Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Un atemptat contra la mesquita de Quetta causa la mort de 47 persones i una cincuantena de ferits.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas 11-S (80)
Conflicte Índia, Pakistan en el Caixmir (50)
Economia internacional, macroeconomia (349)
Energia nuclear, assajos nuclears i material radioactiu (162)
Fonamentalisme islàmic (82)
Guerra d`Iraq (558)
Pau i resolució de conflictes (406)
Pobresa, desigualtats (147)
Política internacional (1336)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Abd El Hamid Karzai (37)
Atal Behari Vajpayee (25)
Pervez Musharraf (51)
Zafarullah Jamali (4)
Entitats Entitats
Al-Qaida (241)
Govern de l'Índia (4)
Govern de la Xina (25)
Govern de Pakistan (4)
Parlament de l`Índia (7)
Talibans (8)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Afganistan (65)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Índia (59)
Pakistan (60)
Xina (104)
Caixmir (Índia, Pakistan i la Xina) (26)
Islamabad (Pakistan) (6)
Nova Delhi (Índia) (14)
27 lectures d'aquest article
Acord a final d’any
Caixmir
El 25 de novembre del 2003 va entrar en vigor l’alto el foc entre l’Índia i Pakistan que posava fi a dos anys d’hostilitats i de tensió internacional, a causa de la disputa històrica que els dos països mantenien sobre el Caixmir. L’acord va obrir un període d’esperança a la regió, perquè era el primer cop des del 1999 que l’Índia i el Pakistan s’avenien a parlar de la qüestió, a posar fi a la tensió bèl·lica i a temperar les amenaces balístiques i nuclears que s’havien fet, amb les corresponents demostracions de llançament de míssils. Era el primer cop que el compromís adquirit feia honor a la fi de la guerra que tots dos països havien mantingut a la dècada dels setanta i a la qual havien posat formalment fi el 1972.

Quan va començar l’any, l’Índia i el Pakistan havien tornat a embarcar-se en una guerra diplomàtica, al ser expulsats de Nova Delhi quatre membres de la representació diplomàtica pakistanesa i quatre més, en resposta, de la delegació índia a Islamabad. La representació diplomàtica de les dues potències nuclears ja havia quedat reduïda a la meitat l’any anterior després que l’Índia retirés el seu ambaixador a Islamabad com a resposta a l’atac que hi va haver al Parlament indi el desembre del 2001. Aquest clima bel·ligerant però contingut es va mantenir tot l’any, tret del gestos del maig fets pels primers ministres de l’Índia i el Pakistan, Zafarulah Jamali i Atal Behari Vajpayee, a l’anunciar la seva voluntat respectiva de restablir relacions diplomàtiques plenes, que van culminar en l’acord d’alto el foc del novembre. Només un mes abans, el Pakistan havia informat del llançament amb èxit d’un míssil de prova d’un abast de 290 quilòmetres i amb capacitat per transportar caps nuclears, i anteriorment, l’Índia havia comunicat també proves similars. D’aquesta manera, van contribuir a mantenir viva la tensió en un moment en el qual tota la comunitat internacional estava compromesa, d’una manera o altra, en la crisi i la guerra de l’Iraq, agreujada pel fracàs de les negociacions de pau entre israelians i palestins i els problemes de tota mena sorgits en la pacificació de l’Afganistan.

La qüestió de l’Afganistan prenia un paper rellevant en el cas del Pakistan, ja que havia estat el país originari dels talibans i on l’islamisme radical gaudia d’un ampli suport popular, tot i la persecució endegada pel règim militar del general Pervez Musharraf, que va arribar al poder el 1999 en un bany de multituds, però que havia perdut molts suports des de la seva alineació pronord-americana després dels atemptats de l’11-S. Prova d’aquestes tensions van ser els dos atemptats, gairebé consecutius, que el general va patir l’últim mes de l’any, després de signar un conveni de col·laboració amb el govern afganès de Hamid Karzai per facilitar la detenció de terroristes d’Al-Qaida. El Pakistan, a més, presentava una situació econòmica depauperada (4,5% de dèficit), de pocs estímuls externs (500 milions de dòlars en inversions estrangeres), justament a causa de la bel·ligerància antioccidental de la població, tot i el 5% de creixement del darrer any i unes exportacions d’11.000 milions de dòlars. Per la seva banda, l’Índia, més enllà del Caixmir, quedava al marge dels radicalismes islamistes i estava molt interessada a mantenir un bon clima polític general al país per continuar facilitant l’alt nivell de desenvolupament econòmic experimentat en els darrers cinc anys, amb un creixement superior al 5% i un fort flux d’inversions internacionals en petroquímica, informàtica i automoció. El desenvolupament indi, a més, sintonitzava perfectament amb el creixement econòmic de la Xina, amb qui el govern de Nova Delhi mantenia molt bones relacions. Per la seva banda, Pequín havia facilitat una actitud molt conciliadora en relació amb el Caixmir, una part del qual estava sota la seva jurisdicció política.