Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
El caporal Samuel Ferrer, a la dreta, víctima del sergent Miravete, a l'esquerra, a Candanchú

Les tropes espanyoles són a Bòsnia com a part del desplegament de l'ONU

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Forces armades, seguretat, defensa (442)
Juventut, joves (58)
Política espanyola (900)
Personatges Personatges
Juan Carlos Miravete (2)
Samuel Ferrer (2)
Entitats Entitats
Coalició Canària (99)
Convergència i Unió (1824)
Exèrcit espanyol (11)
Partit Nacionalista Basc (440)
Partit Popular (1639)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
83 lectures d'aquest article
157 impressions d'aquest article
Cap a l'exèrcit professional
Defensa
El 28 de maig del 1998, el Congrés dels Diputats va donar llum verda a la reforma militar per aconseguir la plena professionalització de les Forces Armades espanyoles, com a molt tard, el 31 de desembre del 2002. D’aquesta manera es posava fi a 180 anys de reclutament obligatori de joves. Però, aquest tipus de servei, no quedava formalment abolit sinó que es deixava en suspens i així s’evitava haver de reformar la Constitució espanyola que clarament establia l’existència d’un servei militar obligatori. Encara que l’exèrcit passés a ser plenament professional, davant d’una situació de crisi podrien ser mobilitzats a la força tots els homes i dones d’entre 19 i 25 anys en el supòsit que el volum de reservistes temporals, forçosos o voluntaris no es considerés suficient.

El projecte va tenir el suport de PP, CiU, PNB i Coalició Canària, mentre que s’hi van oposar PSOE, IU i Grup Mixt. Els socialistes, que tradicionalment havien defensat el manteniment del servei militar obligatori, exigien que la data màxima de supressió fos el 31 de desembre del 2000. CiU, que era el grup que havia impulsat la supressió de la mili, es va comprometre a intentar forçar que l’aprovació definitiva de la llei de règim de personal de les Forces Armades establís que el servei obligatori s’acabés l’últim dia de l’any 2000, encara que això suposés rebaixar les aspiracions del PP respecte al nombre de soldats que formarien part del futur exèrcit professional.

Amb independència de quina acabés sent la data límit, el dictamen aprovat pel Congrés establia que l’Estat espanyol disposaria d’un contingent de 48.000 comandaments i un màxim de 120.000 soldats professionals, amb un pressupost de 1,25 bilions de pessetes, és a dir de l’1,3 por cent del PIB. Mentre no s’arribés a la plena professionalització, l’Exèrcit només necessitaria a un de cada sis nois amb edat d’anar al servei militar. Concretament, entre 1988 i el 2002 es cridaria a 329.131 soldats de lleva, mentre que el nombre de joves que teòricament haurien d’incorporar-se a files arribava gairebé als dos milions. Era segur que ja no farien la mili els nascuts a partir de l’1 de gener del 1983 i els gaudissin d’una pròrroga quan s’acabés el servei obligatori.

Per tal d’eliminar la polèmica figura de “l’excedent de contingent” es van ampliar les causes d’excepció per raons mèdiques, per sosteniment familiar o fins i tot per raons personals. Només calia tenir quatre diòptries o ser daltònic per lliurar-se’n. També era motiu d’excepció al•legar que es patia ansietat o bé trastorns de l’humor. Curiosament, si en els anys anteriors, el progressiu augment de nois que s’acollien a l’objecció de consciència havia estat un motiu de preocupació pel Ministeri de Defensa, ara aquest fet facilitava la tasca de reduir els mossos de lleva.

L’any 1998, per primer cop, el nombre de joves que realitzaven la Prestació Social Substitutòria (PSS) -més de 100.000- superava de llarg el dels soldats de lleva que complien el servei militar, que van ser uns 90.000. També el número de sol•licituds per fer la PSS durant el mateix any va ser d’uns 170.000, enfront els poc més de 80.000 nois que s’haurien d’incorporar al servei militar durant el 1999. Catalunya, Andalusia, el País Valencià i Madrid, per aquest ordre, van ser les comunitats on més sol•licituds d’objecció de consciència es van presentar.

El canvi en la política envers l’objecció de consciència i la insubmissió va culminar l’octubre de 1998 quan, després de diversos indults, no va quedar a les presons espanyoles ni un sol insubmís, condemnat per haver-se negat a fer la mili i la PSS.

Però, a l’hora que es reduïa el volum dels soldats de lleva, calia incrementar el nombre de professionals. El sorteig de la “lleva del 99”, realitzat el novembre de 1998, podria ser l’últim de la història si el Ministeri de Defensa rebia els recursos pressupostaris necessaris perquè en la segona meitat del 2000 s’arribés als 90.000 soldats professionals. Amb aquest ritme, un any més tard s’arribaria, doncs, a la xifra mínima de poc més de 100.000 soldats, que faria innecessari el sorteig de mossos de lleva en el dos anys previs a la plena professionalització.

El Ministeri de Defensa assegurava que un de cada deu joves espanyols d’entre 16 i 24 anys d’edat no descartava fer-se soldat professional. Segons una enquesta de Centre d’Estudis Sociològics (CIS), 300.000 nois i noies estarien disposats a optar per aquesta sortida laboral. Els principals motius per ingressar a l’exèrcit eren d’obtenir estabilitat econòmica des del primer moment (95.570 pessetes brutes al mes, més complements, i dues pagues extraordinàries), poder tenir una feina fixa, tenir més facilitats per ingressar en d’altres cossos de seguretat de l’Estat o bé a l’Administració pública i, en últim terme, disposar d’una formació que els pogués ser útil si decidien tornar a la vida civil.

Però malgrat l’optimisme del ministeri i de les enquestes, i després d’una intensa campanya publicitària que va costar més de 1.600 milions de pessetes per tal de captar els nous professionals de les Forces Armades, el nombre real d’aspirants a soldats i mariners no va complir les previsions i durant l’any va haver-hi dificultats per a cobrir les 12.500 places de soldats professionals de nova creació i les 5.000 destinades a compensar baixes. Es va veure que no seria fàcil cobrir les 22.000 places anuals previstes per al període 1999- 2002.

Gairebé la meitat dels soldats professionals que hi havia l’any 1997 eren joves d’entre 22 i 24 anys, amb estudis d’EGB o formació professional. Només l’1,3 per cent havia cursat estudis universitaris, i el 5,6 per cent havia arribat a COU. Les comunitats autònomes que aportaven més soldats eren Andalusia, Extremadura i Castella-Lleó, mentre el nombre de soldats catalans i bascos era molt baix.

El nombre de dones no arribava ni al 5 per cent tot i que la tendència a igualar la representació dels dos sexes en l’exèrcit era un dels eixos de la nova política de Defensa. En el nou exèrcit professional quedava eliminada tota discriminació per raó de sexe: la dona podria ser present en la primera línia de combat i en els submarins; dos tipus de destins als quals, fins llavors, no podien accedir-hi.

El nou règim disciplinari de les Forces Armades, aprovat el mes de novembre del 1998, consagrava la plena igualtat dels dos sexes i feia front a aquesta nova realitat amb greus sancions pels atacas a la llibertat sexual fins i tot quan no constitueixen faltes o delictes i penalitzava també les relacions sexuals que atemptessin contra la “dignitat militar”.

El mateix règim disciplinari establia també que les addicions a les drogues o l’alcohol constituïen una falta molt greu, que podia arribar a ser causa d’expulsió de l’exèrcit. Aquest canvi reglamentari es va establir com a conseqüència de l’alarma social creada després que el 19 d’abril de 1997 un sergent, Juan Carlos Miravete, matés al caporal Samuel Ferrer, en el bar de la caserna de Candanchú (Osca). El sergent es tornava violent quan ingeria alcohol i ja l’any 1984 havia disparat contra un altre sergent que també va morir. Com a conseqüència de la mort del soldat Ferrer, el PP es va comprometre a impulsar un seguit de mesures per eradicar l’alcohol de l’Exèrcit i fins i tot es va plantejar que es tanquessin tots els bars de les casernes. Finalment, el nou reglament contemplava mesures dràstiques pel que fa a la venda d’alcohol a militars en servei que portessin armes en aquells moments i, en el cas de que el consum es produís “de forma habitual”, es podia arribar a l’expulsió.

El 19 de novembre de 1998 es va dictar sentència per la mort del caporal Samuel Ferrer. El Tribunal Militar Territorial Tercer de Barcelona va condemnar el sergent primer Juan Carlos Miravete Duque a 15 anys de presó per “maltractament d’obra a un inferior amb resultat de mort” i per “extralimitació en l’exercici del comandament”. El tribunal va arribar a la convicció que el tret que va matar el caporal Ferrer no era atribuïble a una mera imprudència, i descartava que l’alcohol li impedís a Miravete controlar els seus actes. La sentència implicava que el sergent seria expulsat de l’Exèrcit i establia també que hauria de pagar una multa de 25 milions de pessetes als pares de la víctima, l’Estat era considerat responsable civil subsidiari. Moltes coses havien canviat a l’exèrcit espanyol.