Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
El president Luiz Ignazio Lula da Silva

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
César Maia (1)
Fernando Henrique Cardoso (21)
Luiz Inácio Lula da Silva (37)
Marta Suplicy (1)
Néstor Kirchner (26)
Raul Pont (1)
Entitats Entitats
Govern del Brasil (5)
Parlament del Brasil (4)
Partit de la Socialdemocràcia Brasilera (5)
Partit del Front Liberal de Brasil (3)
Partit dels Treballadors de Brasil (12)
Partit Moviment Democràtic (Brasil) (3)
36 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Liderant Llatinoamèrica
Brasil
El 2004, el Brasil va continuar liderant les economies llatinoamericanes i exercint, a més, una funció de nexe entre els organismes financers internacionals i l’Argentina, que havia estabilitzat la seva situació des de l’arribada de Néstor Kirchner al poder, però encara havia d’aclarir com pensava pagar els més de 100.000 milions de dòlars que havia acumulat en deute extern els darrers anys. El Brasil també presentava un deute extern superior als 200.000 milions de dòlars, però a diferència de l’Argentina complia en l’amortització dels terminis, rebia cada cop més inversions estrangeres, augmentava les seves exportacions i obria la seva economia al món exterior, amb un PIB d’1,5 bilions de dòlars i una renda per càpita de 7.800 dòlars.

Durant l’any, els fets més destacats van ser la visita al mes de novembre del president xinès Hu Jintao i l’anunci fet per aquest de tirar endavant intercanvis comercials entre els dos països per un import superior als 80.000 milions de dòlars en els anys següents. També va destacar, a finals d’any, la participació del Brasil a la cimera de l’ASEAN celebrada a Santiago de Xile, que va suposar un impuls en els tractes del país amb l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) per ser autoritzat a portar a terme processos industrials d’enriquiment d’urani amb finalitats nuclears civils, aprofitant la condició de què gaudia el Brasil com a cinquè productor mundial d’urani, que fins llavors havia de vendre en brut als Estats Units, Canadà, Alemanya o França.

Tots aquests avenços econòmics van tenir una contrapartida política negativa sobre el govern de coalició, que encapçalava el Partit dels Treballadors (PT) i liderava el president Luiz Inázio Lula da Silva. Així, l’octubre del 2004, el Partit dels Treballadors (PT) va ser la força més votada en les eleccions municipals d’aquell dia en sis de les capitals dels 26 Estats del país, i en 388 de les 5.500 alcaldies en joc, però la candidata de Lula, Marta Suplicy, va perdre l’alcaldia de São Paulo, la ciutat més poblada de tota l’Amèrica Llatina, per més de vuit punts enfront de José Serra, el candidat del Partit Socialdemòcrata del Brasil (PSDB) de l’expresident Fernando Henrique Cardoso (1994-2002). El candidat del PSDB, José Fogasa, també es va imposar al de Lula, Raúl Pont, a Porto Alegre. Al final, acabades les dues voltes electorals a la jornada del 31 d’octubre, el PT va poder sumar políticament als seus municipis les 1.027 ciutats obtingudes pel Partit del Moviment Democràtic Brasiler (PMDB), una confederació de formacions regionals de perfil difús que donava suport al govern de Lula al Congrés. A Rio de Janeiro, l’elecció es va decantar per poc marge a favor de l’actual alcalde, César Maia, de l’opositor Partit de Front Liberal (PFL-dreta).
Políticament, les eleccions van desvetllar el nou fenomen del bipartidisme, ja que, en menys de cinc anys, el PT havia deixat de ser el partit que buscava la presidència com una utopia per esdevenir una força d’abast nacional. D’altra banda, el PSDB, fundat el 1988 per Cardoso, havia guanyat en 843 ciutats i es presentava com l’alternativa més clara a l’oficialisme. Els dos partits, a més, havien aconseguit desplaçar del poder els partits de dreta que havien monopolitzat històricament la política brasilera, fet que explicava la pèrdua d’influència del PFL, de tradició cabdillista i nepotista.