Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Chrétien i la seva dona, després del triomf electoral.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Eleccions i processos electorals (1758)
Poder legislatiu i lleis (992)
Personatges Personatges
Jean Chrétien (8)
Lucien Bouchard (14)
Pierre Trudeau (2)
Stockwell Day (2)
Entitats Entitats
Aliança Canadenca (1)
Nou Partit Democràtic (Canadà) (1)
Parlament del Canadà (2)
Partit Conservador (Canadà) (2)
Partit Liberal (Canadà) (5)
Partit Quebequès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Canadà (30)
32 lectures d'aquest article
9 impressions d'aquest article
Chrétien guanya per tercer cop
Canadà
El 27 de novembre del 2000 el Partit Liberal del primer ministre Jean Chrétien va guanyar per majoria absoluta les eleccions generals celebrades al Canadà, en obtenir el 40,8% dels vots i 173 dels 301 escons que conformaven el Parlament d’Ottawa. Chrétien va obtenir així un tercer mandat consecutiu, un fet sense precedents des de la postguerra, i que només havien aconseguit dos altres primers ministres des que es va fundar la confederació el 1867.

Als seus 65 anys, Chrétien va aconseguir neutralitzar la nova Aliança Canadenca liderada per Stockwell Day, un partit nascut a principis d’any de la reconversió de l’antic Partit de la Reforma i al que als analistes atorgaven moltes possibilitats de triomf, però que va quedar en segona posició, a considerable distància del Partit Liberal, amb el 25,5% dels vots i 66 escons. El Bloc Quebequès de Lucien Bouchard va obtenir el 10,7% dels vots i 37 parlamentaris. El Nou Partit Democràtic va aconseguir 13 escons i el Partit Conservador 12.

Els resultats indicaven una notable millora de les posicions del Partit Liberal, que a les eleccions de 1997 havia obtingut una majoria de 155 diputats, front els 60 del Partit de la Reforma, els 44 del Bloc Quebequès, els 21 del Nou Partit Democràtic i els 20 del Partit Conservador. En aquella ocasió, una agrupació d’independents va obtenir el darrer escó que completava l’arc parlamentari.

La victòria de Chrétien es va coure fonamentalment a la província d’Ontario, la més rica i la que més nombre de diputats aportava al parlament federal, on els liberals van aconseguir 100 dels 103 escons en joc. El Partit Liberal també es va imposar en vots popular (44%) al Quebec, feu tradicional del sobiranista Bloc Quebequès, fundat el 1990 per Lucien Bouchard, que va obtenir el 10,7% dels vots i 37 escons. A més de a Ontàrio, el Partit Liberal va guanyar als quatre territoris marítims (Terranova, Illa Príncep Eduard, Nova Escòcia i New Brunswick), es va fer amb el vot popular al Quebec, Yukon i als Territoris del Nord-Oest i va empatat amb l’Aliança Canadenca a Manitova, mentre aquesta s’imposava a la Colúmbia Britànica, Alberta i Saskatchewan.

A Chrétien, doncs, li va sortir bé l’aposta de convocar eleccions anticipades un any i mig abans de finalitzar la legislatura per aprofitar l’avantatge que li donava la bonança econòmica experimentada pel país en els darrers anys, amb una inflació de l’1,5%, un atur molt baix i uns superàvits fiscals de 20.000 milions de dòlars, que li havien perms de promoure una retallada general dels impostos. La bona marxa de l’economia era, en gran part, conseqüència del progressiu apropament del Canadà als Estats Units des de la signatura de l’acord de lliure comerç (Nafta) el 1993.

En un altre ordre de coses, la victòria de Chrétien també va ser interpretada com un petit homenatge a la memòria de l’exprimer ministre canadenc i líder del Partit Liberal, Pierre Trudeau, mort el 28 de setembre a Montreal als 80 anys, d’un càncer de pròstata. Pels canadencs, Trudeau havia personificat els canvis polítics i socials registrats als anys seixantes i setantes a tot el país, amb un estil propi, irreverent i cosmopolita. Nascut el 18 d’octubre de 1919 a Montreal, el seu origen quebequès no li va impedir d’encapçalar la lluita federalista contra el sobiranisme francòfon i ser el principal impulsor de la reforma constitucional del 1982, que va ser aprovada per tots els estats canadencs menys Quebec.

En relació al Quebec, els comicis del 2000 van suposar un greu revès pel Bloc Quebequès, en augmentar el paper polític dels immigrants anglòfona i confirmar-se els pronòstics de cansament per part de la població francòfona de la causa sobiranista defensada pel Bloc, que havia perdut els dos referèndums convocats per decidir sobre la independència de la província, el 1980 i el 1995, i volia impulsar-ne un tercer. A diferència del de 1980, el referèndum del 1995 es va decidir per només 50.000 vots, confirmant una millora de posicions del Bloc Quebequès que ja s’havia apuntat a les eleccions de 1993 (54 escons i segona força del país), però a les del 1997, la pèrdua de deu diputats, no els va permetre neutralitzar l’aprovació al Parlament d’Ottawa d’una nova llei, al març del 2000, que enduria les condicions per a la secessió, obligant els quebequesos a negociar els termes de la pregunta del referèndum, així com el percentatge de vots necessari per validar la consulta, que ja no seria del 50% més un.

La victòria liberal del 2000 constituïa un clar avís contra una tercera consulta sobre la independència del Quebec en no donar-se, ni de lluny, les “condicions guanyadores” a que havia al·ludit Lucien Bouchard per impulsar-la.