc que es començava a esquerdar el monolitisme del règim.

Per desbloquejar la situació, Milosevic va acceptar que l'OSCE organitzés una missió especial, encapçalada per Felipe Gonzàlez, per analitzar els resultats electorals. Després de visitar Sèrbia el 19 i 20 de desembre i d'entrevistar-se amb totes les parts, el dictamen de l'OSCE va ser inequívoc: la victòria de l'oposició havia estat neta i clara, no hi havia hagut cap motiu per anul·lar les eleccions i el règim del Milosevic havia d'acceptar els resul·ltats electorals del 17 de novembre.

De poc li va servir a Milosevic la manifestació que va organitzar amb els seus partidaris el 24 de desembre amb la intenció de demostrar el seu suport popular. Els 40.000 partidaris congregats eren només una cinquena part dels que va portar l'oposició. Aquell dia les manifestacions van acabar en aldarulls, amb 15 ferits entre les dues parts. Un dels opositors ferits moriria tres dies després.

La nit de Cap d'Any, els carrers de Belgrad es van omplir de manifestants per quarantè dia consecutiu. Mentre donaven la benvinguda al nou any, seguien reclamant la democratització de la República Federal Iugoslava il brindaven per la que creien imminent| caiguda del president Milosevic.