Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2000

Imprimir    Recomanar article
Dic de sorra dels verds a l'Haia

El termòmetre del planeta

Emissions de CO2

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Clima, canvi climàtic (96)
Personatges Personatges
Bill Clinton (277)
Jan Pronk (2)
Entitats Entitats
G-77 (1)
Govern dels Estats Units (145)
National Aeronautics and Space Administration (84)
Oficina Meteorològica del Regne Unit (1)
Organització de les Nacions Unides (606)
Unió Europea (1018)
World Wide Fund for Nature (8)
67 lectures d'aquest article
29 impressions d'aquest article
Occident congela els acords
Canvi climàtic
El segle XX va acabar sense que s'aconseguís arribar a cap acord per adoptar mesures globals realment efectives per frenar el canvi climàtic que les activitats humanes estaven propiciant. Deu anys abans, a la Conferència sobre l'Escalfament del Planeta, celebrada al 1990 a Washington, s'havia arribat a la conclusió que si se seguien mantenint les emissions de gasos al nivell que hi havia aquell any la temperatura del planeta pujaria 1ºC des de llavors fins l'any 2050. Els registres històrics de la temperatura mitjana del planeta indicaven que ja havia augmentat 0,5ºC durant l'últim segle. Semblava que l’escalfament seguia una tendència cada cop més accelerada: entre el 1975 i el 1999, la temperatura mitjana havia augmentat de 13,9ºC a 14,35ºC, és a dir gairebé 0,5ºC tan sols en un quart de segle. Mentre els governants del planeta discutien, el període comprès entre 1990 i 1999 va ser el decenni més càlid del mil•leni.

La comunitat científica estava en general d'acord en què l'augment de la temperatura terrestre observat era atribuïble principalment a l'anomenat efecte hivernacle. Aquest fenomen és degut a l'emissió a l'atmosfera de gasos que per les seves propietats físiques permeten que penetri l’escalfor provinent del Sol, però que, en canvi, impedeixen la dissipació de l’escalfor procedent de la Terra. El gas que causa principalment aquest efecte és el diòxid de carboni (CO2), produït per la utilització de combustibles fòssils, com el carbó, el petroli o el gas. Mitjançant el seguiment dels registres del nivell de CO2 a l'atmosfera que s'estava fent a Mauna Loa (Hawaii), s'havia comprovat que la seva concentració havia augmentat des de 280 ppm l'any 1850 a 368 ppm l'any 1999, i que s'havia produït un increment del 16 per cent en només els últims 40 anys. En aquest mateix segle i mig, s'havia detectat un augment del nivell del mar d’entre 10 i 25 centímetres.

Abans d'acceptar l'origen humà del canvi climàtic, s'havia pensat que podia formar part de les oscil•lacions naturals del clima del planeta Terra, que sempre ha estat en constant evolució i al llarg de la seva història ha sofert diverses glaciacions i canvis de la temperatura global. Però, models científics realitzats per ordinadors de la NASA i l'Oficina Meteorològica del Regne Unit van calcular que els canvis observats a l'Àrtic durant els darrers 40 anys eren deguts a fenòmens naturals en menys d'un 0,1% i el 99% restant s'atribuïa a l'home.

L'escalfament del planeta ja estava produint efectes evidents. Un d'ells era el despreniment de blocs de gel a l'Antàrtida. S'estimava que en 50 anys s'havien perdut 10.000 quilòmetres quadrats de plataformes de gel. També s'havia observat que el gruix del gel àrtic havia disminuït un 40% en els darrers 40 anys; i que en 20 anys l'extensió del paquet de gel de més d'un any d'antiguitat havia disminuït en un 14%. El gruix mig de la capa de gel àrtic va passar de 3,1 m sobre l'oceà profund entre 1958 i 1976, a tan sols 1,8 m a la dècada dels 90. A l'agost de 2000 es va trobar al Pol Nord una llacuna d'un quilòmetre i mig de llarg, on feia 50 milions d'anys que hi havia neus perpètues. Científics noruecs van assegurar que, de seguir així, l’any 2.050 el pol nord seria navegable. El mateix fenomen s'estava produint a Groenlàndia, on la capa de gel s'havia aprimat fins a 10 m en algunes zones.

El desgel afectava també les glaceres de les carenes muntanyoses continentals, que havien retrocedit als Alps, les Rocalloses, l'Himàlaia i els Andes. L'escalfament atmosfèric no només tenia conseqüències a les zones glaçades del planeta, sinó també en els tròpics on s’assegurava que dues terceres parts de les barreres de corall del món estaven morint per l'escalfament de l'aigua.

Els efectes observats feien preveure l'aparició de greus conseqüències en el futur. Així, la fusió del gel àrtic podia accelerar l'augment de les temperatures a l'Hemisferi Nord, ja que al reduir-se la massa de gel i neu, es reflectiria menys llum solar. D'altra banda, al fondre's els gels hi hauria proporcionalment més superfícies menys reflexives, que absorbeixen més radiació solar. Com a conseqüència, era previsible que la temperatura augmentés encara més ràpidament i el desgel s'accelerés.

Segons els científics, el desgel podria elevar el nivell dels oceans de 14 a 80 centímetres abans del 2100. Això faria desaparèixer àmplies superfícies de terres i ocasionaria desplaçaments massius d'habitants i provocaria la desaparició d'espècies animals i vegetals. A més, el desgel dels casquets polars incrementaria l'entrada d'aigua dolça freda en els ecosistemes marins, cosa que provocaria canvis en la salinitat. Un altra conseqüència de l'escalfament de l'aigua seria l'augment de l'evaporació. Com a resultat, augmentarien les tempestes, pluges torrencials i ciclons. D'altra banda, la reducció de la massa de gel i neu reduiria el desgel que alimenta els rius durant l'estació seca.

Segons el Fons Mundial per a la Naturalesa (WWF), podrien desaparèixer cap a una tercera part dels hàbitats com a conseqüència de l'augment de la temperatura dels oceans, del desglaç i del desplaçament de les zones bioclimàtiques. Atès que l'augment de les temperatures seria més important en els pols, el desplaçament de les zones climàtiques seria més acusat en les latituds altes. Això comportaria una modificació dels ecosistemes i canvis en la productivitat de les terres. La productivitat augmentaria a les zones més riques del nord del planeta i seria més baixa en les més pobres del sud.

El Pannell Internacional de Canvi Climàtic (IPCC), constituït per 3.000 investigadors, va fer públic un informe on manifestava que "la creixent producció de gasos que provoquen l'efecte hivernacle, sobretot el CO2, per les activitats humanes ha contribuït substancialment a l'augment de la temperatura mitjana registrada en els últims 50 anys". Segons aquest comitè, la temperatura mitjana de la Terra augmentaria entre 1,5ºC i 6ºC entre els anys 1990 i 2100. Preveien que els deserts serien més extrems perquè serien més calents i que el canvi climàtic seria més acusat al sud d'Europa. També anunciaven que el nombre d'estius més calorosos es doblaria a Europa cap el 2020, que el dèficit d'aigua augmentaria un 25%, s'incrementarien els incendis forestals i s'aguditzaria la desertització al el centre d'Espanya.

També es temia que el canvi climàtic podria modificar la distribució i incidència de determinades malalties. Així, es preveia un augment de les malalties cardiorespiratòries degudes a la forta calor. Malalties infeccioses especialment prevalents als tròpics, com el paludisme i el còlera, podrien propagar-se amb més facilitat més enllà d'aquestes zones. A més, l'increment d'inundacions afavoriria l'extensió del còlera.


Les perspectives eren negatives i, encara que fos impossible demostrar quin abast podien arribar a tenir les conseqüències d’un canvi climàtic, el cert és que ja ningú no negava que es tractava d’un risc cert i no menyspreable. Tothom estava d’acord que calia buscar solucions. Però les solucions no arribaven, tot i que feia ja anys que la comunitat internacional intentava definir una política global per reduir les emissions de diòxid de carboni .

La Conferència de les Nacions Unides per al Medi Ambient i el Desenvolupament (Rio de Janeiro, Brasil, juny del 1992), coneguda com la Cimera de la Terra, va ser la primera ocasió en què la majoria d'estats del món, van debatre sobre l'impacte de les activitats humanes podrien tenir sobre el medi ambient i la possible necessitat d'adoptar mesures correctores. Però no es va assolir el consens general sobre el Conveni sobre Canvi Climàtic, que comprometia al signants a que l'any 2000 les emissions de gasos es reduirien al nivell del 1990.

Cinc anys més tard s'havia celebrat la Cimera de la Terra II (Nova York, juny de 1997) amb la finalitat de fer efectius els principis de la Cimera de Rio, i el tema que més preocupava era ja l'escalfament de la terra. Els Estats Units no van voler assumir cap compromís en aquell moment, però el president, Bill Clinton, va prometre que adoptarien mesures a la convenció que havia de tenir lloc al cap de sis mesos. Tal com estava previst, al desembre de 1997 es va celebrar a Kyoto la Convenció de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, on les nacions industrialitzades van acceptar el compromís de reduir les seves emissions de diòxid de carboni i altres gasos responsables de l'efecte hivernacle una mitjana del 5,2% respecte al nivell del 1990 entre el 2008 i 2012. La UE les havia de reduir un 8%, els Estats Units, un 7% i el Japó, un 6%. Els països en desenvolupament van quedar alliberats de tot compromís.

Perquè aquest protocol entrés en vigor era necessari que al menys fos ratificat per 55 països les emissions dels quals sumessin el 55% de la contaminació mundial.

Entre el 13 i el 24 de novembre de 2000 es va celebrar a L’Haia la 6a Conferència de l'ONU sobre Canvi Climàtic. En aquells moments, el protocol de Kyoto, només l'havien ratificat 30 petits estats insulars del grup OASIS. Ni Espanya ni cap dels països industrialitzats l'havia ratificat encara. Tot al contrari, a Espanya les emissions s'havien incrementat un 30% els últims 10 anys i el 1998 s'excedia en un 19,8% respecte al 1990, quan a Kyoto se li va assignar un creixement màxim del 15% . Tots els altres països, a excepció de l'Europa de l'est i de Rússia- que havien patit una fortíssima recessió- havien pujat des de Kyoto les seves emissions.

Els 180 països reunits a l’Haia van debatre els anomenats mecanismes de flexibilització que haurien de fer possible la reducció dels efectes de l'activitat humana en l'augment de les temperatures. Aquests mecanismes, que els Estats Units havien imposat a Kyoto, incloïen el comerç d'emissions i l'anomenat desenvolupament net. El comerç d'emissions hauria de permetre la creació d’una mena de mercat mundial de la contaminació o, per ser més exactes, del dret a la contaminació. Els països que contaminessin menys de la quota que els hi havia estat assignada podien vendre la quantitat d'emissió de contaminants no utilitzada a d’altres països. D’aquesta manera, el mercat, el sistema de preus, jugaria a favor de la reducció de les emissions de gasos responsables del canvi climàtic. El desenvolupament net implicava que si els països desenvolupats transferien tecnologia menys contaminant a països pobres del Sud, la disminució de les emissions s'hauria d’assignar al país inversor com si fos una reducció pròpia.

També es va tornar a plantejar a l’Haia l'efecte compensador dels boscos com a destructors-absorbidors (embornals) del CO2, que tan sols s'havia començat a apuntar a Kyoto. Aquesta teoria es basava en l'evidència que només la meitat del CO2 que l'activitat humana emet a l'atmosfera es queda a l'aire, ja que la resta és absorbit i destruït de forma natural, principalment pels arbres. Per això, alguns països defensaven que de la xifra d'emissions contaminants s'havia de restar la quantitat que podria ser absorbida per nous embornals. Així, la repoblació forestal podia fer que es complissin els compromisos sense reduir les emissions.

A l’Haia, la Unió Europea va assumir plantejaments pròxims als dels científics i ecologistes. Així, no acceptava rebaixar els acords de Kyoto i defensava que entressin en vigor el 2002, tal com s'havia proposat en una reunió celebrada a Bonn al 1999. També pretenia la instauració de sancions financeres als països que no respectessin els compromisos. Respecte als plans per cooperar amb els països en desenvolupament en la reducció de gasos, s'oposava a que incloguessin projectes d'energia nuclear. A més, proposaven limitar al 50% el mercat de les emissions nacionals

Els Estats Units, país que originava el 25% dels gasos, juntament amb Austràlia, Canadà, Rússia, Japó i Nova Zelanda, s'oposaven a fixar límits a la compra de llicències d'emissió i a l'establiment de sancions. A més exigien que els països en desenvolupament es comprometessin també en l'esforç de reduir les emissions.

El grup de països no industrialitzats, el G-77 encapçalat per Xina, defensava que se'ls deixés continuar creixent, fins que s'equiparessin en emissions amb els països industrialitzats. D'altra banda, veien les mesures de flexibilització com un possible negoci. Els països productors de petroli demanaven compensacions si els acords comportaven una disminució de les necessitats de petroli.

Durant la primera setmana de la conferència, de caràcter més tècnic, els nord-americans eren optimistes perquè les seves mesures s'anaven acceptant: la compensació per creació d'embornals i la creació d'una borsa mundial per a negociar títols d'emissions de gasos. Tanmateix, el debat es va complicar durant la segona setmana, quan van assumir el protagonisme els líder polítics.

Al final de la segona setmana, en un intent de que s'arribés a un consens efectiu, l'holandès Jan Pronk, president de la Cimera, va presentar un esborrany d'acord. La seva proposta incloïa la concessió d'ajuts al desenvolupament per valor de 4.000 milions de dòlars en quatre anys, destinats a la capacitació d'experts, transferència de tecnologia i mesures d'adaptació al canvi climàtic. Com a mecanismes de flexibilitat proposava la compravenda de quotes d'emissions sense límits concrets i els projectes de desenvolupament net, que no haurien d'incloure l'energia nuclear sinó les energies renovables i els projectes d'eficàcia energètica. Sobre els embornals, incloïa una farragosa i llarga llista de puntualitzacions. Finalment, per assegurar el compliment, proposava penalitzacions.

La proposta d'acord no va agradar a ningú, ja què segons la UE es reconeixien els postulats dels Estats Units, mentre aquest país considerava massa limitades les propostes. L'acord final no va poder ser, doncs, tan concret com proposava Pronk, i la cimera es va tancar només amb una declaració política, ajornant els aspectes tècnics fins a un altre trobada que s'hauria de celebrar a Bonn al maig de 2001.

L’any en què les evidències científiques sobre el progressiu escalfament de la Terra s’havien fet aclaparadores i ja no eren negades per cap expert, es va tancar sense que els governs poguessin arribar a cap acord global per combatre un dels principal riscos per a la supervivència de l’espècie humana al planeta que l’havia vist néixer.