Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Medi ambient, ecologia, parcs naturals (342)
Política espanyola (900)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Alexander Downer (2)
Cristina Narbona (17)
Joaquín Nieto (3)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
Josep Borrell (83)
Stéphane Dion (1)
Entitats Entitats
Associació de Nacions del Sud-Est Asiàtic (13)
Cimera sobre el canvi climàtic de Kyoto (7)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Meteorològica Mundial (3)
Unió Europea (1018)
World Watch (4)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Alemanya (164)
Canadà (30)
Estat Espanyol (1908)
Estats Units d´Amèrica (EUA) (574)
Japó (91)
Luxemburg (22)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Suècia (40)
Mont-real (Canadà) (13)
116 lectures d'aquest article
295 impressions d'aquest article
Entra en vigor el Protocol de Kyoto
Canvi climàtic
El 16 de febrer del 2005 va entrar en vigor el Protocol de Kyoto, després que a l’octubre del 2004 va ser ratificat per 122 països que sumaven el 55% de les emissions mundials, condició imprescindible perquè entrés en vigor. A finals del 2005, l´adhesió al protocol s’havia incrementat en 157 estats, que sumaven el 61,6% de les emissions mundials. El protocol, però, seguia condicionat pel fet que el principal país industrialitzat del món, els Estats Units, que representaven el 33% de les emissions mundials, se’n seguís mantenint al marge, des que es va retirar del procés de ratificació el 2001.

El Protocol de Kyoto era el principal acord mundial per lluitar contra el constant augment d’emissions de gasos amb efecte hivernacle, especialment el diòxid de carboni que va l’atmosfera, i contra el canvi climàtic. Aquest fet suposava un conjunt de canvis a nivell mediambiental que patia la Terra a causa de l’acumulació de gasos a l’atmosfera, que produïa un escalfament progressiu tant de la superfície terrestre com dels oceans, així com el deteriorament de la capa d’ozó. La majoria de gasos que s’emetien en el consum de combustibles i en les transformacions energètiques a nivell industrial eren gasos d’efecte hivernacle, que no s’escapaven, sinó que s’hi acumulaven i generaven una capa gasosa que impedia l’alliberament dels rajos solars un cop havien incidit a la Terra i, per tant, s’acumulaven i produïen l´augment de la temperatura. Els primers efectes d’aquest canvi s’estaven començant a posar de manifest en els últims anys, fet que va impulsar nombrosos estudis per analitzar quines en serien les conseqüències. Es va preveure que el canvi climàtic afectaria a més d’un milió d’espècies animals i vegetals abans del 2050 i que podia transformar parcialment els paisatges terrestres.

A finals de l’any 2005 l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) va presentar un estudi on es demostrava que el 2005 va ser el segon any més càlid en el conjunt del planeta des que es va iniciar la recollida sistemàtica de dades, fa 150 anys. La temperatura de la superfície de la Terra va ser durant el 2005 0,48 graus superior a la mitjana utilitzada com a referència per l’OMM. L’increment de la temperatura va ser especialment significatiu a l’hemisferi nord, amb 0,65 graus per sobre de la mitjana, mentre que l’hemisferi sud va registrar una temperatura mitjana de 0,32 graus per damunt de la referència. Segons aquesta organització, les altes temperatures de les aigües de mars i oceans, especialment a les costes del Carib i el sud-est asiàtic, havien alimentat aquest any la força dels huracans i els tifons, que van ser especialment destructius al llarg de l’any.

Els principals països impulsors d’aquest protocol van ser el Japó, el Canadà i la Unió Europea, mentre que Austràlia i els Estats Units es van negar a acceptar-lo bàsicament pel fet que aquest no afectava els països en vies de desenvolupament. A nivell mundial Luxemburg, Alemanya, Suècia i el Regne Unit van ser els únics països que estaven per sota del seu límit d’emissió.

L’objectiu principal de l’acord era reduir entre el 2008 i el 2010 un 5,2% de les emissions de gasos contaminants respecte al 1990. Aquest acord va posar un límit d’emissió per a cada un dels països signants del protocol, i la Unió Europea es va comprometre a reduir un 8% les seves emissions. El protocol va establir també la possibilitat del comerç d’emissions, de manera que els països que aconseguissin reduir més del marge establert podrien vendre els seus sobrants d’emissió a altres països.

El juliol es va celebrar a Laos, coincidint amb una cimera de l’Associació d’Àsia del Sud-est (ASEAN), una reunió entre dirigents dels Estats Units i de cinc potències d’Àsia i del Pacífic (Austràlia, el Japó, la Xina, l’Índia, Corea del Sud) per parlar del canvi climàtic. Els sis països, que sumaven la meitat de la població del planeta i que generaven el 40% de les emissions de tot el món, van signar un acord per reduir progressivament l’emissió dels gasos d’efecte hivernacle. Segons el ministre australià d’Exteriors, Alexander Downer, aquest acord complementava el Protocol de Kyoto.

El mes de desembre del 2005, Mont-real va acollir la primera Cimera Mundial de Medi Ambient des de l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto -que se celebrava en paral·lel a l’onzena reunió del Conveni sobre el Canvi Climàtic de l’ONU amb l’acord de tots els països, inclosos els Estats Units- per trobar camins que permetessin lluitar contra el canvi climàtic. La cimera va reunir més de 10.000 representants de 189 països, i tenia per objectiu discutir quines mesures es podien prendre en l’era post-Kyoto, és a dir, més enllà del 2012, data en què expiraran els objectius del protocol. Malgrat que l’acord final va ser un text de mínims, les organitzacions ecologistes van manifestar el seu suport al document, ja que establia la data del 15 d’abril de 2006 perquè els firmants presentessin propostes i, sobretot, perquè suposava un punt de partida per a un possible Kyoto-2, l’objectiu del qual es va proposar que fos la reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle entre un 15 i un 20% per l’any 2020.

Durant la cimera es va anunciar la dada positiva que el conjunt de la Unió Europea havia aconseguit reduir en 1,4% les emissions de gasos respecte 1990, malgrat tot la dada es mantenia allunyada del 8% de reducció, xifra que era l’objectiu d´Europa per al 2012. El ministre de Medi Ambient de Canadà, Stéphane Dion, va concloure la cimera anunciant que calia garantir l’aplicació del Protocol de Kyoto, millorar els mecanismes de lluita contra el canvi climàtic i intercanviar els coneixements tècnics i científics perquè els objectius previstos fossin més fàcils de complir a qualsevol país.

L’any 2005 l’estat espanyol superava de molt el límit establert dins la Unió Europea per respectar el Protocol de Kyoto, el qual l’obligava a no augmentar les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle més del 15% entre el 1990 i el 2010. El 16 de febrer el president del govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va celebrar en el Palau de la Moncloa un solemne acte de celebració de l’entrada en vigor del Protocol de Kyoto en presència del president de parlament Europeu, Josep Borrell, els ministre d’Indústria, José Montilla, i la ministra de Medi Ambient, Cristina Narbona, així com diputats i senadors, representants del cos diplomàtic i de la societat civil i la plana major de les principals entitats ecologistes presents a l’estat espanyol. Durant el discurs, Rodríguez Zapatero va anunciar que durant el 2006 es revisaria el pla energètic de l’Estat i s’impulsarien nous plans de promoció de les energies renovables, alhora que va mantenir el compromís sense calendari d’acabar eliminant l‘energia nuclear. El 4 de maig de 2005, el secretari de Medi Ambient de Comissions Obreres i representant dels sindicats europeus en la Conferència de Canvi Climàtic de l’ONU, Joaquín Nieto, va presentar un informe conjunt amb Worl Watch on es qualificava l’estat espanyol de líder en l’incompliment del protocol, ja que des de 1990 el creixement d’emissions de gasos va ser del 45,6%, fet que superava en 30 punts les exigències de Kyoto, marcades per a Unió Europea i acceptades pel govern espanyol.

A Catalunya, les dades extraoficials indicaven que era una de les comunitats autònomes amb més increment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle, principalment a causa de l’augment de combustibles utilitzats en el transport.