Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
La pesta porcina clàssica va obligar molts ramaders a sacrificar el seu bestiar porcí

Les comarques de Lleida van ser les més afectades per l'epidèmia de pesta porcina clàssica

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas ´Pesta porcina´ (7)
Personatges Personatges
Francesc Xavier Marimon (18)
Josep Riera (10)
Entitats Entitats
Comitè Veterinari de la Unió Europea (2)
Consell de ministres d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Unió Europea (3)
Conselleria d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat (19)
Diputació d`Aragó - Diputació General d`Aragó (20)
Generalitat de Catalunya (1919)
Ministeri d´Agricultura, Ramaderia i Pesca (11)
Unió de Pagesos (93)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
Bèlgica (44)
Holanda (Països Baixos) (55)
Alcarràs (2)
Bell-lloc d´Urgell (3)
Bellvís (1)
Figueres (27)
Lleida (148)
Montgai (1)
Sant Guim de Freixenet (1)
Soses (2)
Térmens (2)
Torregrossa (2)
Torres de Segre (1)
Brussel·les (Bèlgica) (110)
58 lectures d'aquest article
64 impressions d'aquest article
800.000 porcs sacrificats a Catalunya
Camp
Durant l’any 1997, el sector ramader català va patir una greu convulsió a causa de la pesta porcina clàssica (PPC), una malaltia que va obligar a sacrificar 800.000 porcs i que va suposar el pagament d’indemnitzacions per un import superior als 15.000 milions de pessetes per part de la Generalitat de Catalunya, el ministeri espanyol d’Agricultura i la Unió Europea.

Els primers episodis de pesta porcina clàssica es van donar a finals del mes de febrer del 1997 a les poblacions Bellvís i Montgai (la Noguera) i, un mes després, a les de Bell-lloc i Torregrossa, al Pla d’Urgell, provocant el sacrifici d’uns 8.000 porcs. En aquell moment, el Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP) de la Generalitat de Catalunya i representants del sector ramader de les comarques afectades van atribuir el fenomen a la malaltia declarada anteriorment a Holanda i Alemanya d’on s’havien importat alguns caps de bestiar i no van considerar que l’existència d’aquests brots permetés parlar d’epidèmia, si bé calia extremar les precaucions.

Un mes més tard, el 16 d’abril, la presència de nous casos va motivar que el DARP decretés la immobilització de 116.000 animals pertanyents a 200 granges de Ponent i comencés a fer pública la seva sospita de l’existència d’anticossos a la comarca i va acceptar, a primers de maig, la col·laboració dels tècnics del ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació (MAPA).

Les mesures de aïllament i sacrifici del bestiar afectat van ser considerades insuficients per la Unió de Pagesos, que va demanar al conseller Francesc Xavier Marimon la vacunació del bestiar i va exigir el pagament d’ indemnitzacions en 15 dies i l’obertura d’una línia d’ajudes als ramaders. Alhora, amb més de 100.000 porcs sacrificats a causa de la pesta, els escorxadors de Catalunya van rebre els efectes de la baixa en la producció de porcí i el 7 de maig van presentar un expedient de regulació d'ocupació que en una primera fase afectaria un 25% dels treballadors del sector del porcí (1.500) i després un 40% o un 50% si continuava l’epidèmia. Per altra banda, l'especulació de preus provocada per la pesta porcina estava fent pujar el preu del porc en brut, un 32% respecte al mes anterior i un 57% respecte a les mateixes dates de l'any anterior.

La crisi del sector va motivar la celebració d’una assemblea de ramaders a Térmens (La Noguera), el 18 de maig, a la que hi va assistir el conseller d’Agricultura, Francesc Xavier Marimon, sense aconseguir trencar la disparitat de criteris existent. Els ramaders, i la Unió de Pagesos que els representava, demanaven la vacunació dels porcs que no eren infectats, cosa a la que el conseller es va oposar, recordant la prohibició decretada temps enrera per la Unió Europea i la restricció que suposava per a l’exportació. El conseller Marimon, a més, dubtava de l’eficàcia tècnica de la mesura, ja que, un cop superat l’efecte ràpid de la vacunació, hi haurien animals que encara en serien portadors i per obtenir-ne garanties absolutes s’hauria de perllongar la vacunació durant 2 o 3 anys seguits, període durant el qual no es podria comercialitzar el bestiar.

Mentrestant, a mitjans de maig, el nombre de porcs sacrificats superava ja els 130.000 i els ramaders van fer un altra assemblea multitudinària el 19 de maig, exigint el pagament d’indemnitzacions per improductivitat i fent recaure en els governs espanyol i català la responsabilitat d’obtenir de Brussel·les el vist-i-plau a la vacunació.

El 4 de juliol, tres dies després que el Comitè Veterinari Permanent de la Unió Europea decidís ampliar a la comarca de la Segarra les mesures de restricció del comerç sobre el bestiar porcí vigents ja a l'Urgell, el Pla d'Urgell, la Noguera, el Segrià i les Garrigues i avisés d’un nou brot a la regió belga del Limburg, els ramaders del porcí es van manifestar sota el lema Per l'economia de Lleida i el futur del ramader, prou de llençar porcs davant la delegació del DARP a Lleida, demanant l’autorització de la vacunació dels porcs encara no infectats.

La manifestació es va repetir el 21 de juliol davant el Palau de la Generalitat exigint un gest polític a les autoritats, a qui el coordinador general de la Unió de Pagesos, Pep Riera, va explicar aquell dia que després de les reunions hagudes amb ramaders d'Holanda, Alemanya i Bèlgica, països també afectats per la pesta, s’imposava la vacunació i una revisió del sistema de prevenció sanitària que evités la transmissió de la pesta porcina clàssica de país en país. A finals de juliol, el DARP va aixecar la quarantena imposada a les granges de 23 municipis del Segrià, el Pla d'Urgell, la Noguera i les Garrigues i va començar a pagar les indemnitzacions sol·licitades.

El mes d’agost, les coses es van complicar amb l’aparició de nous focus a Sant Guim de Freixenet (La Segarra) i a Alcarràs, Soses i Torres de Segre, prop de l’Aragó, el que va provocar els advertiments de la Diputació General d’Aragó, sobre la necessitat d’extremar les mesures de seguretat en els moviments de bestiar, transport de pinsos, restricció d'accés de persones a granges i control biològic de les explotacions ramaderes.

Passat l’estiu i mentre el sector esperava la decisió de les autoritats de Brussel·les respecte de la vacunació, els ramaders van fer pressió sobre l’administració catalana perquè autoritzés l’entrada de truges de fora de Lleida a les granges de la comarca que mai havien estat en quarantena i no presentaven símptomes de pesta, amb l’objectiu de compensar la manca de producció. El DARP, per la seva banda, recomanava paciència, alhora que insistia sobre l’administració espanyola perquè obtingués una resposta definitiva del comitè veterinari de la Unió Europea sobre l’aplicació de la vacuna, que no acabava mai d’arribar.

Fruit de totes aquestes pressions, el 8 d’octubre la comissió d'agricultura del Congrés de Diputats va aprovar per unanimitat (amb una esmena del Partit Popular) una proposició no de llei presentada pel Grup Socialista instant el govern central a determinar responsabilitats davant les institucions comunitàries sobre la caiguda de les exportacions que van provocar l'aparició de la pesta porcina clàssica a Lleida. La proposició instava a reclamar indemnitzacions a Holanda si es demostrava que aquest país era responsable de la introducció del virus de la pesta a Catalunya i demanava que les administracions donessin resposta a la improductivitat de les granges afectades directament o indirectament per la pesta i proposessin fórmules de compensació fiscal que complementessin les indemnitzacions prèviament concertades.

A primers de desembre el Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya considerava que l’epidèmia, que havia afectat bàsicament les comarques de Ponent, ja estava controlada i en vies d’eradicació. La tercera setmana de desembre, però, es van declarar dos nous focus als municipis de Butsènit de Montgai, Térmens i Albesa, La Noguera, fent patent que el problema encara no estava resolt de manera definitiva.

A més de l’enorme cost i la possible pèrdua de mercats exteriors que havia suposat la pesta porcina clàssica per als ramaders catalans, el balanç de l’any deixava damunt la taula dos problemes afegits: els preus del porcí a les llotges haguessin acabat baixant fins a 150 pessetes de mitjana, quan, a principis d’any, estava en 185 pessetes el quilogram i havia arribat a ser de 231 pessetes en els primers dies del mes d’abril.

D’altra banda, la crisi de la PPC va deteriorat de manera important les relacions entre les organitzacions agràries, especialment la Unió de Pagesos, i les distintes administracions, especialment la Generalitat de Catalunya. Les relacions entre les dues institucions ja eren notablement tenses anteriorment com va quedar demostrat el 2 de febrer a Figueres durant l’acte de clausura del setè congrés d’Unió de Pagesos quan, per expressar el seu rebuig a la política de la Generalitat, els 2.000 congressistes es van posar d’empeus i van donar a l’esquena al conseller d’Agricultura Ramaderia i Pesca Francesc Xavier Marimon, mentre aquest els dirigia la paraula. El congrés va reelegir Pep Riera com a coordinador general del sindicat agrari i es va celebrar sota el lema Pel futur de Catalunya, cal pagesos a la terra.