Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2003

Imprimir    Recomanar article
Protocol de Kyoto

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Clima, canvi climàtic (96)
Política internacional (1336)
Personatges Personatges
Alexander Bedritski (1)
Kofi Annan (135)
Vladímir Putin (112)
Entitats Entitats
Comissions Obreres (287)
Organització de les Nacions Unides (606)
Organització Meteorològica Mundial (3)
Organització Mundial de la Salut (74)
Organització Mundial del Comerç (56)
Unió Europea (1018)
World Watch (4)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
França (306)
Holanda (Països Baixos) (55)
Itàlia (158)
Portugal (49)
Regne Unit (Anglaterra, Escòcia, Gal·les i Irlanda Nord) (174)
Milà (Itàlia) (27)
Sant Petersburg (Rússia) (7)
59 lectures d'aquest article
13 impressions d'aquest article
Una qüestió d’interès mundial
Canvi climàtic
El 2003, l’anomenat canvi climàtic va ocupar una part important dels debats científics mundials, sobretot per l’estreta relació que mantenia amb el desenvolupament industrial i el consum energètic, tant en els països desenvolupats com en els subdesenvolupats. El fet que el 2003 fos un any anormalment càlid (el tercer més càlid des que hi ha registres fiables), va fer que una part de la comunitat científica anunciés que el problema ja estava prenent un caràcter d’urgència inajornable, mentre altres veus apuntaven que les oscil·lacions climàtiques a curt termini no eren indicadors fiables que permetessin fer cap mena de vaticini.

El tema representava, de fet, una vella discussió associada al denominat efecte hivernacle i a la reducció de la capa d’ozó, dues qüestions cabdals per al manteniment de la salut del planeta. L’efecte hivernacle era el nom que rebia l’escalfament progressiu del planeta a causa de l’emissió de gasos contaminants (CO2, principalment) provinents de l’increment exponencial, en les últimes dècades, del consum energètic de les persones i les indústries a tot el món. Segons els estudiosos, aquests gasos, emesos de manera constant i durant anys, haurien generat una mena de filtre atmosfèric tòxic que, potenciat pel poder calorífic de la llum solar, feia pujar progressivament la temperatura del planeta i desfeia els casquets polars. D’altra banda, la reducció de la capa d’ozó era causada per la mateixa industrialització del planeta i atribuïda, específicament, a l’acció corrosiva de determinats agents sobre la capa d’ozó (els gasos CFC), que protegeix el planeta de les radiacions solars més pernicioses.

El canvi climàtic és conseqüència de les variacions experimentades en les darreres dècades sobre la meteorologia, fet que origina fenòmens com la desertització d’una part del planeta o la hipervegetització d’altres parts, i que produeix, a més, modificacions substancials de les condicions climàtiques habituals en determinades zones terrestres. Els especialistes més agosarats van arribar, fins i tot, a establir una relació directa entre el canvi climàtic i les fortes tempestes d’estiu desencadenades a Europa en anys recents, o bé amb les calorades patides el 2003 a Catalunya o França, responsables de la mort en aquest darrer país de més de 15.000 persones. Concretament, l’Organització Mundial de la Salut va afirmar que el canvi climàtic era responsable de la mort de 150.000 persones al món cada any i de pèrdues materials valorades en 60.000 milions d’euros. Un altre informe de l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) indicava que el 2003 havia estat el tercer any més calorós de tota la història, i calia destacar les calorades de França, Itàlia, Holanda, Portugal, el Regne Unit i Espanya, amb una elevació de temperatures mitjanes per sobre de 5 graus entre juny i agost. Seguint l’informe de l’OMM, també es podia saber que el forat de la capa d’ozó va arribar a la dimensió màxima, amb una extensió de 28 milions de quilòmetres quadrats, i assenyalava unes previsions d’augment de la temperatura terrestre d’entre 1,4 i 5,8 graus cap al 2010.

Políticament, tant el canvi climàtic com l’efecte hivernacle o la reducció de la capa d’ozó, eren temes inclosos en l’anomenat Protocol de Kyoto, signat el 1997 per una bona part de la comunitat internacional, del qual s’havien exclòs països com els Estats Units, l’Índia, la Xina o Sud-àfrica, en no considerar pertinents les propostes fetes per reduir els efectes contaminants de la indústria o el consum.

Tots aquests problemes van ser tractats el desembre del 2003 en la novena conferència sobre el canvi climàtic celebrada a Milà i convocada per l’ONU, però, novament, la negativa d’un altre país a ratificar el Protocol de Kyoto va fer impossible que entrés en vigor per manca de quòrum. El país en qüestió era Rússia, que tot i ser responsable del 17,4% de les emissions del planeta, va argumentar que no veia prou clares les regles d’aplicació de l’acord per reduir l’emissió de gasos, alhora que el seu representant a la conferència, Alexander Bedritski, afegia que el seu govern estava particularment preocupat amb el mecanisme que permetia als països occidentals fer inversions netes als Països de l’Est, gràcies a les quals podien rebaixar la quota de producció de gasos establerta en el Protocol de Kyoto.

La dràstica posició de Rússia va sorprendre els mitjans internacionals, tenint en compte que a finals de maig, durant la macrocimera de Sant Petersburg, el president rus, Vladímir Putin, va fer un acostament a la Unió Europea i als seus plantejaments mediambientals, després que els líders comunitaris es comprometessin a fer de mitjancers per aconseguir un futur ingrés de Rússia a l’Organització Mundial del Comerç (OMC). A final d’any, però, el Parlament rus sortint encara no havia ratificat el Protocol de Kyoto i hi havia seriosos dubtes que ho fes el nou, elegit al desembre amb una majoria contundent del partit de Putin.

Tot i el fracàs sofert pel procés de ratificació, el secretari general de l’ONU, Kofi Annan, va destacar els avenços pressupostaris fets durant la trobada de 188 països a Milà i la creació d’un fons econòmic per a la transferència de tecnologies als països pobres. Pel que fa a l’Estat espanyol, a mitjans de juliol, un informe presentat pel secretariat confederal de medi ambient de Comissions Obreres i la revista World Watch revelava que l’Estat espanyol liderava la llista d’Estats que menys combatien l’efecte hivernacle, ja que les emissions de gasos que provoquen l’escalfament del planeta havien augmentat un 38% a l’Estat espanyol entre el 1990 i el 2002, tot i que el Protocol de Kyoto només permetia un increment de les emissions del 15% fins al període 2008-2012. L’informe destacava, també, un augment del 4,54% de les emissions l’any 2002 a tot l’Estat i una tendència a arribar a increments del 60% al 2008, si es continuava amb el ritme d’emissió de gasos vigent, fet que comportaria una sanció per part de la Unió Europea. En l’informe es destacava també que Catalunya i Andalusia eren les comunitats que més havien contribuït a l’increment, amb un 13,7% cadascuna.

El problema de fons seguia sent el mateix que en anys anteriors. La pertinència o no de sacrificar el creixement econòmic o modificar el model de desenvolupament en nom d’uns problemes futurs que, com tots els problemes futurs, incorporaven, inevitablement, cert grau d’incertesa. La valoració que feien els diversos països sobre aquest grau d’incertesa i la naturalesa del model econòmic de cadascun d’aquests països, és el que explicava les diferents posicions polítiques davant el tema i el que feia pràcticament impossible l’assoliment d’un consens mundial.