Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 2004

Imprimir    Recomanar article
Carod-Rovira va obtenir el suport del seu partit després de la seva entrevista amb ETA a Perpinyà

Vídeos Vídeos
Carod, trobada amb ETA i dimissió
Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Actes socials, celebracions, homenatges, cimeres (2032)
Cas Carod (24)
Escàndols polítics (441)
Nomenaments, investidures, dimissions, cessaments (1880)
Relacions Espanya-Catalunya (750)
Personatges Personatges
Ernest Benach (121)
José Montilla (837)
José Luis Rodríguez Zapatero (808)
José María Aznar (620)
Josep Bargalló (100)
Josep-Lluís Carod-Rovira (494)
Mariano Rajoy (296)
Miquel Sellarès (11)
Pasqual Maragall (676)
Entitats Entitats
ABC (35)
Esquerra Republicana de Catalunya (1509)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Generalitat de Catalunya (1919)
Iniciativa per Catalunya Verds (693)
Partit dels Socialistes de Catalunya (1256)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
56 lectures d'aquest article
30 impressions d'aquest article
Trobada amb ETA i dimissió
Cas Carod
El 26 de gener del 2004, el recentment constituït govern tripartit català es va veure trasbalsat per una informació publicada pel diari Abc a la portada on s’assegurava que el conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod-Rovira, s’havia reunit amb ETA a Perpinyà el 4 de gener. El diari espanyol afirmava també que el dirigent republicà havia sol·licitat a l’organització una treva a Catalunya i que ETA s’havia compromès a no atemptar en territori català, sense deixar de fer-ho en altres llocs de l’Estat.

El mateix dia, Carod-Rovira va explicar que la iniciativa de reunir-se amb ETA era a títol personal, i no pas en representació de la Generalitat, i que la seva intenció era incidir sobre l’organització armada perquè declarés una treva definitiva a l’Estat i a Catalunya, en un primer pas, tot reconeixent la voluntat d’ERC de conduir el país a un escenari sobiranista.

Carod-Rovira va demanar “disculpes” per les conseqüències negatives que la reunió podia comportar al govern català i va posar el càrrec a disposició del president de la Generalitat, Pasqual Maragall, confirmant que aquest no sabia res de la reunió, que va tenir lloc en un moment en què Carod exercia de president en funcions mentre Maragall era a Turquia, de viatge privat.

Inicialment, Maragall va rebutjar la dimissió de Carod-Rovira, tot i que el líder del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, li va exigir que l’acceptés. En un comunicat, Maragall criticava la trobada amb ETA, retirava a Carod les competències en afers exteriors i anunciava la convocatòria urgent de la Diputació permanent del Parlament perquè el conseller en cap hi comparegués. Però les pressions del PSOE durant la nit del dia 26 i les primeres hores del 27 van fer que, finalment, Maragall acceptés la dimissió de Josep-Lluís Carod-Rovira com a conseller en cap, però va decidir mantenir-lo en el govern com a conseller sense cartera. De moment, Maragall assumia les competències del conseller en cap per després distribuir-les entre les diverses conselleries d’ERC. Poc després de la declaració de Maragall, el líder d’ERC va anunciar que encapçalaria les llistes de la formació republicana per a les eleccions espanyoles del 14 de març i així serien els electors els que expressarien la seva opinió sobre la reunió amb ETA.

Mentre el secretari general del PSOE, José Luis Rodríguez Zapatero, donava per tancada la crisi i expressava el suport total del PSOE al govern català, el secretari general del PP, Mariano Rajoy, advertia que, mentre no es trenqués el pacte tripartit del govern català, la crisi continuaria oberta perquè la seva credibilitat estava “irreversiblement malmesa”.

Realment, la crisi havia pres unes dimensions tan grans que molts analistes polítics apuntaven la possibilitat d’haver d’avançar eleccions, davant les denúncies de connivència amb el terrorisme fetes per l’encara governant Partit Popular i les condemnes d’infidelitat política llançades des del PSOE a la seva delegació catalana per tenir tractes polítics amb els republicans. Des del PP i d’alguns sectors del PSOE es demanava la dimissió de Carod i la dissolució del govern, tot i que Zapatero, després de moltes converses amb Maragall, va acabar acceptant la continuïtat del pacte del tripartit si es produïa la dimissió del líder republicà de tots els seus càrrecs. Precisament, el govern de la Generalitat era la institució més compromesa per la iniciativa, perquè posava en qüestió el seu grau de cohesió interna i perquè qüestionava la seva responsabilitat institucional en haver actuat un dels seus membres més destacats en contra de la legalitat instituïda.

Després d’uns dies de crispació constant, l’actuació del primer secretari del PSC i ministre d’Indústria, José Montilla, va permetre resistir les pressions de Madrid per trencar el pacte tripartit. Per contrarestar-ho, Montilla va arribar, fins i tot, a amenaçar que els socialistes catalans deixarien d’estar confederats amb el PSOE si els obligaven a trencar el pacte entre el PSC, ERC i ICV. Alhora, va fer una forta pressió sobre Carod-Rovira perquè abandonés el poder.

La crisi es va tancar formalment amb l’assumpció de la majoria de competències del conseller en cap per part del conseller d’Ensenyament, Josep Bargalló, que es va convertir en el referent d’Esquerra Republicana al govern de la Generalitat, i amb el debat celebrat al Parlament el 30 de gener, en què el president Maragall i els altres líders dels partits que donen suport al govern es van comprometre a superar la crisi. En aquesta mateixa sessió, el líder d’ERC va defensar la seva decisió de reunir-se amb ETA i va anunciar que deixaria el govern al cap de poques hores, tot i que, de fet, ja no hi era perquè el govern s’havia oblidat que Carod prengués possessió com a conseller sense cartera després de cessar com a conseller en cap.

En una inesperada intervenció prèvia, Maragall va advertir Carod que només tornaria al govern després de les eleccions generals si demostrava el “capteniment” que cal. Maragall va anunciar també que la Generalitat estava estudiant si hi havia la possibilitat d’actuar legalment contra el govern de José María Aznar, a qui va fer responsable de la filtració de l’entrevista.

S’afegia així a les denúncies dels republicans, que consideraven que la trobada amb ETA no havia estat un error, i que feien responsable de tota la crisi el govern espanyol. Carod va rebre tota mena de desqualificacions dels seus enemics polítics, però també tota mena d’adhesions que el van fer replantejar-se l’estratègia política a curt termini i el van decidir a encapçalar la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions espanyoles del 14 de març, com la millor manera de rendibilitzar el suport que estava rebent de la seva gent, i va fer campanya amb el lema Parlant la gent s’entén, extret directament de les paraules del rei en una conversa que va tenir amb el president del Parlament, Ernest Benach, també d’ERC. Finalment, tot plegat va funcionar com una solució tècnica, però amb la marxa de Carod-Rovira de la Generalitat ERC va perdre molta influència i capacitat de pressió al govern català, dins del qual havien quedat afectades les figures més pròximes a Carod-Rovira, com la del secretari general de Comunicació, Miquel Sellarès, que posteriorment va haver de dimitir també en atribuir-se-li la responsabilitat d’un informe sobre els mitjans de comunicació catalans.