Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
El candidat del Front Popular Brasiler (FPB), Luis Inácio Lula da Silva, en plena campanya electoral

Articles dependents
Fernando Henrique Cardoso
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Economia internacional, macroeconomia (349)
Eleccions i processos electorals (1758)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Fernando Collor de Mello (4)
Fernando Henrique Cardoso (21)
Itamar Franco (3)
Luiz Inácio Lula da Silva (37)
Tancredo Neves (1)
Entitats Entitats
Banc Mundial (52)
Fons Monetari Internacional (136)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Brasil (47)
37 lectures d'aquest article
1 impressió d'aquest article
Tot per a l'estabilitat econòmica
Brasil
95 milions d'electors van anar a votar el 3 d'octubre per escollir el nou president del Brasil. Després de la dolorosa experiència de Tancredo Neves, que va morir abans de poder assumir la presidència, i de la traumatitzant destitució de Fernando Collor de Mello, el primer president brasiler escollit per votació directa des de l'any 1964, els brasilers esperaven poder escollir un president resistent a les malalties i immune a les corrupcions, i capaç, també, d'endreçar l'economia del país.

Més de la meitat de l'electorat va decidir que l'home era Fernando Henrique Cardoso, que es convertiria en el 38è president de la República. Amb aquesta designació, sense necessitat d'una segona volta electoral, el Brasil va optar més per la continuïtat que no pas pel canvi, tot i que el candidat socialdemòcrata es va comprometre a portar el país pel camí de les reformes.

La victòria de Cardoso s'explica per l'èxit del pla econòmic que ell havia dissenyat per fer front a la hiperinflació endèmica que patia el país, i que ell mateix va posar en marxa, com a ministre de Finances, sis mesos abans de les eleccions.

El pla constava de tres fases. La primera fase va consistir en la creació, al mes de febrer, d'un fons social d'emergència, que va permetre al govern conservar a les seves mans el 15 per cent dels ingressos federals, que, segons la Constitució, havien d'estar destinats als Estats federats i els municipis. La mesura va permetre reduir el dèficit pressupostari i donar una certa assistència a les capes més necessitades de la població.

La segona etapa va ser la uniformització i la sincronització dels mecanismes d'ajust de les variables econòmiques. Es va fer mitjançant la creació d'un instrument de comptes, la Unitat Real de Valor (URV), sobre la qual es van haver d'alinear, de mica en mica, tots els agents econòmics. La URV va substituir la desena d'índexs que fins aleshores s'havien utilitzat per calcular la inflació i que, a causa de les seves divergències, engendraven una espiral inflacionista que multiplicava, de manera anticipada, la pujada dels salaris i els preus.

La instauració d'una nova moneda, el real, va ser la tercera i última fase d'aplicació del pla de Cardoso. Es va fer l'1 de juliol, i amb aquesta mesura començava la dolarització de l'economia brasilera. Sobrevalorat un 15 per cent respecte a la divisa nord-americana, el real va fer caure bruscament la inflació, que semblava ja un element indissociable de la realitat del Brasil contemporani.

Els trenta primers dies després de la instauració del real van capgirar totalment les perspectives de les eleccions presidencials de l'octubre. El candidat del Front Popular Brasiler -l'FPB, d'esquerres-, Luis Ignacio Lula da Silva, havia estat fins aleshores el candidat preferit en tots els sondejos. La brusca baixada de la inflació -va ser del 45% al mes de juny i només de l'1,5% al mes de setembre- en va precipitar la caiguda.

Malgrat la seva còmoda victòria electoral, Fernando Henrique Cardoso tenia encara molta feina per fer. Calia consolidar l'estabilització econòmica i també afrontar, de manera urgent, un cert nombre de reformes, que passaven obligatòriament per una revisió de la Constitució. Sense aquestes reformes, el seu pla econòmic quedava amenaçat. Li ho van indicar amb claredat el Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial en la reunió que es va fer a Madrid poc abans de les eleccions. Aquest seria el repte de Cardoso a partir de l'1 de gener de 1995, quan prengués possessió de la presidència en substitució d'Itamar Franco.