Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1999

Imprimir    Recomanar article
El president de La Caixa, Josep Vilarasau, i el de Caixa de Catalunya, Antoni Serra Ramoneda

Juan Antonio Samaranch va deixar la presidència de La Caixa en mans de Josep Vilarasau

Una de les activitats més conegudes de les caixes d'estalvi catalanes són l'Obra Social

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Personatges Personatges
Antoni Brufau Niubó (17)
Artur Mas (828)
Isidre Fainé (32)
Jordi Pujol i Soley (858)
Josep Vilarasau (17)
Juan Antonio Samaranch (54)
Entitats Entitats
Aigües de Barcelona (34)
Autopistas Concesionaria Española, S.A. (27)
Banc Santander Central Hispano (46)
Bancaixa (13)
Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (64)
Banco Português de Investimento (2)
Caixa Catalunya (87)
Caixa de Girona (16)
Caixa de Manlleu (7)
Caixa de Sabadell (18)
Caixa de Tarragona (7)
Caixa de Terrassa (15)
Caixa d`Estalvis i Pensions (171)
Caixa d´Estalvis del Mediterrani (10)
Caixa Laietana (19)
Caixa Manresa (25)
Caixa Penedès (23)
Caja Madrid (19)
Confederació Espanyola de Caixes d'Estalvis (10)
Convergència i Unió (1824)
Deutsche Bank AG (9)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Gas Natural (81)
Generalitat de Catalunya (1919)
Grup Hidrocantábrico (5)
Repsol (33)
Telefónica (115)
Unió Econòmica i Monetària (32)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
41 lectures d'aquest article
8 impressions d'aquest article
Relleu a La Caixa i debat polític
Caixes d'estalvi
El 28 de gener del 1999 la principal entitat financera catalana, la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona, “la Caixa” va reorganitzar la seva cúpula directiva. Josep Vilarasau, fins llavors director general, va ser nomenat nou president de en substitució de Juan Antonio Samaranch, que va passar a ocupar la presidència d’honor amb caràcter vitalici. Isidre Fainé es va convertir en el nou director general de l’entitat d’estalvi i Antoni Brufau en responsable del Grup La Caixa -també amb categoria de director general i responsabilitat sobre les filials financeres i industrials.

Va començar així un any on el paper de les caixes d’estalvis dintre del sistema financer, va ser motiu de tota mena de polèmiques. Polèmiques que van arribar al terreny polític durant la campanya de les eleccions al Parlament de Catalunya i el subsegüent debat d’investidura del 16 de novembre.

El debat venia de lluny i es justificava pel gran pes que les caixes d’estalvis tenien en el sistema financer espanyol tant pel seu volum de negoci com pel seu arrelament al territori i la seva tradició. A finals de 1999 existien 50 entitats que responien a la consideració jurídica de caixes d’estalvi, les quals estaven agrupades en la CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorro). Catalunya era la comunitat autònoma amb un nombre major d’entitats, deu, distribuïdes al llarg i ample de la seva geografia i que havien esdevingut, amb el pas dels anys, les principals canalitzadores de l’estalvi popular del país.

Les caixes d’estalvis havien nascut amb una finalitat no lucrativa i no tenien accionistes. El seus òrgans de govern estaven formats, fonamentalment, per les entitats fundadores, els impositors, les corporacions locals i els treballadors. A més a més, estaven obligades per llei, a invertir en l’anomenada obra benèfico-social la part dels seus excedents no destinats a reserves.

El seu pes en el sector financer espanyol era decisiu. A finals de setembre del 1999, les caixes d’estalvis tenien el 44,82% dels recursos de creditors de tot el sistema bancari, els bancs tenien un 50,47% i l’altre 4,71% el controlaven les cooperatives de crèdit. Però en alguns segments la penetració de les caixes d’estalvis era encara més elevat, així per exemple, tenien una quota en el mercat hipotecari clarament superior al 50%. A més les tres primeres entitats, la Caixa de Pensions, la Caja de Ahorros de Madrid i la Caixa d’Estalvis de Catalunya ocupaven els llocs tercer, sisè i vuitè en el rànquing d’entitats de crèdit espanyoles per volum de recursos aliens. El 1998 les caixes havien aconseguit superar als bancs en nombre d'oficines (17.598) i tot i tenir menys empleats (94.846).

A banda del negoci pròpiament financer la seva activitat benèfica era també molt important i el 1998 hi havien dedicat en global 120.131 milions de pessetes, un 20,5% dels seus excedents, que dedicaven preferentment a activitats culturals (48%) a obra assistencial (27%) i a l'ensenyament (20%).

Durant les dècades anteriors la legislació que regulava les caixes havia patit substancials modificacions i mica en mica les havia anat equiparant als bancs. El 1977 se'ls va permetre realitzar les mateixes operacions que els bancs. El 1989 quan se'ls va permetre obrir lliurement oficines en tot el territori espanyol i aquest fet va permetre a les gran caixes, especialment a les dues més grans (La Caixa i Caja Madrid) desenvolupar una xarxa d'oficines amb cobertura a tot l'Estat.

En aquest sentit, Catalunya era un cas a part: tenia deu caixes d’estalvis incloses la primera i la tercera entitat espanyoles més importants: la Caixa d'Estalvis i de Pensions de Barcelona (la Caixa) i la Caixa d'Estalvis de Catalunya. Només Caja Madrid podia situar-se entre les dues caixes catalanes les quals posseïen el 24% dels recursos de creditors totals de les caixes espanyoles a finals de setembre de 1999. A banda d'aquestes dues, el mapa de les caixes d'estalvis catalanes es completava amb la Caixa d'Estalvis del Penedès, la Caixa d'Estalvis de Sabadell, la Caixa d'Estalvis de Tarragona, la Caixa d'Estalvis de Terrassa, la Caixa d'Estalvis de Girona, la Caixa d'Estalvis Laietana, la Caixa d'Estalvis de Manresa i la Caixa d'Estalvis de Manlleu.

L'explicació de la importància relativa de les caixes d'estalvis catalanes calia buscar-la en el procés de revolució industrial de Catalunya. La burgesia que va encapçalar aquesta industrialització era, fonamentalment, tèxtil i no va necessitar grans quantitats de capitals per a establir les seves fàbriques. A diferència del que va passar al País Basc, on la industrialització es va produir al voltant de la siderúrgia, els bancs industrials no van arrelar amb força i, en canvi, es van crear les caixes d'estalvi com un instrument per canalitzar els estalvis dels treballadors. A les portes de l’any 2000, el pes que tenien les caixes d'estalvi a Catalunya no tenia punt de comparació amb el de la resta d’Europa.

La Caixa d'Estalvis i de Pensions de Barcelona era també la primera en l'àmbit europeu en quant a beneficis l'any 1998. Ena quest rànquing, a banda de la Caixa, hi apareixien deu entitats espanyoles més entre les trenta primeres, encara que hi destacava l'absència de la Caixa de Catalunya la qual havia hagut de destinar bona part dels seus beneficis d'aquell exercici a sanejar la difícil situació que travessava el seu grup assegurador. El volum de negoci de La Caixa, a més, la situava entre les entitats de crèdit més importants de l'Estat i el volum de recursos creditors que gestionava només era superat pels dos superbancs productes de diverses fusions: el Banco Santander Central Hispano (BSCH) i el Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA).

La Caixa, va iniciar l'any 1999 amb una successió al capdavant del seu consell d'administració no exempta de polèmica. Juan Antonio Samaranch deixava la presidència de l'entitat, després de 12 anys ocupant aquest càrrec, en ple escàndol al Comitè Olímpic Internacional que ell també presidia. A Samaranch el va substituir el fins aleshores director general de l'entitat, Josep Vilarasau, que deixava el seu antic càrrec en mans d'Isidre Fainé i Antoni Brufau. El nou equip directiu era clarament continuista, era el que havia convertit a La Caixa en el primer grup industrial espanyol, en la tercera entitat financera espanyola per beneficis, recursos de clients i plantilla, la segona en nombre d'oficines, i la quarta en actius just abans dels processos de macro fusions bancàries. Aquest caràcter continuista quedava encara més reforçat per la presència de dos directors generals amb poders equivalents cosa que mantenia la capacitat de decisió real en mans de Josep Vilarasau. Després de dures negociacions amb el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat encapçalat per Artur Mas i amb els sindicats de la pròpia entitat, la Caixa va modificar lleugerament el seu plantejament inicial i Isidre Fainé es va convertir a efectes legals en el director general únic de la Caixa, mentre Antoni Brufau quedava com a director general del grup encarregat de les filials financers i del grup industrial.

La cartera industrial de La Caixa era realment espectacular. Posseïa importants paquets d'accions i formava part dels nuclis estables d'empreses com Repsol, Telefònica, Gas Natural, Acesa, Endesa, Aigües de Barcelona i Hidrocantábrico, els quals tenien un valor en borsa a inicis de l'exercici de 1999 superior als 980.000 milions de pessetes. La seva expansió no s'aturava i el mes d'octubre del 1999 va adquirir, per 170.000 milions, el 2,6% del Deutsche Bank, el primer banc europeu i el segon a nivell mundial, convertint-se així en el segon accionista conegut més important de l'entitat alemanya. I abans d'acabar aquell mes d'octubre va ampliar fins al 12,5%, el màxim permès per la llei portuguesa, la seva participació del Banco Portuguès de Investimento.

Tant pel seu volum com per la seva política, La Caixa no estava exempta de polèmiques. Així, el seu control sobre Acesa, l'empresa concessionària d'autopistes la va posar en l'ull de l'huracà, quan el descontentament popular contra els peatges es va centrar en l'empresa catalana. També va estar immersa en mig de la polèmica en el procés de fusió del BBV i Argentaria, quan va veure reduït el seu poder en el consell d'administració de Telefònica a causa de la unió de les participacions d'aquests dos bancs. Tot i aquest fet va aconseguir arrencar el compromís del nou BBVA de respectar la seva quota de poder i és que La Caixa tenia un potencial econòmic enorme com ho demostraven el seus beneficis, que el mes de setembre de 1999 arribaven als 86.257 milions, un 7,5% que en el mateix període de l'any precedent.

Fins i tot el president de la Caixa de Catalunya, Antoni Serra Ramoneda va qüestionar públicament el caràcter benèfic de La Caixa i va assenyalar que la dimensió que havia adquirit aquesta entitat plantejava la necessitat de reformar el seu règim jurídic. Al darrera d'aquesta afirmació, però, hi havia un debat que ja durava anys. En efecte, d'ençà l'adveniment de la Unió Econòmica i Monetària, diverses veus havien aconsellat la fusió de caixes per tal de poder fer front a l'alta competitivitat que un mercat financer totalment liberalitzat implicava. Algunes entitats ja havien començat a fer moviments com era el cas de les valencianes Bancaixa i la Caixa d'Estalvis del Mediterrani i fins i tot el govern socialista d'Andalusia havia anunciat una nova llei per a les seves caixes que preveia la creació d'una caixa de caixes on totes les entitats andaluses havien de participar-hi i que s'endevinava com l'embrió de la futura i única caixa d'estalvis andalusa. També a Galícia i a Castella i Lleó hi havia hagut moviments favorables a la fusió de caixes, normalment impulsats pels governs autonòmics, que eren els que tenien les competències sobre el tema.

A Catalunya, on la Generalitat tenia les competències sobre el sector, ja feia temps que es rumorejava la fusió de les dues grans, la Caixa i Caixa de Catalunya. A pesar que ambdues entitats havien negat per activa i per passiva aquest extrem ningú descartava l’operació. També semblava possible un procés de convergència de les caixes catalanes més petites, elles soles o sota l’òrbita d’alguna de les grans.

Un altre focus de debat obert al voltant de les caixes era el poder de control que els governs de les comunitats autònomes hi podien exercir. En ser entitats sense ànim de lucre i amb un objectiu benèfic i social, algunes comunitats havien legislat per tal de fer-se amb un control més directe de la seva gestió, com va ser el cas del País Valencià i Castella i Lleó on s'havia permès l'entrada a representants dels Parlaments autonòmics al seus òrgans de direcció. I tant si era des de dins com si es feia a través de la legislació, com en el cas de Galícia, s'intentava que l'activitat de les caixes fomentés realment el desenvolupament social, cultural i econòmic dels seus respectius territoris d'origen, evitant la sortida tan de les inversions en cartera com les creditícies i d'obra social fora de les seves respectives comunitats autònomes.

El debat al voltant de la reforma de les lleis de caixes d'estalvis també va arribar el 1999 a Catalunya. Feia ja temps que la qüestió estava damunt la taula i l’any anterior el govern de la Generalitat i el conjunt de caixes catalanes havien arribat a un acord perquè aquestes destinessin una part del pressupost de les seves obres socials (un total de 2.000 milions de pessetes) a complir els objectius fixats pel departament de Benestar Social. El 1999 aquesta quantitat es va incrementar fins els 2.200 milions de pessetes. Era un acord voluntari, però era el primer precedent que demostrava que el govern català començava a canviar el tarannà no intervencionista que s’havia definit en la llei catalana de caixes del 1986.

Durant tot l’any 1999, diversos grups polítics van planejar la conveniència de modificar la llei catalana de caixes. En el seu programa per a les eleccions al Parlament de Catalunya del 17 d’octubre, les forces d’esquerra hi van incloure diverses propostes encaminades a incrementar el control de la Generalitat sobre les caixes i a garantir que les seves inversions i la seva obra social s’adaptessin millor a les necessitats de la societat que generava l’estalvi de què aquestes entitats bancàries vivien.

Tot i que la victòria de Convergència i Unió (CiU) a les eleccions autonòmiques semblava allunyar la possibilitat d’un canvi del marc legal, en les negociacions per a la investidura de Jordi Pujol com a President de la Generalitat va saltar la sorpresa. Entre els acords a que CiU va arribar amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) per garantir-se l'abstenció d’aquesta força hi havia el compromís d'introduir en les pressupostos per al 2000 mesures concretes que obliguessin les caixes catalanes a donar suport al desenvolupament de les pimes catalanes i de l'economia social i la promesa d'estudiar la proposta de reforma de la Llei que ERC havia presentat anteriorment i que buscava, bàsicament, una major transparència en l'elecció dels òrgans directius i una implicació més gran de les caixes catalanes en el finançament de l'economia productiva del país i en el desenvolupament econòmic, la cohesió social i la defensa i promoció de la cultura catalana.