Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2005

Imprimir    Recomanar article
El cas del Carmel va provocar la indignació i les protestes dels veïns, causada per la falta de prevenció i les poques subvencions econòmiques que els damnificats havien de rebre.

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Indemnitzacions, compensacions econòmiques, ajuts (274)
Política catalana (2179)
Transport públic: metro, bus, trambaix, ferrocarrils (122)
Personatges Personatges
Artur Mas (828)
Cándido Conde-Pumpido (13)
Elisabet Castelló (7)
Ferran Mascarell (50)
Joan Clos (169)
Joan Saura (281)
Joaquim Nadal (189)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Mena (18)
Josep Piqué (189)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Maria Eugènia Alegret (16)
Pasqual Maragall (676)
Tabaré Vázquez (8)
Tomás García (1)
Xavier Casas (9)
Xavier Borràs (2)
Entitats Entitats
Associació de Veïns-Comerciants Damnificats del Carmel (1)
Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques (28)
Convergència i Unió (1824)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Generalitat de Catalunya (1919)
Geocontrol (3)
GISA (9)
Institut de Crèdit Oficial (20)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular de Catalunya (319)
Tec-4 (3)
Transports Metropolitans de Barcelona (24)
Unió Europea (1018)
Unió Temporal d'Empreses (2)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Barcelona (3483)
191 lectures d'aquest article
30 impressions d'aquest article
1 recomanació d'aquest article
L’esvoranc i la crisi del 3%
Cas Carmel
A principis d’any, un seguit d’esllavissades en la construcció del túnel de la línia 5 sota el barri del Carmel van provocar una greu crisi política i ciutadana al país, d’una banda el drama humà de quedar-se sense casa que fa afectar gairebé dos centenars de famílies i un total de quasi dos mil persones, i per la desconfiança en l’obra pública que es va generar entre la ciutadania, tot i no haver-se produït cap víctima mortal.

El 25 de gener, l’accident va obligar a desallotjar 12 famílies d’un bloc del barri del passatge Calafell, i dos dies després, malgrat que el departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya havia autoritzat els veïns a entrar i sortir de casa seva sempre que ho desitgessin, un nou ensorrament a la cantonada dels carrers Calafell i Sigüenza va deixar un forat de 3.000 metres cúbics. En primera instància, els enginyers de l’obra, que era a càrrec de la unió temporal d’empreses (UTE) de la línia 5 per encàrrec de l’empresa pública GISA, van assegurar que caldria reomplir el forat amb formigó des de la superfície, i que ningú no podria tornar a casa per recollir roba ni objectes fins passats uns dies. Com a mesura de precaució, aprimers de febrer, els bombers van enderrocar l’edifici situat al número 10 del passatge Calafell del barri del Carmel de Barcelona després que l’immoble, malmès per l’esvoranc provocat per les obres del metro, s’enfonsés 20 centímetres.

A la zona de l’esvoranc, el balanç un mes després era el següent: un edifici enderrocat, per la banda que s’havia ensorrat, i tres en llista d’espera al passatge Calafell i Conca de Tremp. Un altre bloc, a la cantonada entre Sigüenza i el famós passatge, havia patit un notori enfonsament i estava apuntalat. En un dels entresols de la construcció sinistrada, s’hi estava injectant formigó per assegurar l´edifici, mentre el sòl de la zona de l’esvoranc era normal. La idea del Govern, era refonamentar les dotze finques més afectades, mitjançant micropilotatge.

En un primer moment, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Nadal, va explicar que la zona del barri afectada pels esllavissaments estaria arreglada en un període de dues a tres setmanes, alhora que el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall es reunia amb l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, i els representants dels veïns i dels comerciants del barri per a anunciar-los que el govern es comprometia a rehabilitar tot el barri per tal d’esmenar l’absència de planificació urbanística amb què s’havia construït als anys cinquanta. Maragall va anuncia també que havia demanat ajut al govern espanyol i a la Unió Europea per ampliar la reforma urbanística. Pocs dies després, l’alcalde de Barcelona, Joan Clos, acompanyat pel tinent d’alcalde Xavier Casas i el portaveu de l’equip de govern el regidor Ferran Mascarell, van presentar el projecte de rehabilitació del barri, que preveia una inversió de 235 milions d’euros, amb una aportació municipal de 48 milions, essent els 186 restants aportats pel govern de la Generalitat de Catalunya, el govern de l’Estat i la Unió Europea.

En el ple extraordinari del Parlament sobre l’esvoranc del Carmel, el president del Partit Popular de Catalunya, Josep Piqué, va destacar que molts dels veïns coneixien l’estat inestable del terreny de la muntanya, creuat sovint per rieres i amb molts pous, i es va preguntar com era possible que no s’haguessin tingut en compte aquestes condicions especials a l’hora d’efectuar les obres. Amb el seu comentari, que ningú va seguir, el president dels populars catalans va posar sobre la taula una realitat que molts veïns del Carmel sabien, com va recalcar per aquelles dates el portaveu de l’Associació de Veïns-Comerciants Damnificats del Carmel, Tomás García, en afirmar que no era una zona estable. Sobre les rieres del Carmel, el mateix portaveu va afegir una altra dada interessant: el fet que al túnel de la Rovira hi havia goteres perceptibles per a qualsevol conductor que hi passés. Aquestes goteres no s’havien neutralitzat, tot i que el túnel portava més de quinze anys obert al trànsit. En tot cas, la majoria de tècnics coneixien el fet que el subsòl de la muntanya del Carmel estava conformat bàsicament per pissarra calcària, i material permeable que filtrava l’aigua.

El 9 de febrer de 2005, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, Joaquim Nadal va comparèixer al Parlament per a donar explicacions de l’accident, tot aclarint que va ser un error del procés de construcció, si bé no una negligència comesa per mala fe en cap de les etapes d’estudi previ del subsòl, disseny, tramitació administrativa, elecció del mètode constructiu i execució de l’obra. Per la seva banda, l’oposició va demanar la dimissió del conseller Nadal així com la creació d’una comissió d’investigació al Parlament. Altrament, el 18 de febrer, la titular del jutjat d’instrucció número 33 de Barcelona, la magistrada Elisabet Castelló va emetre una resolució on feia constar l’admissió a tràmit d’una querella pels delictes d’estralls i danys contra l’empresa pública GISA, la unió temporal d’empreses (UTE) encarregada de l’obra d’ampliació de la línia 5 del metro i les empreses encarregades de la direcció facultativa dels treballs i dels estudis geològic, Tec-4 i Geocontrol. La querella havia estat cursada la setmana anterior per dos comerciants del barri.

Dues setmanes després de l’enfonsament, el barri del Carmel de Barcelona va ser visitat pel president del govern central, José Luis Rodríguez Zapatero que es va reunir amb altres alts càrrecs de l’administració central i els màxims responsables del govern de Catalunya, comunicant els ajuts aprovats pel consell de ministres: 10.000 euros per a les famílies que perdessin el pis, 10.000 euros per als botiguers dels edificis destruïts, 1.500 euros més per a les famílies que amb el pis havien perdut les pertinences, 6.000 euros per a les famílies desallotjades d’un edifici amb danys estructurals, 16 milions d’euros per la rehabilitació integral i crèdits baixos de l’Institut de Crèdit Oficial per a veïns, Ajuntament i Generalitat.

Amb tots aquests elements, i després que el 26 de febrer més d’un miler de persones es van manifestar pels carrers del Carmel fins a arribar a tallar la ronda de Dalt a l’alçada de les Llars Mundet durant més d’una hora, demanant actuacions immediates, els advocats de les 34 famílies que havien perdut l’habitatge van arribar a un principi d’acord amb el govern de la Generalitat de Catalunya les condicions del qual van ser la percepció d’un pis nou i 100.000 per cadascuna de les famílies. Per la seva banda, i aprofundint en l’acord, al mes de maig, el govern català va aprovar un projecte de llei que habilitava un crèdit extraordinari de 95 milions d’euros per cobrir els costos provocats per l’esfondrament del túnel del Carmel. D’aquests, 34,7 milions servirien per a sufragar els treballs de consolidació del túnel, enderrocs i obres complementàries i 20,8 milions es repartirien en indemnitzacions als veïns i comerciants. Una altra partida de 20,8 milions serviria per a l’adquisició i adequació d’habitatges alternatius per als damnificats, mentre l’allotjament i les dietes dels desallotjats sumarien 15,6 milions més. El govern confiava, a més, que les companyies asseguradores paguessin la major part dels imports.

Quant a les feines de la comissió parlamentària, el 30 de març de 2005, l’exdirector de GISA i expert en túnels, Xavier Borràs, va exposar que el desastre del barri provenia d’un error dels constructors, que van deixar sense suport els dos laterals del túnel al llarg de 30 metres en un punt en què el terreny era complicat i ja s’hi detectaven moviments. Segons Borràs, s’havia avançat de cop 30 metres quan només se’n podien avançar dos com a màxim i es va descalçar totalment les parets al llarg de la mateixa longitud en comptes de fer l’excavació en costats alterns, d’aquesta manera el tros de túnel va quedar “penjat” i s’aguantava només pels perns d’acer de sis metres de llarg encastats a la volta.

Amb tot, l’alarma fins i tot es va estendre a d’altres zones de Barcelona, en detectar-se unes vibracions al barri de Poble Nou, que Transports Metropolitans de Barcelona va voler tallar d’arrel anunciant el tancament provisional de quatre estacions de la línia 4 per si era el metro el que provocava aquestes vibracions. Les obres també van generar protestes veïnals a l’Eixample i el Clot, per raó de les obres del TGV, que també afectaven la zona de la Teixonera, on s’estava foradant a 75 metres sota terra. En aquesta última zona, però, el problema venia ja de l’any anterior, segons van declarar el veïns.

Al setembre, tot i que el conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, havia considerat aquest mes com el de tornada dels veïns al barri, no es va poder produir, oficialment, perquè el procés de micropilotatge de finques anava endarrerit. Així dels 1.278 afectats que havien tornat a casa seva, 667, i 185 persones encara ocupaven habitacions d’hotel. Per la seva banda, els veïns consideraven que els ajuts que estaven arribant de Madrid eren sotmesos a una discrecionalitat incomprensible. Mentre un habitatge podia rebre 6.000 euros, un altre rebia una indemnització menor i un tercera es podia quedar sense ajut.

En tot cas, a finals d’any, dels 1.276 afectats per l’esfondrament de la cua de maniobres de la línia 5, la Generalitat assegurava que encara en quedaven pendents de tornar a casa seva 249 –que estaven distribuïts en hotels (56), pisos de lloguer (174) i cases de familiars (19)–. Segons les previsions del mateix Govern català, l’èxode forçat d’aquests ciutadans hauria d’acabar cap a la Setmana Santa de 2006. Dels dotze edificis que s’havia de refonamentar, la Generalitat assegurava que quatre serien enllestits al febrer (els números 34, 36 i 38 de Sigüenza), tres estaven en procés de rehabilitació, amb els fonaments ja reforçats (9-11 i 4 del passatge de Calafell, i el 8 de Conca de Tremp), tres s’estaven micropilotant (13, 15 i 16 del passatge de Calafell) i a dos no s’havia començat encara (Sigüenza 46 i passatge de Calafell 18).

Des de Carmel Centre es confirmaven problemes a l’hora de cobrar els avançaments provinents dels fons públics. El representant dels botiguers havia denunciat al setembre que la Generalitat pretenia recalcular a la baixa els diners a percebre per part dels botiguers de la zona ampliada (immediacions de la zona zero, tot i que sense ser-hi i, per tant, sense haver-se vist obligats a tancar). Aquest canvi de criteri plantejat per l’executiu català hauria suposat, en cas d’haver-se confirmat, que alguns botiguers haguessin de tornar diners a l’administració. Quant a les botigues més afectades, les que eren a l’àrea d’influència del punt on es va produir l’esfondrament del túnel del metro, les quantitats que els pertocaven no van arribar fins al novembre, segons la Generalitat per mancances en la documentació necessària.


La crisi del 3%
El cas del Carmel, però, no va ser important només per les seves repercussions en la vida dels afectats i en la política sobre públiques, sinó que va tenir també importants conseqüències en la vida política catalana.

El 24 de febrer de 2005, durant un ple monogràfic del Parlament de Catalunya sobre els fets del Carmel, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va acusar a CiU d’haver cobrat comissions irregulars del 3% a canvi de l’adjudicació de l’obra pública. A la intervenció del president va seguir-ne una altra en to molt crític amb el govern tripartit del líder de CiU, Artur Mas, qui denunciava la gravetat dels fets produïts en les obres de la línia 5 al Carmel. En una reacció poc meditada i sense donar més explicacions, Pasqual Maragall va adreçar-se a Mas dient-li “Vostès tenen un problema i aquest problema es diu 3%”.

El líder de CiU va demanar a Maragall que retirés de seguida l’acusació si no volia trencar relacions, i va recordar-li que hi havia qüestions molt importants que requerien l’entesa entre els dos principals partits del país, referint-se directament a l’Estatut. Maragall va acabar retirant l’acusació però no la va desmentir, raó per la qual Mas va anunciar la seva intenció de dur el cas als tribunals. Tanmateix, i donada la gravetat del fet, tothom esperava, una rectificació per part del president de la Generalitat, que va declarar: “Probablement en alguna ocasió he pogut dir alguna paraula que no havia de dir”, però va afegir que “tothom”, i no només ell, “podria no haver mesurat les seves paraules”.

A l’oposició va regnar una total indignació: a CiU perquè havien estat acusats veladament d’un delicte i exigien una “rectificació”, i al PPC, també, perquè el president Maragall va trencar relacions amb Josep Piqué després d’una conversa telefònica per raó de la intervenció parlamentària que havia fet Piqué, requerint Maragall que documentés l’acusació si tenia proves o que la retirés si no en disposava, tot destacant d’irresponsabilitat l’actuació del president de la Generalitat.

L’ambient va continuar caldejat els dies que van seguir el debat, durant el viatge que el president de la Generalitat va fer a l’Uruguai amb motiu de la victòria del front d’esquerres de Tabaré Vázquez, Maragall va declarar que “el suflé català s’ha de deixar reposar” i que “tots hem de posar-hi vaselina i experiència” per suavitzar la situació. Eren paraules que buscaven pretesament la calma, però que no van resultar gaire balsàmiques. Així, la federació nacionalista va continuar endavant amb la seva intenció de querellar-se contra Pasqual Maragall, alhora que els populars catalans n’havien demanat la dimissió i reclamaven eleccions anticipades. En aquest punt i com a pas intermedi, la moció de censura tampoc no era descartable, i CiU jugava fort amb la possibilitat, intentant, en aquest sentit, guanyar-se un improbable suport d’ERC.

En principi, els líders d’ERC i ICV van voler llançar pilotes fora en la qüestió, però més avançada la crisi, tant Joan Saura com Josep Lluís Carod-Rovira van parlar d’errors greus quan es referien a les intervencions parlamentàries, tant de Pasqual Maragall com de Mas. Els socialistes, mentrestant, van tancar files amb el president, si bé, de portes endins, el conflicte provocat pel president Maragall va irritar una part de l’executiva del PSC. De portes enfora, el primer secretari del PSC, José Montilla s’havia encarregat de treure dramatisme a l’afer, tot assegurant que la investigació del fiscal general de Catalunya quedaria en “ben poca cosa” i reconeixent que ni Maragall ni el govern podien aportar “proves” sobre les “insinuacions” fetes. En aquest sentit, un dels protagonistes en aquesta qüestió, encara que fos per al·lusions, va ser l’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, que va acusar Pasqual Maragall de parlar del suposat cobrament de comissions per adjudicació d’obres durant els governs de CiU “per treure’s de sobre la pressió” per la gestió de la crisi del Carmel.

Paral·lelament, el fiscal general de Catalunya, José María Mena, havia obert diligències preprocessals per investigar la denúncia del president de la Generalitat sobre el presumpte cobrament de comissions per part dels governs de CiU. Mena secundava el cas pel fiscal general de l’Estat, Cándido Conde-Pumpido, i també per la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Maria Eugènia Alegret. Tant el primer com la segona fonamentaven el seu suport al fiscal en el fet que s’havia parlat públicament d’un delicte, i era molt convenient d’aclarir-ho. El fiscal, però no podia encetar cap investigació formal, sense abans no “verificar la certesa” de les afirmacions de Pasqual Maragall.

En aquest context, el 10 de març de 2005, el PPC va decidir presentar una moció de censura contra el govern tripartit. Esperava obtenir el suport de CiU, però no el va arribar a tenir perquè la suma dels vots dels dos partits no permetien, en cap cas, aprovar-la. Ja en l’inici del debat, el president de la Generalitat, Pasqual Maragall, va demanar disculpes al poble de Catalunya i a CiU per les acusacions que havia fet sense fonament, mentre el líder de CiU, Artur Mas, per la seva banda va decidir de retirar la querella que havia presentat contra el President de la Generalitat per calúmnies i injúries. Aquests dos fets van deixar en segon pla la moció de censura presentada pel Partit Popular de Catalunya (PPC), si bé el líder d’aquest partit va aprofitar per acaparar tota l’atenció mediàtica de què va ser capaç per criticar el govern. Amb tot, l’endemà Piqué va retirar la moció de censura just abans de la votació (quan es preveia un resultat de només 15 diputats a favor de la censura i 120 en contra). Amb aquesta maniobra, Piqué va amenaçar de presentar-ne una altra si el govern tripartit i CiU no recolzaven les seves propostes per evitar casos de corrupció.