Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1998

Imprimir    Recomanar article
Barrionuevo i González a la porta de la presó

Els condemnats pel 'cas Marey'

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Cas GAL (79)
Escàndols polítics (441)
Justícia, judicis i sentències (1209)
Militars, policia, guerrillers (104)
Política espanyola (900)
Polítics, càrrecs públics i institucionals, sindicalistes i activistes (1754)
Terrorisme (501)
Personatges Personatges
Carlos Jiménez Villarejo (11)
Felipe González (226)
Francisco Álvarez-Cascos (68)
Francisco Álvarez (10)
Francisco Sáiz Oceja (6)
José Barrionuevo (58)
José Amedo (19)
José Ramon Corujo (5)
Julián Sancristóbal (26)
Julio Hierro (6)
Luis Hens (5)
Michel Domínguez (13)
Miguel Planchuelo (10)
Narcís Serra (73)
Rafael Vera (38)
Ricardo García Damborenea (17)
Segundo Marey (35)
Entitats Entitats
Consell General del Poder Judicial (112)
Euskadi Ta Askatasuna (741)
Grupos Antiterroristas de Liberación (33)
Partit Popular (1639)
Partit Socialista Obrer Espanyol (1019)
Tribunal Constitucional de l`Estat espanyol (377)
Tribunal Suprem de l`Estat Espanyol (223)
Indrets geogràfics Indrets geogràfics
Estat Espanyol (1908)
42 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
El calvari judicial del PSOE
'Cas GAL'
“Ja tenen la imatge que estaven buscant”, va afirmar Felipe González el vespre del 10 de setembre del 1998, quan l’exministre socialista d’interior José Barrionuevo i qui fou el seu secretari d’estat per a la seguretat, Rafael Vera, ingressaven al centre penitenciari de Guadalajara per complir els deu anys de presó que el Tribunal Suprem els havia imposat a cadascú. La Sala Segona d’aquest tribunal va considerar provat que Barrionuevo i Vera havien autoritzat i en tot moment van ser informats del segrest del ciutadà francès, Segundo Marey, dut a terme pels Grups Antiterroristes d’Alliberament (GAL), l’any 1983.

Segundo Marey havia estat segrestat per error a Hendaia el 4 de desembre del 1983 per un grup que per primer cop feia servir les sigles dels GAL, que el va retenir durant 10 dies en una cabana a Colindres (Cantàbria) on era custodiat per quatre policies. a una casa de pagès abandonada de Cantàbria. El ciutadà francès havia estat confós amb el dirigent d’ETA Mikel Lujúa o, segons altres fonts, amb el membre d’ETA Eloy Uriarte que, de la mateixa manera que Marey, havia treballat per la cooperativa Sokoa.

L’empresonament dels dos ex alts càrrecs d’Interior va ser el moment àlgid d’un any en el que el PSOE es va haver d’enfrontar a un dels processos judicials que havia aixecat més expectació des de la transició. Per primer cop un exministre s’asseia a la banqueta dels acusats per la seva suposada participació en la trama dels GAL. Malgrat la condemna, Barrionuevo i Vera van seguir mantenint que eren innocents i que se’ls havia condemnat sense proves, a conseqüència d’una revenja política. La direcció socialista, i Felipe González en particular, no es van cansar de repetir durant el procés que tot plegat no era més que una maniobra promoguda pel Partit Popular i determinats mitjans de comunicació per apartar el PSOE del Govern, amb el suport d’alguns jutges.

Però el poder judicial va fer el seu camí. El 7 de març la Sala Segona del Tribunal Suprem va confirmar que el cas Marey aniria a judici aquell mateix any i que Barrionuevo i Vera s’haurien d’enfrontar a una petició fiscal de 23 anys de presó. Els magistrats van refusar la suposada prescripció dels delictes de detenció il.legal, pertinença a banda armada i malversació de cabdals públics, al.legada pels acusats, i van decidir que, en tot cas, es pronunciarien sobre aquesta qüestió quan s’acabés la vista oral.

El 25 de maig va començar el judici, en qual hi van desfilar testimonis de la talla de Felipe González, Francisco Alvarez Cascos o l’ex vicepresident del Govern, Narcís Serra. A més de Barrionuevo i Vera, s’enfrontaven al tribunal deu acusats més: Julián Sancristóbal, exgovernador civil de Biscaia; Francisco Alvarez, excap superior de policia de Bilbao; Miguel Planchuelo, excap de la Brigada d’Informació de Bilbao; Ricardo García Damborenea, exsecretari general dels socialistes de Biscaia; José Amedo, exsubcomisari de policia; i els exinspectors Michel Domínguez, Francisco Saiz, Julio Hierro, Luis Hens i José Ramón Corujo. Tot deu van reconèixer la seva participació en el segrest de Marey, alhora que assenyalaven a Barrionuevo i Vera com els dirigents que van aprovar l’operació que i van facilitar més de mig milió de francs francesos, procedents dels fons reservats del Ministeri d’Interior, per tal de poder-la dur a terme. El cas va quedar vist per sentència el 14 de juliol.

El 29 de juliol, després que s’hagués produït una polèmica filtració als mitjans de comunicació del contingut de la sentència, el Suprem va fer pública la seva resolució que condemnava a tots els processats a un total de 88 anys de presó i els obligava a pagar una indemnització de 30 milions de pessetes a la víctima. La pena més alta es va imposar a Barrionuevo i Vera, que van ser condemnats a deu anys de presó cadascun. Tot i així les penes van ser molt inferiors a les sol.licitades per les acusacions, degut a que el Suprem va desestimar l’acusació de pertinença a banda armada. La Sala Segona va considerar que el segrest de Segundo Marey va ser un fet aïllat de les activitats que els GAL.

En canvi, si es va considerar provat que Sancristóbal, Alvarez, García Damborenea, Planchuelo i Amedo van planejar l’operació, en un moment en que, segons reconeixia la sentència, “ETA constituïa un problema polític i social de primer ordre al País Basc i a tot Espanya, singularment agreujat perquè les autoritats franceses no col.laboraven amb les espanyoles” i permetien que el sud de França es convertís en un “santuari” pels terroristes. Davant aquestes circumstàncies, el tribunal relatava que l’ex governador civil de Biscaia va ser l’encarregat de demanar l’autorització a l’ex cúpula d’Interior per segrestar a un suposat etarra i de mantenir-los informats del desenvolupament de l’operació perquè poguessin prendre les decisions oportunes.

El tribunal sentenciador va refusar les al.legacions de prescripció dels delictes, per haver transcorregut més de deu anys des del segrest fins l’obertura del cas, ja que va apreciar que la presentació d’una querella, l’any 1988, tot i no que anava dirigida contra persones en concret, sinó contra qui pogués estar relacionat amb aquesta i altres accions dels GAL, va interrompre el termini de prescripció de la causa. Tampoc no va admetre la nul.litat del procés demanada per Barrionuevo i Vera, amb l’al.legació de que el jutge instructor, Baltasar Garzón, va actuar amb animadversió contra ells i va presionar a testimonis com Amedo i Domínguez perquè els involucressin en la causa. Tot plegat, va concloure la Sala, “no són més que rumors” sense fonament.

Però la decisió de la Sala Segona del Suprem no va ser unànime. Quatre dels onze magistrats que composaven el tribunal van discrepar de la sentència, entre ells el president de la Sala, José Jiménez Villarejo. Els magistrats van emetre diferents vots particulars en els quals es mostraven a favor de l’absolució ja sigui per falta de proves concloents o perquè consideraven vàlid l’argument de la prescripció.

El PSOE va emparar-se en aquesta manca d’acord entre els onze membres del tribunal per denunciar, un cop més, que la resolució era fruit d’una operació política. Felipe González va anunciar la seva intenció d’exercir com a advocat defensor de Barrionuevo i Vera en la presentació dels seus recursos davant el Tribunal Constitucional. Aquest gest de l’ex president del Govern va ser interpretat pel PP com un intent de pressionar els membres del Constitucional, molts dels quals havien estat nomenats en l’etapa del Govern socialista.

El malestar del PSOE es va incrementar quan el president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Javier Delgado, va demanar als magistrats del Constitucional que no tinguessin en compte la firma de Felipe González en els recursos de Barrionuevo i Vera. L’enfrontament va fer que cap membre del PSOE anés a l’acte obertura de l’Any Judicial, presidit pel rei Joan Carles.

La presentació de recursos d’empara davant el Constitucional, que finalment van ser admesos a tràmit el mes de novembre, i les sol.licituds d’indults, tot i que Barrionuevo i Vera no ho van fer de forma directa, si no mitjançant un grup de militants socialistes de Ciudad Rodrigo (Salamanca), no van frenar l’ingrés a presó dels dotze condemnats. Barrionuevo i Vera van ser els primers, i ho van fer en olor de multituds, ja que els van acompanyar tota la cúpula socialista i 7.000 simpatitzants. La resta de condemnats van ingressar a presó de forma més discreta i alguns s’hi van estar ben pocs dies. Amedo i Domínguez només van ser-hi un mes. A finals d’octubre, la justícia els va concedir el tercer grau especial que disfrutaven abans del judici del cas Marey per considerar que la condemna pel Cas Marey s’acumulava als 108 anys de presó a què els expolicies havien estat condemnats anteriorment per dos atemptats dels GAL a dos bars del País Basc francès.

La resta de condemnats només van poder accedir al tercer grau després que el mateix tribunal que els havia condemnat recomanés per unanimitat un indult parcial dels dos terços de la pena imposada i que el govern espanyol aprovés aquests indults parcials el 23 de desembre en l’últim consell de ministres de l’any. Així Barrionuevo, Vera i la resta de condemnats van poder gaudir del seu primer permís per celebrar el Nadal amb la família. El 28 de desembre van tornar a ingressar en presó, però només per 24 hores ja que, davant la reducció de pena que suposava l’indult parcial, el Tribunal Constitucional va decretar que se’ls suspengués l’aplicació de la sentència fins que es resolguessin els recursos d’empara, un procés que podia durar ben bé un any.

Un període en el qual els exalts càrrecs socialistes d’interior haurien de fer front a d’altres sumaris relacionats amb el cas GAL i amb l’ús dels fons reservats. L’existència de tots aquests sumaris pendents feia difícil trobar una solució definitiva per a Barrionuevo i Vera però era evident que la nova situació política creada per la treva d’ETA i la previsible excarceració de terroristes facilitava l’aplicació de solucions imaginatives per als condemnats pel segrest de Segundo Marey.