Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
Canadà

El Partit Liberal de Jean Chrétien va revalidar la seva majoria absoluta tot i perdre 22 escons

Parlament 1997

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Autodeterminació, referèndums, processos d`independència (454)
Política internacional (1336)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Personatges Personatges
Brian Mulroney (2)
Gilles Duceppe (1)
Jean Chrétien (8)
Lucien Bouchard (14)
Preston Manning (1)
Valéry Giscard d'Estaing (30)
William Lyon McKenzie (1)
Entitats Entitats
Bloc Quebequès (5)
Partit de la Igualtat (Quebec) (2)
Partit Liberal (Quebec) (5)
Partit Quebequès (13)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Canadà (30)
39 lectures d'aquest article
3 impressions d'aquest article
Un país esquerdat
Canadà
El resultat del referèndum per a la independència del Quebec celebrat el 1995, on el “No” es va imposar per un marge de només 50.000 vots, havia fet patents les creixents dificultats d’articulació territorial i de redefinició constitucional del Canadà. El partit liberal del primer ministre Jean Chrétien disposava d’una còmoda majoria absoluta al parlament federal, però el Bloc Québécois era la primera força de l’oposició. Aquesta correlació de forces feia molt difícil l’aprovació d’un estatut diferenciat pel Quebec, malgrat els acords de Meech Lake del 1990, els de Charlottetown del 1992 i el resultat del referèndum del 1995.

Les eleccions legislatives celebrades el 2 de juny arribaven en un moment on els quebequistes encara no havien paït la derrota en el referèndum de dos anys abans i enmig d’una bona conjuntura econòmica que segons tots els pronòstics hauria de permetre els liberals revalidar l’aclaparadora victòria obtinguda el 1993, que havia deixat el Partit Conservador de Brian Mulroney amb només 2 escons en un parlament federal de 295 diputats.

El 1997, però, les coses havien canviat. La indefinició de Chrétien respecte al Quebec havia fet créixer a les províncies de l’Oest la força electoral de l’antifrancòfon Partit de la Reforma de Preston Manning.

D’altra banda, el nou líder conservador, Jean Charest, oferia el reconeixement del Quebec com a societat diferenciada dins d’un programa de regeneració de la idea d’unitat nacional canadenca. La candidatura del Bloc Quebequès era encapçalada el per Gilles Duceppe, un líder molt poc carismàtic segons els sondejos d’opinió. El líder del Partit Quebequès, Lucien Bouchard, exercia com a primer ministre del seu territori i no participava directament en les eleccions al Parlament d’Ottawa,

La campanya, a més, va tenir un protagonista inesperat, l’antic premier quebequès, Jacques Parizeau, dimitit el 1995 en perdre el referèndum, que en plena campanya electoral va publicar les seves memòries on desvetllava que l’expresident francès Valèry Giscard d’Estaing l’havia esperonat el 1995 per a que declarés unilateralment la independència si guanyava el referèndum.

Els resultats del 2 de juny van confirmar l’esperada a victòria del Partit Liberal, que, malgrat perdre 22 escons, va conservar la majoria amb 155 escons. El Partit Conservador va aconseguir-ne 20, 18 més que el 1993, mentre el Partit Quebequès va perdre’n 10, en aconseguir-ne 44. El Partit de la Reforma va sumar-ne 8, i amb 60 escons es va convertir en la segona força política de la cambra. El Nou Partit Democràtic, una formació socialista i propera als sindicats que es manifestava clarament en contra de les retallades pressupostàries governamentals, a les que responsabilitzava del 10% d’atur que patia en el país, va aconseguir-ne 21, 12 més que el 1993 i un independent va completar els 301 del parlament, sis més que a l’anterior legislatura.

Però a parer de la majoria d’analistes el més significatiu d’aquests resultats era que assenyalaven una gran regionalització del vot. El Partit Liberal havia aconseguit la seva majoria amb el vot preferent (101 escons) de la província d’Ontario, seguit del de les de Manitoba, Northwest Territories, Newfoundland i Prince Edward Island (54 escons). El Partit de la Reforma treia la seva força de les províncies occidentals de British Columbia, Alberta i Saskatchewan; mentre que el Partit Conservador s’havia enfortit a les orientals de Nova Scotia i New Brunswick. El Nou Partit Democràtic havia estat guanyador a la província occidental de Yukon. Lògicament, el Bloc Quebequès tenia el seu feu exclusiu al Quebec.

Un panorama polític complex que semblava confirmar allò que havia dit molts anys abans el qui fou primer ministre del Canadà durant la segona guerra mundial, William Lyon Mckenzie: “Si hi ha països que es caracteritzen per tenir molta història, nosaltres es caracteritzem per tenir molta geografia”.