Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1997

Imprimir    Recomanar article
L'exbanquer Mario Conde es va asseure al banc dels acusats

Mario Conde entrant a l'Audiència Nacional

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Bancs i caixes (409)
Corrupció, frau i suborn (505)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Personatges Personatges
Antonio Díaz (1)
Antonio Navalón (1)
Arturo Romaní (5)
Carlos Solchaga (7)
Enrique Lasarte (2)
Eugenio Martínez Jímenez (1)
Fernando Garro (2)
Florentino Ortí (2)
Francisco Javier Sitges (1)
Ignacio Gordillo (1)
Jacques Hachuel (2)
José Antonio Choclán (1)
José María Benegas (11)
Juan Belloso (1)
Luis López Sanz (2)
Manuel García Castellón (12)
Mariano Gómez de Liaño (1)
Mariano Rubio (16)
Mario Conde (51)
Rafael Pérez Escolar (4)
Ramiro Nuñez (1)
Siro García (2)
Teresa Palacios (19)
Entitats Entitats
Aprovechamientos Agropecuarios (1)
Argentia Trust (1)
Asni Investment (1)
Audiència Nacional (322)
Banc de Progrés (1)
Banc d`Espanya (121)
Banc Espanyol de Crèdit (1)
Banc Hipotecari (1)
Banc Urquijo (6)
Banesto (48)
Cifuentes 2000 (1)
Data Transmision Systems (1)
Euman-Valyser (2)
Inversiones Sanfergo (1)
La Unión y el Fénix (1)
Las Jaras de San Luis (1)
Mariella Real State (1)
Montilsa (1)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
San Antón del Espino (1)
Santa Cruz de Bujedo (1)
Tribunal Suprem de l`Estat Espanyol (223)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
92 lectures d'aquest article
23 impressions d'aquest article
Comencen els judicis
Cas Banesto
Les conseqüències judicials del Cas Banesto, que havia esclatat el 28 de desembre de 1993 quan el Banc d’Espanya va intervenir l’entitat, van començar a concretar-se durant l’any 1997. Les accions judicials s’havien iniciat tot just conèixer-se la magnitud del desequilibri patrimonial generat en el banc durant els anys de gestió de Mario Conde: 605.000 milions de pessetes. El mes de novembre de 1994 el fiscal de l’Audiència Nacional, Florentino Ortí, va presentar una querella contra Conde i altres exdirectius de Banesto, després d’apreciar indicis dels delictes d’estafa, apropiació indeguda i falsedat en document mercantil en algunes operacions fetes pels exdirectius de Banesto, no es tractava de jutjar el conjunt de la gestió feta en el banc per l’equip de Conde, sinó aquestes operacions concretes.

Després de tres anys d’instrucció, el sumari del cas, que va començar a preparar el jutge instructor Mariano García Castellón i que des de mitjans de 1977 havia anat a parar a mans de la jutgessa Teresa Palacios, sumava 93.000 folis, que incorporaven les acusacions de 15 parts personades, la defensa de 9 imputats i les declaracions de més de 100 testimonis, a més els diversos informes sol·licitats a perits i experts per la defensa i l’acusació.

Aquestes diligències van generar el judici principal contra Mario Conde, conegut com el del Cas Banesto que va començar-se a celebrar l’1 de desembre de 1997 a la sala del penal de l’Audiència Nacional de Madrid, presidida pel magistrat Siro García i integrada pels magistrats Antonio Díaz i José Antonio Choclán. Exercia com a fiscal Luis López Sanz.

En el judici hi figuraven com a acusats l’expresident i vuit antics directius del Banco Español de Crédito, Mario Conde, per a qui el fiscal demanava, d’acord amb nou codi penal, 35 anys de presó; Arturo Romaní, vicepresident (23 anys); Eugenio Martínez Jiménez, administrador d’Euman (12 anys); Rafael Pérez Escolar, conseller (17 anys i 6 mesos); Jacques Hachuel, accionista (6 anys); Juan Belloso, conseller delegat (4 anys i 6 mesos); Ramiro Núñez, conseller secretari (4 anys i 6 mesos); Fernando Garro, director general (13 anys); i Enrique Lasarte, conseller delegat (4 anys i 6 mesos); tots acusats de delictes d’estafa, apropiació indeguda i falsedat documental en relació a set operacions il·legals concretes en les que presumptament havien intervingut.

En la fase final de la instrucció s’havien afegit a la llista d’acusats Mariano Gómez de Liaño, advocat de Banesto i de Mario Conde, i Francisco Javier Sitges, expresident d’Asturiana del Zinc. La pena sol·licitada pel fiscal per a tots dos era de 12 anys de presó.

Per al conjunt dels acusat el fiscal demanava també indemnitzacions per responsabilitat civil per un import total de 16.281 milions de pessetes. En qualitat de responsables civils, la sala havia citat també les societats La Unión y el Fénix, Montilsa, Inversiones Sanfergo, Cifuentes 2000, Las Jaras de San Luis, Aprovechamientos Agropecuarios, Santa Cruz de Bujedo, San Antón del Espino, Data Transmision Systems, Mariella Real State, Valyser i Asni Investment, empreses totes relacionades amb alguns dels acusats.

El volum del sumari, la personalitat dels acusats i la importància de les sol·licitades feia preveure que el judici seria llarg. A més, per no entorpir el seu funcionament ordinari amb un judici d’aquesta magnitud, la sala va decidir que les sessions del Cas Banesto se celebressin exclusivament els dilluns i dimarts, cosa que faria que la vista s’allargués encara més. En mitjans jurídics es considerava probable que el judici durés gairebé tot l’any 1998 i que no hi hagués sentència fins el 1999. En acabar 1997, tot just s’havia iniciat el judici oral, després que el tribunal rebutgés la petició del fiscal de posposar la vista i la de la defensa de declarar nul tot el procediment.

Però, mentre Mario Conde s’asseia al banc dels acusats pel judici Banesto, havia de fer front a dos altres problemes judicials: el procés penal que se li havia obert a Suïssa el mes de novembre, per haver amagat l’autèntic propietari de diverses societats pantalla, i els provinent del Cas Argentia Trust, que s’havia instruït separadament del macrojudici Banesto, i que havia estat jutjat per la sala segona del penal de l’Audiència Nacional el mes de març.

Argentia Trust era una societat pantalla, domiciliada a l’illa de Saint Vincent, un paradís fiscal de les Antilles Holandeses, amb un capital de 10 dòlars i sense número d’identificació fiscal ni activitat coneguda, que el 1990 va rebre 600 milions de pessetes de Banesto, per mitjà d’una transferència ordenada personalment per Mario Conde.

Durant el judici, Conde va assegurar que ell no era el propietari d’Argentia Trust i que els 600 milions de pessetes eren la primera entrega d’un pagament de 1.800 milions de pessetes que havia de servir per pagar les seves gestions de la societat davant el govern socialista perquè concedís a la Corporació Industrial Banesto determinades exempcions fiscals. Segons Conde aquests diners van anar a parar a Antonio Navalón qui, pressumptament podia haver-los fet arribar al PSOE. Per aclarir aquest punt, durant el judici van ser cridats a declarar, a més de Navalón, l’exsecretari d’organització socialista, José María Benegas, l’exministre d’Economia, Carlos Solchaga i l’exgovernador del Banc d’Espanya, Mariano Rubio.

El tribunal no va trobar cap fonament raonable en les acusacions de Conde i va sentenciar, seguint les argumentacions del fiscal, Ignacio Gordillo, que “Mario Conde, aprofitant la seva condició de president de Banesto, va fer-se amb 600 milions de pessetes confeccionant ell o un tercer a les seves ordres, una factura justificativa fictícia, mentre feia arribar els diners a una entitat, Argentia Trust, una corporació opaca i sobre la que no es pot seguir la pista.” Sobre la factura fictícia, el tribunal aclaria que “hauria d’haver reflectit fidedignament les operacions que s’han dit en aquest judici que es van fer i no pretesos estudis jurídics, financers o de màrqueting, que, com no podia ser d’altra forma, no apareixen en el sumari.”

Per resumir les seves conclusions el tribunal havia escrit a la sentència: “la pràctica del senyor Conde, anomenada per alguns enginyeria financera, no és més que una subterfugi, similar pel que fa als resultats obtinguts al que fa qui s’apodera de 600 milions de pessetes de la caixa d’un banc, de la que té la clau per ser-ne l’administrador, i se’ls posa a la butxaca.”

Amb aquests arguments, Mario Conde va ser declarat culpable i condemnat a 6 anys de presó, a pagar una indemnització de 600 milions de pessetes al Banco Español de Crédito i li va ser imposada una multa de 18,25 milions de pessetes. El mateix dia, l’advocat de Conde, Mariano Gómez de Liaño, va presentar un recurs davant el Tribunal Suprem al•legant que no s’havia pogut provar que el seu defensat es quedés els diners i que la condemna es fonamentava en una simple presumpció.

Davant el recurs, el tribunal va concedir a Mario Conde la llibertat condicional sota fiança de 2.000 milions de pessetes. Conde va argumentar que no disposava d’aquesta quantitat i que cap banc no volia avalar-lo i, per cobrir la fiança, va oferir dues finques: La Salceda i Los Carrizos, valorades en una quantitat propera als 4.000 milions requerits, ja que segons la llei per cobrir una fiança amb béns immobles cal que el seu valor sigui el doble de la fiança a cobrir.

Inicialment, les fiques van ser acceptades com a fiança, però l’11 de desembre, quan ja s’havia iniciat el judici pel Cas Banesto, l’Audiència Nacional va demanar noves dades sobre les finques ja que semblava que sobre La Salceda penjaven diverses hipoteques a favor del Banc Hipotecari, el Banc de Progrés i el Banc Urquijo. Pel que feia a Los Carrizos, semblava que el jutjat de primera instància n.13 de Sevilla podia treure la finca a subhasta el 16 de desembre.

En el cas que finalment les finques no arribessin a cobrir l’import de la fiança, Conde hauria de presentar garanties addicionals o ingressaria automàticament a la presó. En acabar l’any 1997 Mario Conde seguia en llibertat sota fiança i s’asseia cada dilluns i cada dimarts en el banc dels acusat de la sala segona de l’Audiència Nacional que el jutjava pel cas Banesto.