Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Glenn i Duque van ser els grans protagonistes de l'últim viatge del Discovery

Articles dependents
Pedro Duque
John Glenn
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Altres professions (37)
Astronomia, espai, investigació aeroespaial (199)
Personatges Personatges
Jerry Ross (1)
Jim Newman (1)
John Glenn (8)
Nikolai Budarin (2)
Pedro Duque (11)
Talgat Musbaiev (4)
Entitats Entitats
Agència Espacial Europea (34)
National Aeronautics and Space Administration (84)
92 lectures d'aquest article
14 impressions d'aquest article
Cap a l'estació especial del segle XXI
Espai
Al 1998, les notícies de l’espai van tornar a primer pla de l’actualitat amb els nous programes d’investigació de la Lluna i Mart desenvolupats per la NASA i amb el començament de la construcció de la nova Estació Espacial Internacional (ISS), el projecte d’enginyeria espacial més ambiciós de la història, destinada a substituir l’obsoleta Mir i en el que participaven Rússia, els Estats Units i els 14 països de l’Agència Espacial Europea.

El 7 de gener de 1998 la NASA va llançar la nau Lunar Prospector en direcció a la Lluna amb l’objectiu de verificar les dades que suggerien l’existència de milions de tones d’aigua congelada al pol sud del satèl•lit. Dos mesos després, la NASA va confirmar la presència d’entre deu i tres-cents milions de tones d’aigua gelada sota la superfície dels dos cràters polars de la Lluna. L’existència d’aigua al satèl•lit terrestre, que obria la possibilitat d’una colonització, es va veure confirmada el 4 de setembre de 1998, quan la revista Science va publicar els primers resultats dels estudis desenvolupats a partir de les dades obtingudes per la Lunar Prospector, que parlaven de l’existència d’aigua gelada en quantitats deu vegades superiors a les inicialment previstes, 6.000 milions de tones d’aigua congelada a 121 graus sota zero. També es va confirmar que s’havia detectat la presència d’un nucli de ferro d’uns 300 quilòmetres de diàmetre.

La publicació d’aquestes dades va precedir la celebració a Houston entre el 18 i el 22 d’octubre del 1998 de la Primera Conferència Internacional sobre l’exploració científica del planeta Mart, que va servir per posar al dia la informació existent sobre el planeta, coordinar els esforços de les diferents branques de la ciència implicades en el seu estudi (biòlegs, geòlegs, etcètera) i confirmar el caire de les successives missions a Mart previstes en el Programa Mars Surveyor de la NASA que havia començat el novembre del 1996 amb l’enviament de la sonda Mars Global Surveyor i havia continuat amb l’arribada a Mart el juliol de 1997 de la nau Mars Pathfinder. La Mars Pathfinder havia dipositat, per primer cop a la història, un robot sobre la superfície del planeta, el Sojourner, que havia recollit importantíssimes dades sobre l’atmosfera del planeta roig (95% de CO2, 0,13% d’O2, pressió atmosfèrica 100 vegades superior a la terrestre, grans tempestes de pols i radiacions ultraviolades permanents) i sobre la seva morfologia (79,84% de minerals silicats i 3% de magnètics; presència d’un 12% de sulfats, un 1% de clorurs, un 0,4% de carbonats i un 0,1% de nitrats en el sòl).

El pas més important fet el 1998 en l’exploració de Mart va ser el llançament, l’11 de desembre, de la sonda Mars Climate Orbiter, que arribaria a Mart el setembre de 1999 després de recórrer gairebé 500 milions de quilòmetres, per investigar els sediments glacials del pol sud del planeta a través d’una càmera de gran precisió i d’una gran varietat d’instruments de càlcul topomètric. Seguint amb el programa, el 3 de gener del 1999 la NASA llançaria un altra sonda, la Polar Lander, que, en arribar a Mart el desembre del 1999, alliberaria dues micro-sondes perforadores que durant 20 dies analitzarien mostres de gel del casquet polar sud del planeta roig. Cara al proper mil•leni, la NASA tenia previstes dues missions més, la Mars 2001, i un altra en col•laboració amb Europa, la Mars Express, amb l’objectiu específic de trobar possibles residus exobiològics en el sí dels llacs i rius marcians assecats. Per últim, el Programa Mars Surveyor contemplava la possibilitat d’enviar una missió tripulada a Mart entre el 2014 i el 2018.

L’altre gran projecte en la carrera espacial era la construcció de la nova Estació Espacial Internacional (ISS) que havia de substituir l’antiga Mir com a estació orbital permanent. La Mir es trobava en una situació agonitzant des de principis d’any. El 2 de gener el Centre de Control de Vols Espacials de Rússia ja havia advertit d’una nova pèrdua d’orientació en relació amb el sol a causa d’un error del nou ordinador central que havia estat instal•lat l’octubre de l’any anterior pel transbordador nord-americà Atlantis, el que feia impossible el seu abastament energètic. En constatar aquestes limitacions, el 5 de juliol el govern rus va decidir que l’estació acabés els seus dies el 1999, després d’una accidentada història de 12 anys i el 25 d’agost va fer tornar a la Terra els cosmonautes Talgat Musabàiev i Nikolai Budarin, després de 207 dies de permanència a bord de l’estació, substituint-los per dos astronautes encarregats d’iniciar el desmantellament.

El projecte de la nova ISS va començar a fer-se realitat el 20 de novembre quan Rússia va posar en òrbita el primer mòdul de la ISS, batejat amb el nom de Zarià (Alba), des de la base de Baikonur, al Kazakhstan. Aquest llançament era el primer dels 45 previstos per posar en òrbita les 456 tones de material que composarien la nova ISS. El 4 de desembre de 1998, un dia després del previst, va sortir de Cap Canaveral el segon mòdul de la ISS, l’Unity Node, a bord del transbordador espacial Endeavour, per completar el primer ensamblatge de l’estació al connectar els cables elèctrics que unien els mòduls Zarià i Unity Node. Aquesta operació d’ensamblatge elèctric i funcional va ser feta manualment, en diferents sortides a l’exterior, pels astronautes nord-americans Jerry Ross i Jim Newman entre els dies 8 i 11 de desembre.

La nova ISS, amb un pressupost global de 50.000 milions de dòlars, estaria formada per 36 blocs amb un pes total de 400 tones i una capacitat interior habitable de 1.100 metres cúbics, amb capacitat per fins a 7 astronautes, 52 ordinadors i 7 laboratoris. Els següents passos en la seva construcció requerien l’arribada el maig del 1999 d’un tercer mòdul, el nord-americà Spacehab-1, un quart al juliol, el rus Protó, un cinquè a l’agost, l’Spacehab-2 nord-americà i així fins a completar l’estructura l’any 2004, tot i que el 2000 ja estaria preparada per a rebre tripulació i els europeus ja haurien instal•lat el 2002 el seu propi laboratori a la nau (Columbus). Un cop construïda i amb els panells solars completament oberts, tindria una mida equivalent a la d’un camp de futbol, i completaria diàriament 16 voltes entorn del planeta a una altitud de 350 quilòmetres, suportant temperatures de 250 graus sota zero.

Però per arribar a aquest punt calia encara sotmetre a prova alguns dels elements essencials de la futura ISS. El 29 d’octubre va començar una missió complementària destinada a comprovar el funcionament del model d’Spacehab que incorporaria més endavant la ISS: el transbordador espacial Discovery va ser llançat des de Cap Canaveral, a Florida, en la seva 23ena sortida per realitzar una missió (STS-95) de 8 dies i 22 hores. El vol va ser qualificat d’històric perquè un dels astronautes era John Glenn, el primer nord-americà que havia orbitat la Terra el 1962 i que als seus 77 anys es convertia en la persona més gran que mai havia sortit a l’espai. Les proves que es van realitzar a Glenn es consideraven claus per analitzar els efectes d’una llarga permanència a l’espai i les seves repercussions en el procés d’envelliment. La missió també va ser seguida amb especial atenció des d’Espanya ja que un altre dels set tripulants era el madrileny Pedro Duque el primer astronauta espanyol de la història.