Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Luis Iganzio Lula i George Bush es van entrevistar durant la cimera de l'ALCA per millorar les relacions comercials del Brasil

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Partits polítics i entitats (1853)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
George W. Bush (404)
Luiz Inácio Lula da Silva (37)
Néstor Kirchner (26)
Rodrigo Rato (98)
Entitats Entitats
Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (9)
Fons Monetari Internacional (136)
Organització Mundial del Comerç (56)
Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (5)
Partit dels Treballadors de Brasil (12)
34 lectures d'aquest article
2 impressions d'aquest article
El PT i Lula qüestionats
Brasil
Al llarg de 2005, Brasil va viure una sèrie d’incidents, interns i externs, que van comprometre la credibilitat de la presidència de Luiz Inácio Lula da Silva. Segons enquestes de finals d’any, el Partit dels Treballadors (PT), fundat feia 25 anys pel mateix Lula da Silva, havia perdut un terç dels seus electors, afectat per una sèrie de denúncies de corrupció que havien sacsejat els fonaments de l’agrupació d’esquerres més gran d’Amèrica Llatina. Al desembre del 2004, el 24% dels electors havien declarat el seu suport al PT, que havia caigut un 16% en només dotze mesos. Les xifres demostraven que la crisi política havia invertit el procés de creixement del partit, que s´havia mantingut inalterable als últims quinze anys, fins a aconseguir el seu màxim justament el 2004.
La davallada en credibilitat es va iniciar al mes de juny, quan un diputat aliat del PT va denunciar que el partit havia instal·lat al Parlament una xarxa de suborns a legisladors per aprovar lleis decisives pel govern. Els diners haurien sortit d’una comptabilitat paral·lela que recaptava fons de bancs oficials, a través de crèdits fraudulents atorgats a un publicista que feia campanyes per al govern. A mesura que els diputats furgaven en els comptes del partit governant, els brasilers anaven retirant el suport, de manera que es va produir una baixa fins al 20%. Mig any després, cap partit de l’oposició n’havia tret profit de la davallada del PT, tot i que, al desembre, una comissió del Congrés va confirmar la veracitat de les denúncies.

Segons els sondeigs de finals de 2005, el PT mantenia el suport del 19% de l’electorat, mentre que l’opositor Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB) quedava en un 8%, el Partit de la Social Democràcia Brasilera (PSDB) de l’expresident Fernando Henrique Cardoso assolia un 5%, i el Partit del Front Liberal (PFL) un 4%. Pels observadors més especialitzats, a l’hora d’interpretar les dades, calia tenir en compte el fet que els electors brasilers votaven preferentment candidats que no partits, i que era comú que les preferències fossin més emocionals que programàtiques, una qüestió que explicaria que, malgrat la crisi, Lula continués sent el dirigent amb més bona imatge del país, molt per damunt del seu partit. En tot cas, el 12 de desembre, el Tribunal Federal Suprem del Brasil va aprovar que la Cambra Baixa pogués votar per la destitució com a diputat de l’exministre José Dirceu, que fins al juny anterior havia estat ministre de la presidència Lula.
En un altre ordre de coses, el 23 d’octubre de 2005, els brasilers es van pronunciar contra la iniciativa de prohibir el comerç d’armes de foc i munició, en un referèndum, que havia estat plantejat com una eina per reduir els índexs de violència al país. El Tribunal Superior Electoral va informar de la victòria del no per un percentatge superior al 65% dels vots emesos. La victòria del «no» va tenir la immediata conseqüència de la supressió de l’article 35 de l’Estatut de Desarmament, vigent des del desembre de 2003, i que havia dividit el país en defensors i detractors de les armes. El 2005, Brasil tenia una de les taxes de mortalitat per armes de foc més altes del món, i aquest era un dels arguments dels defensors del «sí», agrupats en el bloc parlamentari Brasil sense Armes. El 2004, les armes de foc havien provocat la mort de 36.091 persones al Brasil, quantitat inferior en un 8,2% a la registrada el 2003, amb 39.325 morts. Els defensors del «no» van al·legar que la majoria d’aquestes morts no es cometien amb armes adquirides legalment i registrades, sinó amb armes que entraven de contraban al país i que es negociaven al mercat negre.
En l’àmbit exterior, Brasil va rebre el 6 de novembre de 2005 la visita del president dels Estats Units, George W.Bush, després del fracàs registrat en impulsar l’Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) a la Cimera de les Amèriques celebrada anteriorment a Mar del Plata, on Brasil havia fet costat als plantejaments contraris a l’ALCA d’Argentina. L’arribada de Bush al país va anar acompanyada d’un gran nombre de protestes contra la guerra, si bé la reunió de Bush amb Luiz Inácio Lula da Silva va permetre avançar en diferents afers comercials bilaterals, i buscar solucions al incert futur de l’ALCA, de cara a la celebració de la cimera de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) el desembre a Hong Kong. En la compareixença conjunta que van fer a la finca Granja do Torto dels afores de Brasília, Bush va treure importància al desacord entre els dos països pel que feia a l’ALCA, afirmant que entenia la posició del Brasil de voler esperar els resultats de la reunió de l’OMC abans de no decantar-se per a la reactivació de l’ALCA, en ser un afer directament relacionat amb les decisions que es prenguessin a Hong Kong sobre eliminació o minorament dels subsidis agrícoles dels Estats Units i de la Unió Europea que afectaven directament el progrés del sector agropecuari brasiler.

Finalment, el mals resultats obtinguts per a liberalització del comerç mundial a Hong Kong, en decidir-se ajornar el gruix de supressió d’aranzels al 2013, va determinar Bush i Lula a continuar en l’àmbit dels acords bilaterals, en gran part supeditats a l’èxit de les polítiques de crèdit del Fons Monetari Internacional (FMI) amb Brasil, i també amb l’Argentina. En acabar el 2005, els governs de les dues economies més grans del Mercat Comú del Sud (Mercosud), van anunciar, per separat, la seva intenció de cancel·lar la totalitat dels deutes amb el Fons Monetari Internacional (FMI) per uns 24.000 milions de dòlars, posant en evidència el grau de coordinació existents entre els governs de Luiz Inácio Lula da Silva i Néstor Kirchner.

En ambdós casos, l’objectiu era desenganxar-se del seguiment periòdic de l’FMI que dirigia l’espanyol Rodrigo Rato, perquè Lula i Kirchner havien coincidit en responsabilitzar les polítiques d’ajustament permanent que plantejava l’FMI per deixar diners de l’estat de crisi permanent en què viuen els països deutors. El Brasil i l’Argentina havien volgut aprofitar una bona conjuntura econòmica d’anys, amb els seus respectius bancs centrals desbordants de divises, per endegar la iniciativa. Al Brasil, el procés d’acumulació responia a un gran superàvit comercial, en un escenari de sobreajustament fiscal. Sumant l’abaratiment del dòlar davant el real, el Tresor brasiler havia duplicat les seves reserves líquides en menys d’un any, fins als 50.823 milions de dòlars, un valor sense precedents en la història del país. De cara a les properes eleccions, Lula va voler fer un cop d’efecte anunciant la fi de la relació amb el Fons, que, en el cas del Brasil, representava un total de 15.000 milions de dòlars amb venciments fins al 2008. El deute brasiler amb l’FMI havia arribat al punt més alt el novembre de 2003, amb 33.700 milions de dòlars, si bé al març de 2005, Brasil ja n’havia retornat 14.000. Per la banda a Argentina, el superàvit fiscal obtingut a partir de 2002 va arribar després del brutal ajustament econòmic generat per la devaluació de la moneda i va propiciar un creixement important de les reserves de 9.000 a 27.000 milions, un terç de les quals van anar a parar als comptes encriptats de l’FMI. En tot cas, quedava pendent el tema del deute extern, que en el cas del Brasil superava els 220.000 milions de dòlars i en el d’Argentina els 120.000 milions.