Projecte tancat a partir de 2014. Tanmateix tots els continguts dels de 1994 fins a 2013 inclòs continuen consultables. Les eines (cercador, comptador de notícies,...) continuen en funcionament.

Article

Any 1994

Imprimir    Recomanar article
Josep Bargalló Valls

Fes-ho còrrer Fes-ho còrrer
  • twitter
  • facebook
Paraules clau Paraules clau
Castells i castellers (33)
Cultura catalana (416)
40 lectures d'aquest article
7 impressions d'aquest article
A tocar el cel
Castells




Josep Bargalló Valls

La de 1994 fou la millor temporada castellera de tot el segle. Des del 1981, en què es va bastir el primer castell de nou pisos d'aquesta centúria, gairebé cada any es comencen els balanços de la temporada amb aquestes paraules. Però això no és un tòpic informatiu, sinó una realitat em contínua consolidació, perquè cada any hi ha més colles, més actuacions, més castells grossos... En definitiva, cada any hi ha més gent participant en el fet casteller, més gent que el segueix per activa o per passiva.

Una ràpida ullada a les dades més significatives del 1994 ens ho confirma: si el 1993 es van aixecar 29 castells de nou pisos -la xifra més alta, aleshores, de tot el segle-, l'any passat se'n van bastir 77; si el 1993 actuaren 32 colles -un nombre mai assolit-, l'any passat n'hi va haver 35; si el 1993 se superaren tots els límits pel que fa a actuacions, amb un total de 795, l'any passat s'arribà a 875...

Des d'aquesta perspectiva, doncs, el 1994 no fou tan sols la millor temporada castellera de tot el segle, sinó, segurament, de tota la seva història, una història que és a punt d'entrar en la seva tercera centúria, si acceptem que els castellers apareixen, com a tals i després de diverses evolucions de balls i entremesos anteriors, a finals del segle XVIII. De fet, pot semblar estrany que sigui precisament avui, en una societat industrialitzada, immersa en la intercomunicació, en ple mestissatge cultural, quan un costum tradicional, nascut a redós de totes unes altres circumstàncies culturals i socials, no tan sols visqui el seu millor moment, sinó que estigui absolutament allunyat d'aquells altres en què perillà la seva supervivència: en el tombant del vuit-cents al nou-cents, especialment, i en els primers anys de postguerra, menys preocupantment, el fet casteller patí una greu malaltia, evidenciada en l'alta edat de la poca gent que s'hi mantingué fidel.

I, a hores d'ara, si alguna cosa defineix el fet casteller, és, justament, la seva joventut: joventut de molts dels homes i de les dones que hi participen activament, joventut de la majoria de colles -de les 35 de l'any passat, només 9 tenien més de quinze anys de vida-, joventut, fins i tot, de la zona d'origen de moltes d'aquestes colles. I aquest és un aspecte molt significatiu: les 6 colles existents l'any 1931 eren totes de la zona tradicional -el Camp de Tarragona i el Penedès-; de les 17 de 1980, ja n'hi havia 5 que eren de fora; i de les 35 de 1994,19 pertanyien a la zona tradicional i 16 a la de nova expansió. Aquestes 16 colles del Bages, el Baix Llobregat, el Barcelonès i els dos Vallès són, així, el màxim exponent d'aquesta vitalitat, d'aquest dinamisme juvenil del fet casteller.

L'encadenament de temporades i temporades que superen tots els sostres previs, amb construccions que semblaven utòpiques i que s'assoleixen -com el mític dos de nou amb folre i manilles-, és el primer factor que explica aquesta empenta, aquesta etiqueta de modernitat que acompanya avui el fet casteller. N'hi ha evidentment més, d'inherents a la seva mateixa essència i que lliguen amb necessitats de la nostra societat. Els castells són un espectacle de masses, amb tots els elements necessaris per ser atractius als ulls d'una societat industrial. Primer, són molt visuals i plàstics. Així, a diferència d'altres elements de la cultura popular, és molt fàcil de centrar l'atenció del tot. I, encara més, fins i tot el més neòfit s'adona de quan han aconseguit el que volien; són competitius perquè és fàcil, també, de saber qui arriba més amunt, qui fa estructures més complexes; tenen un clar factor de risc, d'ànsia col•lectiva, la por de caure i la por de no assolir el que ha costat hores i hores d'assaig. Hi ha, també, la consciència de la voluntarietat i la solidaritat, la manca de professionalisme, la qual cosa subratlla l'adhesió de l'espectador de l'espectacle, facilita el pas de la simple visualització a la col•laboració i, per tant, el pas de veure-ho a viure-ho.

Però, a banda de la seva característica d'espectacle de masses visual, plàstic i participatiu, el fet casteller aporta, també, una sortida efectiva per a les necessitats d'associacionisme aglutinador de certs nuclis urbans industrialitzats, sovint desestructurats socialment i culturalment, d'una enorme diversitat i complexitat, fet que es dóna en ciutats d'aquesta nova zona d'expansió. Ja no pot ser aquell associacionisme ideologitzat del setanta, sinó que ha de basar-se en uns pols molt més contemporanis: ha de ser lúdic -ha de divertir-s'hi-, constant -que doni motius per continuar anant-hi-, integrador -tothom, del sexe, edat o complexió física que sigui, ha de tenir-hi una feina específica i útil- i engrescador -la superació de les fites ha de ser possible. I, per acabar-ho de reblar, els mitjans de comunicació, dels diaris d'abast nacional a les televisions, han acabat descobrint, també, el fet casteller i de donar-li aquest certificat de modernitat.

La suma de tot això -amb el propi esforç de tots els castellers i castelleres al capdavant- explica que el 1994 fos millor que el 1993.I assegura que, de moment, no hi ha res a témer: el 1995 encara ho serà més.